01 d’abril 2016

Els fracassos de Zaha Hadid

Ja ho sabem que vivim en el món que trenca les fronteres i que prepara un nou món. Molts es pensen que ens hem d'esperar al sofà a què arribi aquesta nova era, com una mena de nova pantalla obligada del Age of Empires. En realitat, el nou món serà allò que fem ara. Ara és el moment de repensar l'educació, la política, l'economia, l'ecologia i també, naturalment, l'arquitectura. Estem creant una nova era i hem de decidir què mantenim del vell món i també què volem canviar.

En aquesta nova batalla entre les resistències i les innovacions, entre la pervivència i la ruptura, la història de l'arquitectura contemporània ha creat una icona com a símbol de canvi, el Guggenheim de Gehry. Però abans que l'arquitecte canadenc trenqués els límits de la geometria i la lògica dels materials, una arquitecta dona i musulmana, havia dibuixat els plànols d'una nova forma d'entendre l'arquitectura. Zaha Hadid havia demostrat en els seus dissenys una enorme imaginació i una ferma voluntat de crear una nova arquitectura, inspirada en la lògica del deconstructivisme. Ella era dona en un món d´homes. I era musulmana. Per això, el seu nom sempre s'associava a l'etiqueta anglo-iraquí. Gehry, per exemple, va néixer a Canadà i amb 25 anys es traslladà als Estats Units, però no veureu mai l'epítet d'arquitecte nord-americà - canadenc. 

Un arquitecte és el que fa però també el que somia. Us proposo un viatge per l'arquitectura de Zaha Hadid a partir dels projectes que mai van veure la llum. Un viatge per la imaginació desbordant d'un geni a partir dels seus fracassos.



1982. The Peak (Hong Kong). Zaha Hadid té 32 anys. Ha treballat ja amb Koolhas i li han atorgat la Medalla d'Or del British Architecture per una proposta a Londres que sembla un quadre de Kandinsky. El seu projecte a Hong Kong guanya un concurs internacional i la situa en el mapa dels grans arquitectes contemporanis. La proposta refà el cim de la muntanya i crea un espai oníric d'una imaginació desbordant. Hadid demostra la seva habilitat amb la pintura. En realitat, ella se sent dissenyadora d'espais i d'atmosferes.



1985. Grand Buildings (Londres). Posats a canviar l'urbanisme, comencem per una de les places icòniques del món. Hadid redissenya Trafalgar Square i proposa un nou joc de volums en aquest espai de Londres, que esdevé un mirador de la resta de la ciutat. Els dibuixos que recolzen el projecte són, en ells mateixos, una veritable obra d'art. Londres és un com una superfície mòbil d'ombres i volums. 




1986. New Barcelona (Barcelona). Aquest és un dels diversos dissenys urbanístics que l'equip de Zaha Hadid realitzà durant aquest període, com a Berlin o Madrid. Hadid trenca la lògica de la ciutat reticular de Cerdà i proposa una nova organització basada en les grans diagonals. La seva geometria encara està impregnada de la influència dels supremacistes russos. La ciutat hauria d'adquirir aquest extraordinari dibuix. 



1995. Opera House (Cardiff). Hadid guanya el concurs internacional amb una proposta que vol renovar l'organització de la Badia de Cardiff. El projecte rep una ferotge crítica i és bloquejat per l'administració gal·lesa que el substitueix per una obra molt més conservadora. Hadid criticarà sempre la manca de recolzament dels seus companys de professió.



2006. Hoxton Square (Londres). Entre grans museus i dissenys futuristes, l'equip de Hadid té temps per a projectar un bloc de pisos a la ciutat de Londres, que arrisca en les formes i en la relació amb l'espai preexistent. És un preciós estudi de la llum i del joc d'ombres i obertures. 



2006. Szervita Square Tower (Budapest). Un dels meus edificis preferits. Una immensa torre transparent, amb formes orgàniques que desafia la lògica quadriculada del centre de la ciutat i crea una plaça, que és un perlloganció de l'estructura. Amb el Dancing Houses de Gehry hauria dinamitzat la rigidesa històrica del centre de la ciutat. 



2009. Spiralling Tower (Barcelona). Els meus estudiants coneixen la meva admiració per aquesta obra. Una pila de llibres crea una mena d'edifici en espiral que connecta dues realitats, en una geografia molt complicada, als límits de la ciutat compacta. La forma permet unir el món universitari i acadèmic amb la vida econòmica de la ciutat, en una mena de metàfora, però també en una lògica totalment funcional. La crisi s'emportà aquesta obra i avui assistim a la creació un parc universitari avorrit i gris.

