Matisant el professor Germà Bel (I)

La tesi seria més o menys aquesta. Portem molts anys malbaratint recursos públics en aeroports buits, en línies de tren faraòniques, en autovies gratuïtes que no porten enlloc i això ens ha portat a la misèria. Som un país de moviments pendulars i passem de les tesis keynesianes del valor de les infrastructures a una mena d'aquellarre col·lectiu contra les pistes d'aterratge o els trens d'alta velocitat. Quan en Jordi Évole critica al Salvados uns aeroports buits o el professor Bel exposa els colls d'ampolla del sistema, la xarxa transforma la crítica puntual en una esmena a la totalitat.

Per això, el Singular protagonitzat pel professor Germà Bel va ser TT a la xarxa. Mireu quin títol tan explícit: Trens, aeroports i decadència. I no nego l'esforç d'en Germà Bel per reclamar més eficiència i racionalitat en la despesa pública i destaco el seu valor pedagògic i el seu amplíssim coneixement del tema. Però en el discurs d'en Bel hi ha algunes peces que grinyolen; i he de dir que no tant les seves tesis com les interpretacions que fem d'elles. Twitter vehiculava ahir comentaris indignats que deformaven les afirmacions d'en Bel i es transmetien de forma acrítica.

Si m'ho permeteu, m'agradaria dedicar uns quants posts a matisar les tesis bel·lianes, dels trens d'alta velocitat a la xarxa radial. Crec que tot és una mica més complicat i que caure en la simplificació ens porta a conclusions exagerades. Com sempre, estaré encantat de llegir els seus comentaris i les aportacions. Comencem aquesta sèrie amb el capítol aeroportuari i, específicament, la comparació entre Alemanya i Espanya. Tot i que el professor Bel no la va formular en aquests termes, la tesi seria Espanya té el doble d'aeroports que Alemanya, malgrat que té la meitat de població. És cert això?.

Quants aeroports?

Quan treballes en ciències socials, saps que el més vulnerable dels discursos són les dades. Un podria pensar que no pot haver-hi res més objectiu que un aeroport i que és impossible que la comptabilitat del número d'aeroports generi discussions. Doncs, no. 

A Espanya hi ha 47 aeroports d'AENA més el de Ciudad Real i el d'Alguaire. Entre aquests 47 es comptabilitza l'aeròdrom de Sabadell, Cuatro Vientos o Son Bonet, que no estan concebuts com a aeroports de trànsit de passatgers. I a Alemanya hi ha 60 aeroports, en 41 dels quals operen companyies de transport de passatgers. En ambdos casos, ignorem els aeroports militars. Les xifres ballen, però, segons la font i la consideració d'aeroport: codi IATA, transport de passatgers, grandària de les aeronaus que poden operar...

El professor Bel empra la base de 39 aeroports (en un moment de la conversa "30 i una mica més") i els compara amb tots els aeroports AENA més altres que no estan sota el paraigües de l'Agència. La seva tesi és, però, molt diferent de la que s'ha escampat per la xarxa. Bel diu que "el número d'aeroports amb llicència internacional a Alemanya és la meitat que a Espanya". Un matís, com veurem, molt rellevant.

Per què Alemanya?

Quan intentes mesurar la dimensió d'una determinada ràtio, pots comparar-te amb Alemanya o pots fer-ho amb molts altres països del món. Per exemple, Finlàndia, que sovint és considerat un país de referència en la gestió dels seus recursos públics té 28 aeroports per una població de cinc milions de persones. I, com saben, ara hi ha un gran debat obert que es planteja tancar aeroports regionals, amb volums de passatgers per sota de 15.000 anuals. De fet, Noruega té una població similar a la de Finlàndia (és a dir, unes vuit vegades menys que Espanya) i té 53 aeroports públics més 46 operats per privats, que mouen anualment 41 milions de passatgers. Tota la xarxa aeroportuària de Noruega, més del doble que l'espanyola, mou menys passatgers que Barajas.

I si tenim en compte la geografia?

La geografia importa. No ho explica tot, és cert, però convé no ignorar-la quan es parla de transport. Hi ha moltes diferències entre la geografia d'Alemanya i la d'Espanya, però deixeu-me que comenci per la més òbvia: Espanya té illes. Les Illes Balears tenen cinc aeroports i les Canàries en tenen vuit, és a dir, tenim 13 aeroports insulars. De fet, no hi ha cap gran illa europea que no tingui com a mínim un aeroport, perquè el mar i l'aire són les dues úniques vies de comunicació. És cert que podem fer túnels com el del Canal de la Màniga o podem connectar les illes amb la península amb ponts (com deia la cançó "Será maravilloso viajar hasta Mallorca..."). 

Però en general, les illes estan tancades i les administracions opten per garantir la connectivitat aèria. Si volem decidir entre tots que Menorca ha de tancar l'aeroport, fem-ho, però jo no hi estic d'acord. I crec que els menorquins tampoc. De fet no els sorprendrà saber quins són els estats amb major proporció de passatgers per habitant: Xipre (9,1), Malta (7,6), Islàndia (7,1) i Irlanda (6,8). A veure si descobreixen què tenen en comú.

No només són importants les illes. La superfície d'Alemanya és de 350.000 Km2 i la d'Espanya supera el mig milió. Però Espanya és el segon estat mes muntanyós d'Europa, mentre que Alemanya és essencialment una immensa plana. Les comunicacions interiors espanyoles no tenen res a veure amb les germàniques, perquè la geografia no ens deixa tirar carreteres i línies de ferrocarril sense topar-se amb molestes cotes de desnivell. I això ens porta a un quart interrogant que és la presència d'aternatives.

I si mirem el sistema de transport en el seu conjunt?