Si voleu seguir la pista d'aquesta arquitecta inconformista, dissenyadora, dibuixant, artista, pensadora, urbanista i creadora de móns paral·lels, us proposo que visiteu aquestes mencions al pinterest. Espero que el seu equip recuperi la seva capacitat de dibuixar formes imaginàries. Necessitem, abans que res, dibuixants de futur. 

30 de març 2016

#5dones



Tot comença amb una piulada. Aquesta. De forma espontània, algú (la Mèius Ferrés) recomana cinc dones i convida a altres persones a que en recomanin cinc més. Si coneixeu la Mèius, ja sabreu que és el que sempre fa: Recomanar. Has parlat amb aquell?. Coneixes aquella noia?. I de vegades a la xarxa una espurna crea un incendi i el vol d'una papellona, un huracà. #5dones ha estat el hashtag de la setmana. I hem après vàries coses en aquests pocs dies.

La primera i més evident és que hi ha moltes més dones a twitter del que ens imaginàvem. Potser perquè els homes tenim més necessitat (antropològica, fisiològica no ho sé) de fer-nos veure i deixem poc espai lliure. O potser simplement perquè d'alguna manera reproduïm una certa sobreactuació, una tendència a fer-nos veure. No sé les causes però sí les conseqüències. Hi són però no es veuen. Ho diré més bé: Hi són però no es veuen tant.

Això ens porta a una segona lliçó. D'alguna manera la xarxa és la versió digital d'un model que encara és desigual. I ja no parlo de quotes ni de percentatges. Ara parlo de models de relació i de sistemes de creació de coneixement i d'intercanvi. Simplificant, els homes donem molta més importància als nodes (a nosaltres mateixos) i sospito que les dones treballen més en els àmbits dels arcs (les relacions entre nosaltres). I intueixo que la societat necessita un sistema en el que els mecanismes de col·laboració, d'intercanvi, de relació, de prescripció primin sobre l'afirmació del jo.

El que he après del #5dones més enllà de l'evidència que elles hi són, tot i que no les veiem (o no les veiem prou) és que no estem construint un món alternatiu, sinó que estem reproduint un món equivocat en el sistema digital. I no es tracta només de donar llum i veu a les dones. Es tracta de substituir el model clàssic d'una societat competitiva (i una xarxa competitiva) per un model més cooperatiu i col·laboratiu. El debat que hem d'obrir és com tornem a començar la societat en xarxa, de manera que sigui realment en xarxa.


27 de febrer 2016

Mis 10 logos turísticos preferidos

Lo sé. Debería decir mis 10 imagotipos preferidos. Pero el uso de logo está tan extendido que aceptemos pulpo y sigamos adelante. Hasta hace no mucho, las marcas turísticas eran el armario trastero del diseño, con sus palmeras descoloridas, sus soles sonrientes y sus montañas nevadas. Este tic kitsch aún está presente en algunos ámbitos turísticos como en las ferias, donde la acumulación de mal gusto campa a sus anchas. Pero es verdad que los destinos han empezado a incorporar un buen diseño de sus marcas, mucho más modernas, evocativas y funcionales. Para muestra, un botón. Éstos son mis 10 logotipos preferidos. 

10. Dubai

El principal reto era integrar dos alfabetos diferentes. Se puede leer Dubai y دبي . La propuesta, realizada por N/A transmite el mensaje de la integración entre dos culturas, la árabe y la occidental. Los colores evoquen los tonos del mar en el Golfo Pérsico. El juego de sombras proyecta volumen y dinamismo. 



9. Moldavia

Un árbol de la vida presenta los principales símbolos de la cultura moldava, como la rosa, la cruz ortodoxa, la albahaca o las orquídeas. Estos elementos se disponen en un juego de ramas, que representan también itinerarios o caminos. El diseño, realizado por Publicis, destaca por la combinación entre tradición y modernidad: Es una versión moderna de la artesanía téxtil del país, donde se representa a menudo el árbol de la vida. 


8. Victoria

El estado australiano de Victoria, donde se sitúa Melbourne, es uno de los polos turísticos del país. En contraste con la anterior, la nueva marca destaca por su simplicidad. Hace recaer toda la fuerza del mensaje en la V. Como se puede ver en su web, esta diagonal se impone en el diseño de todos los elementos gráficos de la marca. Curiosamente, ha sido diseñado por una agencia neozelandesa, Designworks.


7. Corea

Lo más rotundo del logo de Corea es la K, coloreada en un extremo con los tonos del saekdong, que es el traje popular del país. La tipografía del nombre del país es muy contundente, un buen handmade, que transmite la idea de conexión con la tradición. Han integrado el eslogan dentro del imagotipo. Aunque no es recomendable acumular tantos elementos, el resultado final es equilibrado. Y algo que precisan las marcas turísticas contemporáneas: Es radicalmente diferente.



6. Sao Paulo

Los logos de las ciudades han ganado en calidad. Philadelphia, Montréal o Dublin, por ejemplo, han presentado tres nuevos diseños que demuestran la potencia creativa del turismo urbano. Pero tal vez quien más destaca es la propuesta de la metrópolis brasileña. Ha sido diseñado por Romulo Castilho, que acaba de presentar el nuevo logo de Buthan. El logo muestra un movimiento de atracción hacia la  ciudad y simula las avenidas y los rascacielos, usando una paleta de colores muy vivos.



5. Bahamas

Las Bahamas son más 700 islas e islotes en el Caribe. El logo creado por Duffy permite integrar esa diversidad en un relato coherente de formas geométricas (las islas), que se unen como en un brazalete o una trenza. Este juego entre la diversidad y el conjunto se basa también en una gama cromática muy amplia y en una tipografía totalmente vinculada con el elemento gráfico. El resultado es muy vistoso y las aplicaciones funcionan especialmente bien.





4. Finlandia

Si han viajado a Finlandia, habrán detectado ese aprecio escandinavo por el diseño y por una innovación equilibrada. Su logo turístico, creado por Sek, rompe con la mayor parte de arquetipos del continente. No sugiere ni un sol, ni una montaña, ni una mariposa, ni una flor. Es como una ameba, una aurora boreal que se difumina entre la bruma. Esta evocación abstracta permite mucha más versatilidad. El juego cromático es también muy singular. En sus últimas aplicaciones, están eliminando el nombre del país y dejan el logo a la intemperie.


3. Singapur

¿Cómo representar el dinamismo, el movimiento, en un logo estático?. La propuesta de Singapur, creada en 2010 por BBH ha resistido muy bien el paso del tiempo y luce tan bien como hace seis años. Las figuras geométricas representan los barrios de la ciudad y, en su conjunto, el perfil urbano de Singapur. En sus aplicaciones gráficas, las figuras geométricas se mueven o se transforman en vegetación, en edificios o en dibujos manga. No solo incluye el eslogan en el logo, sino también la URL del portal de turismo. 



2. Rajashtan

Lo de Rajashtan es uno de esos espacios que bordean el kistch, que se mantienen en la cuerda floja entre la imaginación desbordante y el glamour de Bollywood. Creo que el resultado es muy sugerente. El logo funciona como un juego visual en el que dos camellos y dos aves crean un bigotudo casi hípster. Los bigotes son, casi, la seña de identidad de esta región india. Y no se pierdan la nueva campaña de publicidad de la región, aquí, aquí o aquí. Es... diferente.


1. Perú

Perú se ha situado entre los primeros lugares del dinamismo turístico, siguiendo el manual básico de marcas territoriales. Han centrado su mensaje en la época precolombina, con una letra creada a propósito, que conecta con la tradición. La tipografía es muy singular y la rotunda P que evoca las líneas de Nazca. Creado por FutureBrand, la marca Perú se ha consolidado como el mayor acierto en la estrategia de los destinos contemporáneos.



Dos apuntes finales. Uno. Las marcas europeas envejecen muy mal: Estáticas, previsibles, anodinas y vacías. Lo interesante es lo que pasa en América y Asia o Oceanía. Segundo. No sé si han seguido la pista de la nueva bandera de Nueva Zelanda, una propuesta abierta en la que han participado más de 10.000 diseños. Este año veremos, en una votación sin precedentes, cuál será el veredicto popular final. ¿Será éste el destino de las nuevas identidades de marca?. 

26 de febrer 2016

La mentida del futbol




Diu un diari esportiu que Messi contradiu Einstein i el periodista sopa sense cap sentiment de culpabilitat. El tal Lionel guanya en un any el mateix salari que mil metges. Recordeu aquesta dada el dia que feu cua a urgències. De fet, els jugadors del Barça guanyen només en salari directe 50 vegades més que el pressupost anual del Banc d'Aliments. El seu company accepta una condemna d'un any de presó per un delicte fiscal, és a dir, per quedar-se amb un diners que s'havien de gastar en hospitals i escoles. L'altre d'allà, pentinat com si hagués perdut una juguesca, ha defraudat uns 20 milions perquè creu que no cobra prou. Aquell alt usa el twitter per a insultar o escarnir els rivals, depèn del dia. És un club subvencionat per un país (o per la companyia estatal d'un país, si voleu) on pensen que 'drets humans' són un grup de música indy i on les dones tenen els mateixos drets que un dromedari. Hi participa també Nike, aquella empresa que fa treballar nens en condicions d'esclavitud. O Gillette, denunciada reiteradament per danys ambientals, com la deforestació a Indonèsia. O Mora Banc Andorra, reconeguda per la seva eficiència en el blanqueig de diners, normalment catalans. Un elenc d'empreses responsables, vaja. El club ha estat sancionat per saltar-se la legislació sobre formació de jugadors, quan el tràfic de nens ha esdevingut una forma moderna d'esclavitud