És una equivocació parlar només d'aeroports, perquè els avions són només una de les opcions de desplaçament que tenen les societats modernes. Si vull anar d'Hamburg a Frankfurt, puc anar en cotxe, en autobús, en tren convencional, en tren d'alta velocitat, en avió... Si em plantejo el mateix a Espanya, les condicions són unes altres:  Per la suma de factors geogràfics (la litoralitat, l'orografia i l'extensió) i factors històrics (que explica bé el professor Bel), les comunicacions interiors a Espanya són molt deficients. 

Els hi donaré una dada. Els aeroports espanyols gestionen gairebé el doble de passatgers nacionals que a Alemanya. Si només comparem (com fa el professor Bel) les dades internacionals ens fem trampes al solitari, perquè ignorem que a Espanya no tenim un Pla B que permeti accedir fàcilment de Girona a Màlaga o de Santiago a Sevilla. La xarxa alternativa a Alemanya permet que l'ús de l'avió per a desplaçaments interns sigui molt residual. En el moment en què el pont aeri té la competència directa de l'AVE, lògicament el volum de trànsit cau de forma sensible.

I si comptabilitzem els turistes?

A més, si comptem els turistes i no només els residents, els números són sensiblement diferents. Ja saben que Espanya és la tercera destinació turística del món, la segona si considerem pernoctacions o despesa turística. Una de les característiques més rellevants del nostre model és que l'entrada aèria és, de llarg, la més important. A Espanya entren anualment 40 milions de turistes per via aèria, és a dir, gairebé el 80% dels turistes internacionals opten per l'avió. És aquesta dada la que ens permet entendre perquè Espanya està entre els tres països amb més passatgers aeris d'Europa.

La dada és la següent: Mentre que a Alemanya hi ha 2,0 passatgers per habitant a Espanya hi ha 3,6 passatgers per habitant. Aquesta diferència demostra que, en el seu conjunt, el sistema aeroportuari d'Espanya no és tan ineficient. I que globalment, vist en el seu conjunt, la intensitat d'ús del sistema és acceptable.

Tots els passatgers es queden?

Per cert, hi ha un problema estadístic que els números amaguen i és la condició de passatger en trànsit. Com saben, Frankfurt i Munich són dos aeroports hub de Lufthansa. Això vol dir que molts passatgers empren aquests aeroports (o Heathrow o el Charles de Gaulle) únicament com a element de connexió entre el seu lloc d'origen i una destinació llunyana. Tot i que a efectes estadístics són passatgers, el benefici "territorial" d'aquests moviments és molt petit. És cert que Barajas també actua com a hub d'Iberia, però el percentatge de vols transeuropeus a Espanya és molt més petit (pero molt més) que a Gran Bretanya, Alemanya o França.

El sistema aeroportuari és molt desigual?

Arribats a aquest punt, em podran dir que el que falla del sistema no és la seva globalitat, sinó algunes actuacions puntuals. No puc estar més d'acord. Em podran dir que el sistema de gestió d'AENA és un error. No puc estar més d'acord. Però si em diuen que la immensa majoria (o la majoria a seques) dels aeroports espanyols són un desastre, llavors em permetran que discrepi.

Alemanya i Espanya tenen més o menys el mateix trànsit aeri, però a més els cinc primers aeroports gestionen volums pràcticament idèntics. De fet, el desè aeroport alemany ja baixa del milió de passatgers, cosa que no esdevé en el cas espanyol. Si apliquem l'índex de Gini que mesura el grau de concentració de les operacions, no trobem diferències significatives entre l'un i l'altre. El model anglès és, en aquest sentit, bastant més feble: 120 dels 190 milions de passatgers que es mouen per les Illes Britàniques empren un dels aeroports de Londres.

En resum

Espanya és un dels estats amb major volum de trànsit aeri d'Europa i alguns dels seus aeroports estan entre els més freqüentats del món. La intensitat d'ús del sistema és raonable i la xarxa no és ni excesivament concentrada ni clarament dispersa (per això el Gini és intermedi). Els aeroports són essencials per al model turístic del país i claus per la reconversió del sector (amb l'emergència dels short breaks). Espanya té el major volum de trànsit intern, el que s'explica per unes comunicacions interiors molt deteriorades en el seu conjunt. 

Naturalment hi ha aeroports molt infrautilitzats i alguns casos realment lamentables. També a Suècia, a França o Islàndia, però això no eximeix de la necessitat d'una major eficàcia en l'ús dels recursos públics. En el proper post, m'agradarà comentar la complexa relació entre infrastructures i dinamisme territorial, en el clàssic dilema de l'ou i la gallina. Mentrestant, agraïré els seus comentaris, crítiques i correccions.

Aprendre en obert

Amb el pas del temps, potser més a poc a poc del que voldríem, tot es va obrint. S'obren les dades, els mapes, els codis i les músiques. Les idees es connecten, es contrasten i s'amplien en aquesta sinapsi que anomenem xarxa. El tsunami és tan gran que els llocs de formació mai més seran com abans. Mireu alguns exemples.

Ara fa uns dies us parlava del TED, un contenidor d'idees que val la pena compartir. Són sessions breus que volen il·luminar altres idees, en una mena de brain storming col·lectiu. He après molt més en unes quantes hores de navegació pel TED que en una assignatura sencera.

Avui he conegut la iniciativa de khanacademy. Salman Khan és un professor de matemàtiques que ha penjat més de 3000 lliçons en obert, per tal d'afavorir l'aprenentatge de diverses matèries en videos curts i molt entenedors. Khan rep cada mes 4 milions de visites. Mirem què vol dir això. La Universitat de Girona té 13.000 estudiants que fan unes 80 classes mensuals, és a dir, la Universitat té aproximadament un milió de "visites" al mes. Khan en té quatre milions.

Les universitats han començat a gestionar una part dels seus continguts en obert. Segurament, el projecte més interessant és Coursera, una iniciativa conjunta de les universitats de Princenton, Penn, Standford i Michigan, que permet accedir a un catàleg de recursos en obert. Poden consultar lliçons sobre estadística, medecina, filosofia o física.