A l'altre costat del pont aeri, hi juga un club que basa una part de la seva fortuna en un 'pelotazo' urbanístic. El seu president rep una indemnització per deixar d'alterar el subsòl de la costa catalana, és a dir, cobra per no fer mal, com fan les màfies. Hi juga un portuguès que s'empipa quan un company fa el gol que volia fer ell, i que té uns ingressos directes que dupliquen la inversió catalana en R+D+i. De fet, si ajuntem el pressupost en salaris directes del Barça i el Madrid, obtindríem una quantitat superior a la que destinem a ajut i cooperació internacional a nivell estatal. És el mateix club que ha incomplert la normativa internacional sobre formació infantil, després d'assegurar durant anys que tot s'havia fet bé. En la llotja d'aquest club s'intercanvien negocis d'aquells que faran avergonyir els fills dels seus promotors. El club va ser finançat per una empresa d'apostes a internet, que basa una part de la seva estratègia en la dependència dels ludòpates. Ara és finançat per una companyia aèria d'un país d'aquells que surten en la part baixa del reconeixement dels drets humans més bàsics. I hi col·laboren mitja dotzena d'empreses que es pensen que RSC és una beguda isotònica. 

Què voleu que us digui?. El futbol és una immensa metàfora de la immensa injustícia que és el món contemporani. Jo em passo als escacs.

17 de febrer 2016

nousturismes

Hi ha assignatures on pots fer experiments docents. Pots imaginar classes d'una altra manera; potser perquè tens la intuïció que la forma convencional de fer les classes s'esgota. Crec que hem de reinventar la Universitat. De fet, crec que hem de reiventar l'educació. Suposo que no podem aspirar a canviar la societat de veres si no som capaços de canviar la forma com intercanviem la informació. I sí, hi ha assignatures on pots imaginar, com ara #nousturismes.

Un any el resultat fou un TED de turisme. Un altre, editàrem un blog col·lectiu sobre el futur del turisme. L'any passat vam dissenyar una exposició amb 10 idees per a un turisme diferent. Aquest curs intentarem resoldre deu interrogants. Us explico com.

Assignatura oberta

Crec que les universitats públiques haurien de ser (molt) més obertes. En un univers de TEDs, de MOOCs, de Khan Universities, les classes tancades no poden ser l'única forma de transmissió de la informació. Per això, tot el material de #nousturismes està 'en obert'. Es pot accedir a totes les presentacions des d'aquí. 


També es pot seguir el relat de la sessió a twitter que fan els estudiants (i els no estudiants) seguint el hashtag de #nousturismes. Per exemple, aquí podeu veure una selecció de les piulades de la sessió sobre turisme col·laboratiu a l'storify. I, finalment, és possible veure la classe en streaming amb el #periscope. 


Quins són els efectes d'una assignatura en obert?. Cada sessió hi ha més seguidors fora de l'aula que a dins. Quan comença la classe, prop de 100 persones han consultat ja els materials. I a les sessions d'streaming del periscope, el número d'estudiants 'fora de l'aula' supera els qui estan a dins. Això trenca les fronteres geogràfiques entre dins i fora. I, per això, hi participen en la conversa persones que no són estudiants o estudiants que no s'hi han pogut desplaçar fins a l'aula. 

Una assignatura en obert no només trenca les fronteres geogràfiques dins - fora i connecta la Universitat amb el 'món real'. També trenca les regles temporals i facilita la connexió i l'intercanvi d'idees en qualsevol moment. Hi ha una conversa diacrònica que connecta les observacions dels estudiants i dels 'observadors externs'.

Estimular - informar - crear

No es pot mantenir la tensió i l'atenció (que sonen igual) durant 90 minuts. Venen de dos sessions prèvies de 90 minuts i encara tenen per davant alguna sessió més. La capacitat de retenció no va més enllà dels 40 minuts, amb sort. Per això, a #nousturismes les sessions tenen tres parts. La primera, més breu, serveix per a centrar el tema. Normalment, un TED obre la classe amb la intenció d'emocionar-los, de connectar amb la part més afectiva del coneixement.