Open learning

Som a l'inici d'una transformació capital de la manera d'ensenyar i, per tant, de la manera d'aprendre. Haurem de redissenyar les escoles, els instituts, les universitats i els centres de formació. Els professors ens haurem de reinventar. El camí és llarg... i fascinant.

1. Els centres de formació ens convertirem en generadors de continguts i, sobretot, en certificadors d'aquests continguts. L'acumulació d'informació a la xarxa precisa d'un control acadèmic que valori la qualitat dels continguts i censuri les incorreccions. 

2. Els continguts seran molt més dinàmics. Es podran complementar amb recursos audiovisuals, amb material multimèdia i amb un curós tractament de la forma i el fons. I un detall. He vist que la majoria de sessions són relativament curtes, entre 5 i 20 minuts. També el TED recomana sessions curtes que no superin els 15 minuts. Segurament les sessions d'una hora o d'una hora i mitja actuals no s'ajusten a la capacitat de concentració per a l'assimilació de nous conceptes.

3. Haurem de replantejar-nos el concepte d'aula. Ara serà més fàcil accedir a continguts des de casa, de manera que el contacte físic amb el professor es pot reduir molt. Permetre l'accés remot a les lliçons redueix els costos ambientals i socials dels desplaçaments i facilita l'aprenentatge a persones que tenen obligacions horàries (paternitat, activitat laboral...).

4. Segurament, ens haurem de replantejar la funció del professor. Si dispossem de sessions docents a la xarxa (potser gravades pel propi professor), el professor pot centrar-se en noves funcions. En primer lloc, el professor pot seleccionar i recomanar continguts específics, pot actuar com un explorador de la xarxa. En segon lloc, el professor esdevé una mena de community manager, és a dir, un gestor no dels continguts sinó de les activitats que es porten a terme amb els continguts i, també, de les relacions entre els estudiants. I, en tercer lloc, el professor es pot centrar en una avaluació personalitzada que permeti detectar les febleses individuals i recomani els materials i les activitats específiques per a resoldre-les.

5. L'objectiu és deixar sense sentit El rincón del vago, perquè ara són els propis centres els qui publiquen els seus materials i les seves sessions docents. És més, la reputació d'un centre de formació es mesurarà també pel número de visitants foranis, la quantitat de descàrregues o de visualitzacions de les sessions públiques. Quan més obert siguis, millor centre seràs. La poca predisposició de les universitats per a compartir els seus materials es transformarà en una lògica 100% oberta.

6. Aquest model afavorirà probablement la consolidació del concepte de formació continuada. Un director d'hotel podrà posar-se al dia en yield management o turisme 2.0; un enginyer de recursos hídrics es podrà especialitzar en noves tècniques d'eficiència; o una jubilada podrà accedir a les sessions sobre l'obra de Wittgenstein o de Rorty, mentre el seu home aprén la simbologia del romànic.

7. Els centres de formació podran tenir una nova funció, la cooperació internacional. En les zones del món on sigui difícil mantenir escoles dignes, amb una connexió decent els docents podran accedir a materials d'alta qualitat, de fet, els mateixos materials que reben els estudiants matriculats en les universitats més prestigioses.

La transformació serà radical. Canviarem els criteris espacials i temporals de la formació. Alterarem les relacions entre docent i estudiants, i entre els propis estudiants. Crearem sistemes de seguiment personalitzats. Apareixeran noves professions i els professors haurem de generar noves habilitats. El saber serà més accessible, més democràtic, més participatiu i més constant. Pinta bé, oi?.

Me gustaría

"Me gustaría estar en el campo para que me pudiera gustar estar en la ciudad. Me gusta, sin eso, estar en la ciudad aunque con eso mi gusto seria dos"

Pessoa

Lonely Planet 2035

Uno de los clandestinos ha participado en el evento TEDx de la UdG. Como saben, el TED es una serie de presentaciones sobre "ideas que merecen la pena ser compartidas". Su catálogo de temas es tan amplio como lo sea nuestra imaginación, desde nuevas energías al valor curativo de la poesía. Decíamos que en uno de estos eventos, se infiltró un clandestino y propuso el siguiente interrogante: ¿Qué nuevos destinos aparecerán en la Lonely Planet de 2035, si es que entonces aún hay guías?. Éstas son algunas de sus conjeturas.

Espacios desturistificados

En un universo colmatado de destinos turísticos, donde casi será imposible imaginar un lugar sin turistas, aquellos espacios que sean capaces de ocultar su condición de espacios turísticos tendrán un elemento de competitividad. Ésta será una curiosa paradoja del futuro, tal vez: Cuanto menos turístico parezca un destino, más atractivo turístico tendrá.

Turistas locales

A medida que se borran las fronteras entre el espacio habitual y el espacio extraordinario, ya no será tan evidente que los turistas deban abandonar su espacio ordinario para gozar de experiencias extra-ordinarias. En un contexto en el que todos somos un poco forasteros, tendrá mucho sentido la aparición de turistas inmóviles, es decir, turistas locales. El turismo podría ser entonces más bien una actitud, una forma de mirar el lugar, más que una forma de cambiar de lugar. Y todo ello, claro, con el telón de fondo de un transporte cada vez más costoso.

Espacios rosebud

¿Recuerdan rosebud?. Es, en buena medida, la metáfora del instante en el que fuimos felices, como la alegría de una tarde de la infancia en un trineo. En una sociedad de hiper-movilidad, donde cambiaremos varias veces de lugar de trabajo, de residencia, de estudios, de ocio... los lugares se asociarán a instantes más o menos memorables. En otras palabras, nuestra biografía se asociará a nuestra geografía. Los destinos turísticos apelarán más a la vivencia de un lugar que al propio lugar. Seremos donde estaremos. Nuestra identidad se forjará a partir de nuestro periplo geográfico.

Espacios híbridos

Aunque los costes del transporte puedan crecer, las ideas continuarán fluyendo a un ritmo vertigonoso. En un mundo conectado, las ideas, los patrones estéticos, los iconos, las gastronomías las imágenes, los diseños irán de un lugar a otro y serán consumidos por redes de ciudadanos. Los espacios que sean capaces de recoger esta creatividad que fluye serán más atractivos que los espacios encerrados en su propia realidad. Los espacios híbridos deben saber combinar la identidad local con la creatividad universal.

Espacios de encuentro

Hay quien vaticina que las redes sociales matarán las relaciones sociales. Es todo lo contrario, al menos de momento. La red no sustituye el contacto, simplemente aumenta la probabilidad de encontrar afines. Pero al final, los individuos necesitamos el encuentro físico, analógico, del vis a vis. El valor de un viaje ya no dependerá solo del valor del destino, sino también (o sobre todo) del interés de los turistas y locales que encontremos. El turismo será esencialmente una actividad social, una forma de contactar físicamente en un mundo conectado virtualmente.

Éstos son los escenarios que se dibujaron en la sesión y que intentan huir de los tópicos del presente. El ejercicio puede dar mucho de sí. Y ustedes, ¿qué destinos imaginan en esa guía de 2035?.

Publicado en clan-destinos

La maleta

Tiene en su rostro cicatrices de derrota (más cornás da la vida, pienso), la camisa planchada con la precisión de un relojero y un exceso de Floïd que me devuelve por un momento a las barberías de mi infancia. Se me acerca tímido en la gasolinera, con su maleta minúscula y un cabello repeinado.

- ¿Puede usted llevarme a Gerona?.

Ha venido a la costa a hacer el verano, me dice. Y se ha recorrido uno por uno todos los restaurantes, los hoteles, los cámpings de Roses a Sant Feliu. Sabe cocinar, limpiar, servir mesas, es buen jardinero y hábil con las herramientas. Algo caerá, pensó. Pero su peregrinación por el litoral se llevó sus pocos ahorros y sus ilusiones. 

Ahora vuelve a Algeciras, sin nada, como los indianos que se fueron a Cuba y volvieron con los sacos vacíos. Y con sus cincuenta y muchos, su camisa planchadísima y su pelo repeinado, deberá volver al otro lado del país de gasolinera en gasolinera, durmiendo en cunetas, comiendo menos que más. Y sus ojos de fracaso y de humillación son como un faro que se apaga después de años y años de servicio.

Y mientras escribo estas líneas, en algún punto inconcreto de la carretera que lleva al sur, su maleta, su mirada y su dignidad herida nos recuerda que las crisis tienen ojos tristes y cicatrices en el alma. Tal vez uno de los problemas es que no lloramos lo suficiente.

Ineludible

Cuando un gobernante actual juega a Apalabrados y le aparece una I, se le ilumina la cara. Hay millones de ejemplos, pero tomemos por ejemplo el decreto de medidas urgentes de racionalización del gasto público en el ámbito educativo, conocido coloquialmente como decreto de disolución de la universidad. 

Empieza con el inexcusable objetivo de estabilidad presupuestaria. Inexcusable. Ese adjetivo que nos devuelve a la infancia y a los deberes de matemáticas. - Es que me he dejado la libreta en casa, señorita. - No me vengas con excusas, Alvarito. 

Sigue con los objetivos irrenunciables de calidad y eficiencia. Irrenunciable. Y todos hemos aprendido que donde dice eficiencia debe decir en realidad unos cuantos miles de trabajadores públicos de patitas en la calle y/o una reducción de los recursos que les quedan a los supervivientes para gestionar su trabajo y el que dejan de hacer los que se van.

Y acaba con una ineludible contención del gasto público. Ineludible, esto es, que no lo podemos eludir. Todo en esta vida tiene solución, excepto la muerte y la contención del gasto público, que es ineludible. 

Si repasan los BOE de estos últimos meses, verán que están llenos de ies: inaplazable, improrrogable, innegociable, inexcusable, imperdonable, ineludible, inaceptable, indiscutible, irrenunciable... Por eso, Merkel avisa a Hollande que las medidas de austeridad son innegociables. Y por eso el President de la Generalitat utiliza siempre la expresión "No hay otro camino". 

La muerte del debate

El problema no es que nos hemos abocado a un programa de austeridad extrema en plena crisis, con lo que probablemente hemos taponado la salida a la crisis. Tal vez no. El principal problema es que se ha escrito un relato falso, porque niega cualquier alternativa, cualquier plan B. Niega incluso el debate. O la discrepancia.

Cuando un objetivo es ineludible, quiere decir en primer lugar que no vamos a perder el tiempo en explicarlo. Como los padres que responden a sus hijos "porque sí" o "porque lo digo yo", lo que es ineludible no necesita ser razonado. Esto es así y no me hagas perder el tiempo explicando por qué. O sinmplemente, cómo. O, aun mejor, cuándo. 

Cuando un objetivo es ineludible, quiere decir además que no estamos dispuestos a dudar, ni a cuestionarnos el fin o los medios. Como es ineludible, aprieto el acelerador y no me pregunto si se ha acabado de construir el puente. La duda es muy útil porque incorpora matices, miedos, riesgos, notas a pie de página, post-its, que permiten sustituir la simplicidad infantil por la complejidad de la vida misma.

Y finalmente, cuando un objetivo es ineludible, no se permite pensar en planes alternativos, en planes B, que ayuden a mostrar un catálogo de respuestas posibles mucho más amplio. Casi siempre hay varias soluciones para un problema, lo que no quiere decir que todas sean válidas. Pensar en opciones ayuda además a corresponsabilizarnos de las decisiones, a hacernos partícipes de lo acordado para bueno o para lo malo.

En definitiva, llenar los decretos y los discursos de íes es una forma silenciosa de acallar el debate y, en buena medida, eso que llamamos democracia. Ineludiblemente.

TEDx UdG

Del TED m'agrada gairebé tot. Potser el menys afortunat és el nom, TED (que sona a oficinista de Wisconsin). I no sé si tinc alguna altra objecció. Ah, sí. Poques dones. I massa gent amb barba.