La segona part és la classe convencional. Ara tinc molt menys temps. He d'explicar en 40 minuts el que abans explicava en 90. Em costa. Però he descobert que es pot dir més o menys el mateix en la mateixa de temps. M'ha fet pensar. Intento, això sí, que les sessions siguin tancades. Obren un tema, el desenvolupen i es tanca. El material addicional permet estirar del fil a aquells estudiants que se senten interpel·lats.

I tot plegat s'acaba amb una sessió participada. Ara és el torn dels estudiants que dissenyen, crean, apliquen o inventen. Aquest curs disposem de 25 ipads amb recursos docents que permeten una interacció molt més dinàmica. Al final del curs, us en faré un balanç.

10 respostes

Els estudiants han seleccionat 10 interrogants d'un menú més ampli. Tenen com a objectiu atreure visitants adolescents al MNAC, crear iniciatives de bleisure a la Garrotxa, ampliar el temps d'estada a les esglésies de la Vall de Boí, proposar iniciatives de turisme solidari a Haití, idear mecanismes de mobilitat sostenible a Lloret de Mar, potenciar el turisme a Cuba sense consumir espai, reduir el consum d'aigua a l'Essaouira turística o reiventar 'Girona, temps de flors'. En uns mesos, us presentarem els resultats de la seva obra. 

Mentrestant, podeu seguir el fil d'aquest experiment docent al hashtag de #nousturismes o al #periscope del meu compte de twitter. Cada dimecres i cada divendres de 12 a 13,30. Hi sou molt benvinguts.

13 de febrer 2016

Cambios, hormigas y el sol de primavera



Hay personas que se dedican a colorear las hormigas de un hormiguero. Cada hormiga tiene un código de colores que la hacen única; es la única forma de seguir la actividad de cada uno de los miembros de una comunidad en la que todos se parecen a todos. Esto es lo que ha hecho un investigador de Arizona, que se llama Daniel Charbonneau (aquí su twitter), junto con Anna Dornhaus. Esta investigadora anestesió una por una a 1.200 hormigas y las pintó (una a una) con un código que permite identificar cada individuo. ¿Se la imaginan llegando a casa?. - Cariño, hoy he tenido un día terrible. He perdido dos hormigas en la reanimación y una se despertó antes de acabar. Hoy solo he pintado 200 abdómenes de hormigas.

Los resultados dicen que el hormiguero está dividido en tres grandes grupos de obreras. Hay unas pocas que son las inquietas, las que no paran de trabajar. Buscan comida, se aventuran, resuelven problemas y, en definitiva, se anticipan a los cambios con una gran actividad. La mayoría del hormiguero está integrado por obreras que hacen su trabajo y poco más. Se toman su tiempo para realizar las actividades, descansan a menudo y reaccionan mal ante los cambios y los problemas. Y finalmente, y éste es el principal hallazgo, la cuarta parte del hormiguero simplemente no hace nada. Nada de nada. Descansan permanentemente. Tú mirabas un hormiguero con hormigas sin colorear y pensabas que a veces descansan después de un esfuerzo, pero ahora sabemos que no: Que algunas no hacen nada, que descansan permanentemente.

Les cuento esto porque me parece que podríamos hacer una curiosa analogía con el mundo real. Con las sociedades humanas enfrentadas al cambio. Ante un mundo en transformación, unos pocos reaccionan positivamente; si tienen éxito, la mayor parte del colectivo reaccionará. Y siempre quedará un grupo amplio que nunca se adaptará.

Charbonneau defiende a las hormigas perezosas. Un hormiguero en el que a cada cambio externo hubiese una reacción histérica, consumiría demasiados recursos. Está bien que un grupo pequeño se aventure en el nuevo escenario, pero es sensato que la mayoría se queden en el estado previo. No sea que gastemos demasiada energía colectiva en algo que no merecía la pena. Pensaba esto saliendo de una sesión de Genís Roca en la que nos aventuraba cambios radicales. Y nos proponía una movilización colectiva. Y, a veces, pienso, basta con encontrar unas pocas hormigas coloreadas, con espíritu explorador, que reaccionen entusiastamente a los cambios. Si todo sale bien, serán los héroes que recordaremos en los anales de la historia. Y si fracasan, unos locos, unas hormigas histéricas que no supieron disfrutar del delicioso sol de primavera, cuando la hierba aún está humedecida.