TED

Ja no tinc més crítiques, jo, que sóc un perapunyetes militant. El TED és una bona idea i, a més, és una idea necessària. Curt i ras, el TED són persones que expliquen breument idees originals (és a dir, inèdites). I aquestes idees poden inspirar altres idees, que poden inspirar finalment grans idees. Capaces de canviar el món.

No sé si hi ha algun exemple més acabat de la lògica 2.0 que aquesta. Persones que tenen idees i les comparteixen, les difonen en un gran contenidor, que és visitat per milions de persones de tot el món. Un exercici de sinapsi col·lectiva i gratuïta, amb la finalitat única i finalista de compartir.  El resultat és una mena de brain storming mundial hiperactiu. Els temes?. Tants com ens podem imaginar i uns quants més. El TED és la major font d'inspiració per pensadors, professors, gestors, activistes, artistes o ciutadans de carrer i plaça.

TEDx UdG

La Universitat de Girona, gràcies a la intuïció d'en Miquel Duran i el seu equip, ha organitzat una experiència TEDx. Podeu seguir la sessió en directe pel canal d'streaming de la UdG o bé en els videos que es podran consultar des de la plataforma del TED. Parlarem de mol·lècules, de robots, de la bíblia, de mapes, de turistes, de la mort sobtada o d'invents que canvien el món. Una oportunitat per a trobar aquell instant màgic, en el que una paraula o una imatge es transformen un un fil de llum que acaba prenent la forma d'una idea.

Per anar obrint boca, els deixo amb dos exemples de la potència creativa del TED. Els hi esperem!.

15 tags de la sociedad que viene

Es curioso. Aunque el capitalismo se caracteriza por ciclos muy cortos, no tenemos una percepción cíclica del tiempo. Cuando vivimos en un período de crecimiento, suponemos que este período nunca tendrá fin; y cuando entramos en una crisis, nos parece que nos ha engullido un agujero negro del que nunca más saldremos. Nos cuesta imaginar crecimiento y crisis como procesos contiguos, como dos secuencias de una misma película.

Las crisis profundas tienden a alterar algunas piezas de la lógica anterior, y a veces estos cambios son profundos. Hasta ahora, los libros de cabecera de los tiempos que vienen eran unos cuantos clásicos, como Bauman, Harvey, Urry, Ritzer, las obras de Rifkin, la trilogía de Castells y poco más. La mayoría de estas obras explican la crisis de los 70 y la sociedad (postindustrial) que le sucede, pero intuyo que no nos ayudan a entender la sociedad que viene.

Si intentásemos dibujar la nube de etiquetas del futuro inmediato, creo que el consenso sería bastante amplio. La primera crisis del milenio ha enseñado la desnudez del rey, aunque ahora el problema es identificar quién es realmente el rey. El modelo clásico parece cansado, a veces agotado, y las respuestas sugieren un escenario muy diferente del que imaginaron Bauman o Harvey. Ésta sería mi  versión de la nube de tags, que es tan solo una más de muchas otras nubes posibles. ¿Cuáles serían sus propuestas?.

Lentitud. Harvey nos propone la compresión espacio - temporal como motor de la sociedad postfordista: No sólo todo está mucho más cerca, sino que todo ocurre mucho más deprisa. La velocidad se ha situado en el centro de la práctica social y ha contribuido a esa liquidez, a esa sensación de efimeralidad. El movimento slow es (con todas sus contradicciones) una primera reacción, que aboga por la cocción a fuego lento de los procesos, por la maduración lenta, en oposición a la inmediatez. La lentitud (de las decisiones, de la reflexión, de los procesos, de la misma experiencia vital) perderá su connotación negativa y podrá ser el nuevo modelo.

Cercanía. La otra pieza del engranaje de Harvey, la compresión espacial, está también condenada a un cambio profundo. El detonante será el incremento del precio del crudo y sobre todo su creciente escasez, que hará inviable el modelo actual de deslocalización y producción periférica. No tendrá sentido que consumamos cerezas chilenas o calcetines Made in China porque el precio del transporte no compensará el diferencial de costes. Se abren las puertas de la relocalización, de la agricultura de proximidad, de las nuevas viejas manufacturas, de la producción energética local, en definitiva, de la cercanía como atributo productivo esencial.

Ideas. No es una Nueva Edad Media, por supuesto. Todo lo que no pese, lo que pueda ser difundido por la red por ejemplo, tendrá un valor capital y podrá ser exportado e importado. Nuevos procesos, nuevos conceptos, análisis, sistemas, productos culturales, canciones, informes, valoraciones, planos, diseños creativos, estudios, catálogos... Las ideas serán el principal producto de intercambio entre las economías. El diseño podría ser una economía productiva de proximidad y una sociedad en red altamente conectada y con un flujo muy activo de intercambio de ideas, es decir, algo que es a la vez local y global.

Compartir. Compartir es una forma de mejorar, de contrastar, de utilizar la inteligencia colaborativa, de incrementar la reputación y de permitir el desarrollo de ideas embrionarias. En un sistema de intercambio de ideas, en el sentido más amplio, los conceptos clásicos de valor, de precio o de propiedad deben ser revisados. Muchos de los intercambios generan más valor si la información es abierta y compartida que si es cerrada y está monetarizada. La cultura de creative commons nos exigirá replantearnos los criterios clásicos de valor y de precio de la información y, sobre todo, los canales de transmisión de esta información.

Perdurabilidad. Sabemos que el sistema productivo actual se basa en una prematura obsolescencia, lo que permite reducir el ciclo de vida de los productos y acelerar su sustitución. Las medias se rompen, los móviles se apagan y las fotocopiadoras se desactivan, con el fin de provocar una renovación en una sociedad de hiperconsumo. El modelo de obsolescencia genera un consumo masivo de materiales, de energía y de desechos, que no solo es éticamente reprobable sino que será económicamente insostenible. Los nuevos productos se basarán en diseños más duraderos, más versátiles, más resistentes. Mucho más, de hecho. Radicalmente más. 