04 de febrer 2016

Turistes a BCN. Nous debats (II)



Ja sabem que un turista és alguna cosa més que una persona que visita la Sagrada Família. De fet una part molt important dels turistes no saben que ho són i no es definirien a sí mateixos com a turistes. Són turistes, malgré lui. És un dels efectes indirectes de la nova mobilitat contemporània. Però deixeu-me que avui presenti un segon efecte: l'esclat dels excursionistes. Mentre que un turista és un visitant que pernocta (que passa almenys una nit a la destinació), l'excursionista és el visitant que no pernocta. Quins efectes tenen aquests personatges sobre la trama urbana de la ciutat?. 

Excursionistes

Hi ha tres tipus d'excursionistes: els excursionistes turistes (ET), els falsos excursionistes (FT) i els excursionistes reals (EX). Els ET són turistes allotjats en una marca de Catalunya (Costa Daurada, Pirineus, Costa Brava...), que fan un desplaçament d'un dia a la ciutat de Barcelona i tornen a la destinació. A escala catalana, són turistes però des de la perspectiva de la ciutat els hem de considerar excursionistes. Quants són?. No ho sabem. Barcelona representa aproximadament la meitat dels turistes que arriben a Catalunya, de manera que potencialment la ciutat pot duplicar el número de visitants. La proporció efectiva es mou entre el 10% i el 20%, és a dir, Barcelona rep cada any entre 1 i 2 milions de turistes més, que estan allotjats en altres punts del país. 

Una segona categoria són els FT, turistes que viatgen a Barcelona però no estan allotjats en el municipi, sinó en l'Àrea Metropolitana. Molts d'aquests turistes estan convençuts que s'han hostatjat a la ciutat de Barcelona. D'altres poden conèixer la localització municipal del seu hotel, però la vida turística es desenvolupa en la seva pràctica totalitat a la capital catalana. Són molts?. Moltíssims. Fixeu-vos en aquesta dada. L'Hospitalet de Llobregat és la setena ciutat catalana en la recaptació de l'impost d'estades turístiques, molt per sobre de municipis amb una reputació turística indiscutible com Calella, Sitges, Tossa de Mar o Roses. Recapta més impostos El Prat de Llobregat que Calonge o Montroig del Camp. Aquest procés de metropolinització de l'activitat turística serà creixent i és una molt bona notícia en el context de congestió de la ciutat. Però ens obliga a canviar d'escala en la presa de decisions: Una prohibició sobre l'increment de places hoteleres a Barcelona pot simplement incrementar l'oferta de la primera i la segona corona, sense que es modifiquin la resta d'impactes sobre la ciutat.

Els excursionistes reals

El gruix dels excursionistes a Barcelona són uns altres. En sentit estricte, un excursionista és una persona que viu a Girona, a València o a Madrid, que es desplaça a Barcelona per una activitat no remunerada i que torna a la ciutat d'origen durant el mateix dia. Un excursionista seria un turista que no pernocta. De fet, és un visitant que no pernocta però no ens perdem en debats nominals. L'única diferència entre els uns i els altres és que els excursionistes no hi dormen, però la resta d'efectes (positius i negatius) sobre la ciutat són pràcticament idèntics. Curiosament, no en parlem mai d'ells. Els excursionistes són els agents invisibles del debat sobre el turisme a la ciutat. I ha arribat el moment de parlar-ne.

Quants són?. Hi ha una primera aproximació, que estima que hi ha un excursionista per cada turista.  En el seu moment, es van escollir una sèrie de punts emblemàtics de la ciutat i es van entrevistar les persones que visitaven els monuments i el resultat aproximat fou aquest: Si excloem els residents, la meitat són turistes i la meitat són excursionistes. Això voldria dir que els no turistes són aproximadament la meitat dels problemes turístics de la ciutat, i que n'hauríem de dedicar la meitat del temps a parlar d'ells. Però i si aquesta estimació fos en realitat massa petita?.

Si hem dit que un turista no té només una motivació d'oci, el mateix esdevé amb els excursionistes. Qualsevol desplaçament que no s'expliqui per una activitat remunerada en destinació crea un visitant, amb el matís que explicaré després. Tots els gironins que anem a Barcelona al teatre som lògicament excursionistes, perquè ens desplacem per motiu d'oci i no generem pernoctacions. Però també som excursionistes quan ens hi desplacem per una activitat de negoci, per visitar un amic, per fer-nos una vasectomia o per anar a un curs de dansa del ventre. L'única cosa que ens diferencia d'un turista és que no hi pernoctem. 