Rediseño. Como defienden los responsables de Planned Obsolescense, un modelo basado en la perdurabilidad no es anti-económico porque el incremento del ciclo de vida de producto (y el decrecimiento del consumo) puede ser compensado con nuevos nichos, basados en la reparación y la introducción de mejoras en los productos más envejecidos. Abre además un nuevo campo, que es el rediseño, es decir, los nuevos usos de antiguos objetos, que mantienen sus propiedades, pero que van variando de funciones. Un mismo objeto puede ser una herramienta, un elemento decorativo, un recuerdo o una nueva herramienta a lo largo de su "biografía".

Acceso. Tal vez tenga razón Rifkin, en la primera parte de su ensayo sobre la era del acceso: la propiedad ha perdido valor en los patrones sociales contemporáneos. ¿Qué tiene más sentido, comprar un objeto o acceder a él cuando nos sea necesario?. Cada vez que compramos un bien, limitamos su uso al número de veces en que nosotros lo utilizamos: Usamos muy poco la mayor parte de nuestros productos. Si no fueran nuestros, sino que simplemente pagásemos por un uso puntual, optimizaríamos su rendimiento. Piensen por ejemplo en una joya. ¿Qué es más lógico, "acceder" a ella en las diez ocasiones en que la usemos o adquirirla para un uso altamente limitado?. 

Escepticismo. Los consumidores han aprendido que el detergente no lava más limpio, ni que el caldo de pollo es más rico y la crema no rejuvenece. La publicidad tal y como la conocemos no tiene futuro, porque el escepticismo es general. Que el Gobierno de Asturias diga que Asturias es precioso no quiere decir que lo sea. De hecho, ¿qué podría decir de sí mismo una marca, un destino o un producto?. No hay un reemplazo claro de la publicidad convencional, la de Villaarriba y Villaabajo, pero todo parece indicar que la reputación y la recomendación sustituirán al raca-raca de la publicidad y el spam.

Escasez. El último ciclo expansivo se ha fundamentado en una explotación de recursos y de energía sin precedentes. Pero la emergencia de nuevas clases urbanas en Asia y América (mucho menos en África, de momento) da la razón a las tesis pesimistas del Club de Roma en los años 70. La demanda de aluminio, de cobre, de gas y petróleo, de alimentos, y especialmente, de agua será tan elevada que tendremos que asumir la condición finita del planeta y sus recursos. La escasez puede desembocar en una nueva geopolítica, por el control de estos recursos, y en las visiones más apocalípticas, guiarán los conflictos del futuro. Hay una cosa clara: La sociedad de la opulencia llegó a su fin.

Responsabilidad. Somos actores de nuestro presente y de nuestro futuro, no solo espectadores. El modelo social que hemos heredado ha eximido a los ciudadanos de deberes y los ha hecho exigentes e irresponsables. La sociedad que viene debe asumir que todos los actos, incluso los más triviales como la compra, el transporte o el silencio, tienen efectos secundarios. Somos los responsables directos de lo que nos ocurre y, sobre todo, responsables de lo que nos ocurrirá. La culpa-habilidad, la habilidad de traspasar la culpa a otro (ya sea un país, un gobierno o un individuo), dará paso a una sociedad más responsable y consciente del valor de los actos (y, claro, de las omisiones).

Deliberación. Casi todas las piezas del engrenaje social han entrado en un descrédito sin precedentes, pero seguramente en la parte más baja hallaremos los partidos políticos en general y los políticos en particular. Es clamoroso el divorcio entre la inquietud política de los ciudadanos y la incapacidad de los diversos modelos (algunos más que otros) por dar respuesta a esta demanda. La democracia deliberativa   puede trascender el paradigma clásico y proponer sistemas basados en la deliberación y la inteligencia colaborativa, en la discusión pública y razonada de los problemas. El modelo político requiere muchas cosas, pero sin duda, la más relevante es el tránsito de los eslóganes a los argumentos.

Diversidad. Se acabó la audiencia única de Perelman. Los sujetos serán cada vez más complejos y se escaparán de las categorías culturales, sociales y políticas clásicas. Cada individuo se definirá por una sutil combinación de piezas, orígenes y aspiraciones, muy lejos de la obsesión taxonómica de la sociología clásica. El reto será conjugar la diversidad personal con los proyectos colectivos. ¿Es posible construir sociedades basadas en individuos singulares?.

Local. El modelo de estado - nación ha entrado en una crisis irreversible, porque se desmorona tanto por arriba como por abajo. Los estados ya no son proyectos ciudadanos compartidos, más allá de un ideal romántico de pertenencia. La participación, la responsabilidad y la toma de decisiones es mucho más eficiente si la escala es local. La clave estará en la capacidad de hacer compatible el empoderamiento local con la solidaridad interterritorial, para que la estrategia local no acabe derivando en un localismo de campanario.

Híbrido. Las identidades, especialmente las identidades nacionales, tendrán muchas dificultades para subsistir en una sociedad en red. El incremento del flujo de intercambios de ideas (y de patrones culturales) entra en colisión con el ideal decimonónico del estado - nación como contenedor de culturas homogéneas. La evidente pérdida de hegemonía de occidente abre las compuertas de un intercambio de patrones estéticos, cosmologías, referentes o códigos simbólicos mucho más complejo y mucho más híbrido. No es tan solo comer tajine, leer a Murakami o escuchar en el ipod canciones de Yossou N'Dour; ni siquiera incorporar la lógica cultural, social o espiritual de otras latitudes. Se trata de crear nuevas identidades a partir de la hibridación entre tradición local y estímulos externos.

Aprender. Los dos ejes de la sociedad del bienestar, la educación y la sanidad, deben ser también reformulados. La sanidad es mucho más invasiva que preventiva; se dedican mucho menos esfuerzos a anticipar la enfermedad que a combatirla. Y, por supuesto, necesitamos una sanidad menos medicalizada y más personalizada. El modelo educativo requiere también un nuevo consenso. Hasta hora, convenimos que los niños aprenden hasta que llegan a un umbral en el que "dejan de aprender", algunos antes que otros. Ya no es posible mantener este principio. Necesitamos toda una vida de aprendizaje, no solo porque la sociedad cambia; no solo porque avanzamos en nuestro conocimiento del mundo, lo que convierte a los adultos en anacronismos educativos (¿cuántos adultos conocen el mapa actual de Europa?); sobre todo, porque aprender constantemente es la vía más eficaz para una sociedad más justa y más feliz. 

Éstas son mis quince propuestas pero en las redes sociales me han sugerido muchas más. Ingenio, diáspora, proximidad, tolerancia, transparencia, ética, creatividad, ecologismo, cooperación, huerto, adaptación, nube, agua, participación, horizontal, valor... Y ustedes, ¿qué nube de tags construirían de la sociedad que viene? #neotags

Bona gent

Avui he tornat a sentir allò de "És massa bo per a ser polític". La bondat cotitza a la baixa en la borsa social, ja ho he escrit en una altra ocasió. Si m'ho permeten, els hi explico una història.

Un noi de divuit anys ha treballat tot l'estiu i, per motius que ara no venen al cas, decideix marxar uns dies a Anglaterra. És amic d'una empresa que transporta turistes d'Anglaterra a la Costa Brava i els convenç per a què el portin a Londres en un autobús turístic, d'aquells de logos de coloraines i seients tapissats. "D'aquí quinze dies", li diu el conductor, "tornarem a ser en aquest punt enmig del no-res. Si no hi ets a les 5 del matí, marxarem". No els hi havia explicat encara, però els parlo d'una època sense mòbils, sense internet i sense targetes de crèdit.

Aquest noi s'allotja en un bed and breakfast de Londres, el Rees. I tot i que administra els seus migrats recursos amb molta precaució, no pot evitar que el darrer dia, el catorzè, s'esgoti la darrera lliura. El noi haurà de caminar tota la nit per arribar al descampat on l'autobús l'espera. Si el perd, el problema serà monumental. A les 11 de la nit, el noi inicia el seu llarg trajecte cap al no-res, però després d'un llarg recorregut descobreix que s'ha deixat el passaport: Ha de tornar enrere i ara ja no té temps d'arribar a la seva cita amb l'autobús.

La propietària del B&B sap que tinc un problema. Encara no sé com ho va intuir. Em dóna el passaport que tenia guardat en una capsa de llautó, em somriu, i em diu que a l'habitació ha trobat unes poques lliures. Amb aquells diners vaig pagar el tren que em portà al costat del descampat, on arribà el bus, que em rescatà de tornada a casa.

Al llarg de la vida he ensopegat amb moltes persones com ella. Bones persones. Gent que es fa seu el problema d'un desconegut al que mai més veurà. Persones que ajuden perquè sí, perquè és un gest espontani com respirar o com existir. Individus que connecten amb els mals aliens, com el meu pare, que m'ensenyà el valor absolut de l'altruisme. I, potser sí, el bonisme és ara una desqualificació; i "un bo dues vegades és un bobo". Però quan un problema passa per davant del carrer, no puc evitar pensar en el gest espontani de la mestressa del Rees. I m'agrada pensar que els bons són més. I, inqüestionablement, són millors.

Viva Las Vegas (I IV)

El darrer post de la sèrie Las Vegas arriba una mica tard, quan segurament tot el que s'havia de dir sobre aquest espai ja ha estat dit. Tot i que encara no sabem el desenllaç de l'operació, a tots plegats ens sona a un tema caduc, un anacronisme engolit per l'efimeralitat del present.

S'ha escrit molt sobre Las Vegas i, en general, amb molt poca fortuna. Duran i Lleida escriu un post amb interrogants i dubtes, que són una mica la síntesi dels dubtes calvinistes del capitalisme: Diner o ètica?. Llocs de treball a canvi de més joc i més prostitució?. És el capitalisme l'eina del pecat?. Ara bé, el que s'ha cobert de glòria és en Carles Martí, que ens ofereix un catàleg de tòpics fàcils. Diu en Martí que el projecte és una còpia (també el front portuari de Barcelona és un clon del de Baltimore), que s'oposa al model de ciutat compacta (també la SEAT, el Parc Agrícola del Llobregat i el 22@), que és de "mala qualitat" i, atenció, que perpetua el model basat en l'especulació turística. Que algú que aspira a governar la ciutat de Barcelona s'apunti a la turismofòbia és com si el president de la Diputació de Jaen amanís un tomàquet amb oli de girasol. O com si l'alcalde de Barcelona critiqués l'Espanyol.

Tancarem la sèrie amb l'element més controvertit de la proposta: Les exempcions de l'Eurovegas. És difícil concretar massa perquè no sabem res de les intencions reals dels promotors, més enllà de llegendes urbanes, rumors i falses filtracions. El que és absurd, delirant, és que algú es cregui que el govern pot crear una "ill laboral" a Catalunya. Això no només no pot ser, sinó que a més és impossible. I és increïble el temps que s'ha perdut criticant un escenari impossible. Sabem el que no pot ser, però és una mica més difícil saber el que pot ser. Fem una mica de prospecció.

Zones turístiques

És molt freqüent que alguns espais amb capacitat de creixement turístic creïn zones turístiques. És evident que aquestes "zones turístiques" tenen una normativa específica, que les diferencia de la legislació dels espais veïns. Al nord d'Àfrica han proliferat les zones turístiques, que normalment estan regulades per un Plan d'Amenagement Touristique (PAT), amb unes condicions especials: urbanització per part de l'Estat, infrastructures d'aigua, gas o electricitat, accés directe a la platja, planificació turística específica (que exclou sovint els usos residencials)... El creixement turístic de Tunísia s'explica per la creació d'espai turístics promoguts per l'Estat i oferts a les cadenes internacionals per a la seva explotació. També en determinats espais del Carib o del sudest asiàtic, s'han creat zones turístiques preferents, amb unes condicions preferencials per tal de captar capitals internacionals.