Tornem a les xifres. En un dia qualsevol a Barcelona tenen lloc més de 6,5 milions de desplaçaments. Lògicament, la major part són moviments dels propis residents, però convé tenir present que a Barcelona diàriament es generen 1,8 milions de desplaçaments per persones que no són residents a la ciutat. Dos terços d'aquests desplaçaments tenen una motivació laboral i un terç una motivació no laboral. És a dir, 600.000 desplaçaments diaris s'expliquen per motivacions com visitar familiars i coneguts, motius educatius, sanitaris, recreatius, i entrarien en la consideració d'excursionistes. Això vol dir unes 250.000 persones diàries. Per a què interpretem aquesta dada, Barcelona acull cada dia uns 80.000 turistes. 

Em deixo un matís capital. Un visitant és una persona que es desplaça 'fora del seu entorn habitual'. I portem 50 anys discutim els límits d'aquest entorn habitual. Per exemple, si considerem que l'entorn habitual es l'AMB, baixaríem a uns 600.000 desplaçaments diaris, si bé el percentatge de motivacions no professionals s'incrementaria molt. En tot cas, la major part d'impactes (positius i negatius) que generen els desplaçaments no professionals es produeixen independentment del llindar de l'entorn habitual. Si el que ens interessa és l'ús social de l'espai, el consum de la ciutat per part dels no residents, anualment la ciutat rep tres vegades més excursionistes que turistes, sense considerar els excursionistes turistes i els falsos excursionistes.

I això ens porta a una consideració final, en la línia del post anterior. Les ciutats no són turístiques o no turístiques; són atractives o no atractives. I si ho ets, es genera inevitablement una densitat d'ocupació elevada. Aquests processos es multiplicaran en el context d'una nova societat mòbil, en un paradigma de ciutadans nòmades, en el que el debat sobre el turisme és només una derivada de mecanismes globals d'atracció i repulsió. I això fa variar no només el diagnòstic, sinó també les possibles mesures. 

El proper dia, vull canviar d'escala i parlar de processos urbans i els factors d'atracció intraurbans. Mentrestant, espero els seus comentaris. 

03 de febrer 2016

Turistes a BCN. Nous debats (I)



Ja no hi ha debat sobre la ciutat de Barcelona on el turisme no se situï en el centre de l'escenari. Arquitectes, economistes, sociòlegs, geògrafs i turistòlegs en general reflexionen 'just in time' amb grups cívics, polítics, empresaris, lobbies turismofílics i turismofòbics amateurs. I m'agrada seguir el fil d'Ariadna dels pros i dels contres. N'aprenc molt. I, de vegades, deixeu-m'ho dir, m'empipo. Tinc la sensació que el debat ha envellit molt ràpidament, perquè debatem no sobre la realitat canviant del turisme contemporani, sinó sobre la imatge d'un turisme que ja no és. Ho diré en altres paraules: Una cosa és el turisme a peu de carrer i una altra és el turisme de tertúlia. 

Inicio una sèrie de posts sobre el turisme a Barcelona. El meu objectiu és compartir notes i apunts del natural sobre la mutació del turisme contemporani. M'interessa especialment debatre les coordenades de la nova realitat i els efectes d'aquest canvis en el debat del turisme a Barcelona. Obro foc amb el concepte de turista. Què volem dir quan diem turista a Barcelona?

Turista

Fem un exercici. Dibuixem un turista. Teniu deu minuts. M'espero. Ja esteu?. Molt probablement, el vostre disseny és molt similar a aquest, oi?. Associem turista a una persona que es desplaça per motius d'oci. I hi afegim connotacions negatives, com la indiferència davant la realitat local, la superficialitat o la reproducció d'una pauta de comportament universal. Sovint, el vestim amb camisa de flors i sandàlies amb mitjons. 

En realitat, un turista és un visitant que pernocta en una destinació per qualsevol motivació que no sigui una activitat remunerada. Una persona que s'hostatja durant una setmana per una sessió de quimioteràpia és un turista. I un empresari d'una start-up de big data, que es planteja comprar una empresa catalana i hi dedica quatre dies. O un estudiant d'un curs d'especialització en logopèdia. I una trobada entre una multinacional de la xocolata i un productor local. O els assistents a una fira sobre comerç electrònic. En un context de nova mobilitat, amb un esclat exponencial dels fluxos entre ciutats, tendirem a incrementar el número de 'turistes sense oci', és a dir, persones que consten a les estadístiques com a turistes però no s'assemblen en absolut a la imatge de Duane Hanson que us he mostrat abans. 