Hem de dir, però, que la condició de "zona turística" no es limita als països perifèrics. Per exemple, a França ha existit històricament el concepte de municipi turístic. La darrera versió, el Code du Tourisme de 2006, preveu que els municipis turístics puguin gestionar una taxa turística específica, els hi permet diverses exempcions fiscals i els autoritza a obrir els diumenges i festius, si ho consideren oportú. A l'Estat espanyol, la major part de les lleis autonòmiques de turisme preveuen la figura de "municipi turístic", tot i que els beneficis efectius són molt poc precisos i sovint, simplement inexistents. Per exemple, si ens mirem la legislació vigent sobre municipi turístic a Catalunya, la major part dels municipis podrien sol·licitar aquesta condició. La llei d'horaris comercials de Catalunya preveu que els municipis turístics puguin crear una "illa horària", amb una regulació pròpia. 

Dúmping legal

Les ciutats del joc van néixer perquè van aprofitar-se del dúmping legal. L'autonomia local nordamericana permet que siguin les administracions locals les que regulin el joc i, en una societat d'arrel calvinista això vol dir una oposició gairebé universal. Les ciutats que opten per liberalitzar el joc concentren tota l'oferta de joc, que en un context de liberalització estaria molt més escampat. Reno, Las Vegas o Atlantic City aprovaren el joc com una via de recuperació econòmica i atracció de capitals, amb una gran controvèrsia interna. De vegades, el dúmping legal s'ampliava amb altres "ofertes", com en un pack (legislació sobre menors, divorci, alcohol...).

El promotor d'Eurovegas vol crear també una illa legal a l'Àrea Metropolitana de Barcelona. No hem de dedicar ni un minut a la llei d'estrangeria o a la llei del mercat laboral, perquè és evident que no es pot fer una normativa ad hoc per un projecte concret. El que sí s'ha de canviar és la llei de Jocs i apostes de Catalunya, perquè se sustenta en el joc responsable i en les bones pràctiques, principis totalment allunyats del model de Las Vegas. Certament. Però si hem de posar sobre la taula totes les cartes, podríem parlar també de l'escampada de màquines escurabutxaques per tot el país, que ha permès la fortuna d'empreses catalanes que també aposten pel negoci dels casinos. El que vull dir és que si ens llegim la llei actual fil per randa, i l'apliquem de forma literal, no tenim magatzems per a situar totes les màquines, bingos i similars. En segon lloc, s'hauria de revisar la llei del tabac, per a permetre que es fumi en aquests locals, tot i que és probable que les modificacions legislatives s'anticipin. I en tercer lloc, caldria revisar la normativa relacionada amb els horaris dels establiments perquè, com ja saben, el model de Las Vegas és una ciutat 24 hores. 

Com s'ha comentat en diversos fòrums, els ajustos normatius ad hoc generen agravis comparatius i una sensació d'impunitat que obre les portes a tota mena de demandes. Tenen raó alguns casinos, com el de Lloret, quan reclama que els privilegis d'EuroVegas s'haurien d'aplicar al conjunt del territori. També haurien de recordar que el casino de Lloret existeix perquè es va fer una adequació normativa ad hoc, perquè la legislació només permetia un casino a cada demarcació. Aquest és el problema d'obrir les rescloses de la llei. Si fem una excepció, ja no tenim autoritat per deixar-les de fer. 

Adequació urbanística

Finalment, el projecte d'EuroVegas reclama una adequació urbanística d'alta intensitat. Això obre les portes a un debat interessant sobre el valor de la planificació i els seus límits. Sense una modificació intensiva de la normativa urbanística, no hauria estat possible la Vila Olímpica de Barcelona, el complex temàtic de Port Aventura, el centre comercial La Roca Village, els resorts Vilar Rural o algunes estacions d'esquí. En el cas de Port Aventura, Salvador Anton ha estudiat amb detall la complexa reorganització urbanística de l'àrea implicada, amb una segregació municipal inclosa. El debat no és fàcil. Si la normativa pot modificar-se per a acollir un gran projecte, per què no ho pot fer per a resoldre les necessitats específiques dels seus usuaris?. En quin moment acceptem que la normativa urbanística i territorial vigent deixa de ser un criteri d'ocupació del sòl i el substituïm per les necessitats d'una empresa o una altra?. Sovint, massa sovint, la nova planificació inclou un aprofitament urbanístic que ajuda a quadrar els comptes del complex.

És cert que Sheldon Adelson, el promotor d'EuroVegas, juga una partida de pòker i força l'administració. No és fàcil saber què és farol i què és un pòker d'asos en una aquesta llarga partida. De ben segur que reclama una normativa específica, que inclou un aprofitament urbanístic de zones no urbanitzables, que exigeix una nova versió de la llei de jocs i apostes, una excepció sobre el tabac i els horaris comercials. Són demandes inferiors a les que va posar sobre la taula a Macau o a Singapur. En el primer cas, el govern va acceptar totes les condicions que imposà el milionari nordamericà, mentre que a Singapur l'administració va negociar una normativa molt més estricta. Contra el vici de demanar, hi ha la virtut de denegar. 

Deixem-ho aquí. Hem vist que no és probable que Las Vegas afecti de forma radical la imatge de Catalunya, que Califòrnia és conegut per Disney però també per Silicon Valley, que ens equivoquem quan considerem la "cultura" lasvegasiana com una invasió exògena, aliena a la nostra "cultura popular", que hauríem de definir quin és el sistema turístic del país que escollim com a complement de l'eix litoral i Barcelona, que l'operació s'explica pel procés d'expansió de Las Vegas més enllà dels seus límits territorials i que les exempcions formen part de la nostra realitat quotidiana i el més important és fixar les línies vermelles. És un bon moment per a fer balanç i per a saber la seva opinió. Sí o no?. Facin joc. Però recordin que al final, sempre guanya la banca.