És cert. El gruix dels turistes tenen com a motivació principal l'oci. Són una mica més de la meitat dels turistes allotjats en els hotels, però més del 60% del total. Considerar el turisme com a 'desplaçament per oci' ens porta a un debat contemporani molt rellevant, que és la definició d'oci. I sabem (ho sabem perquè ha estat abastament estudiat) que l'oci contemporani és un àmbit molt més ampli i complex que en el passat. Un concert de música electrònica, una exposició temporal al Miró, una competició esportiva, una ruta gastronòmica o el turisme literari són formes modernes d'oci que amplien el catàleg clàssic de l'oci: platja - monuments - oci nocturn. 

El turista de Barcelona?. No existeix. Hi ha grups de turistes (clústers), amb motivacions, interessos, pautes de consum, imatges, impactes o relacions amb la cultura i l'economia locals molt diferents. Per això, quan avui sentia que hem de reduir el número de turistes de la ciutat, en benefici de l'activitat industrial i el sector terciari, constatava que encara avui associem turisme a oci (de fet, a una visió molt clàssica d'oci). Com he explicat en altres ocasions, les ciutats del món no es diferencien entre les turístiques i les industrials o productives. Les grans ciutats turístiques del món són també ciutats industrials, pols financers, centres de disseny o hubs culturals. Mireu el Top Five mundial: Londres, París, Singapur, Nova York i Kuala Lumpur. Les ciutats contemporànies es diferencien entre aquelles que són atractives i aquelles que no ho són. I lògicament, cada ciutat pot optar per una estratègia de ciutat - món o limitar-se a una escala regional.

Demà els hi parlaré dels excursionistes i els efecte sobre el model. Mentrestant, espero els seus comentaris.

26 de gener 2016

Dejar de ir a FITUR



Me han criticado por criticar FITUR. Me cuentan que es tan útil, que permite poner a cara a las personas, que crea imagen, que ayuda a recordar la importancia del turismo... Me cuentan todo eso, pero yo miro el rey y lo veo desnudo. Y, créanme. No va depilado. Mi rechazo a FITUR (y a todas las ferias de turismo generalistas) se sustenta en cuatro puntos.

Por orden del señor alcalde, se hace saber

FITUR es una de las mayores concentraciones de políticos por metro cuadradado del universo. Ni en el Parlamento Europeo. La cosa es más o menos así. Un miércoles llega la delegación de Calasporras de Arriba, que se ha gastado medio presupuesto anual de promoción económica en un estand. Aparece una comitiva con el alcalde, el concejal y cuarenta personas más que pasaban por allí. Llega también TV Calasporras y el Heraldo de Calasporras. Y el alcalde se fotografía con tres mascotas, con dos señores con corbatas, presenta el folleto de turismo de la Comarca de la Encina y el concejal, el póster de la Romería de la Virgen del Ceño Fruncido.

Este inmenso gasto tiene un único objetivo, que es el consumo local. Los vecinos del pueblo ven en la TV del pueblo a su pueblo. Y a su alcalde hablando de su pueblo. Y al presidente de la Comunidad Autónoma fotografiado ante el estand, con un pie de foto que dice "El Presidente muestra su apoyo al turismo de Calasporras de Arriba". Nadie fuera de Calasporras de Arriba verá lo importante que es. Toda esta coreografía política no sirve para promocionar un destino, sino para que los vecinos crean que se promociona un destino.

Oferta sin demanda

Las ferias funcionan si se encuentran allí personas que quieren comprar con personas que quieren vender. Éstos fabrican chips y estos otros, ordenadores; se necesitan. Éstos son distribuidores de alimentos y éstos de aquí son una cárnica industrial. Aquéllos han diseñado filtros para el agua y éstos se han especializado en depuradoras. Las ferias existen porque ponen en un mismo espacio oferta y demanda, sea cual sea una y otra.

Si pasean por FITUR se darán cuenta muy pronto que no hay demanda. En FITUR hay sobre todo destinos: pueblos, comarcas, comunidades autónomas, montañas, islas... Hay también alguna cadena hotelera, que viene a presentar su último resort o algún campo de golf. Pero básicamente lo que hay en FITUR son destinos. Vienen también Renfe, Iberia y otras empresas que han sido amablemente 'invitadas' a sumarse a la fiesta. De manera que durante las sesiones profesionales, gestores de destinos se pasean por los estands de otros destinos. Esto es como una calle de peluquerías en un barrio de calvos. O como un portal para solteros exigentes sin solteras.

Por eso, la mayor parte del material promocional que es envíado a FITUR acaba en un gran contenedor de residuos turísticos. En Madrid, deberían crear un contenedor específico de color naranja con las toneladas de pósters, folletos y materiales que son desechados después de la feria. Un consejo: No se crean los balances de las ferias, en los que se inflan el número de reuniones, las personas que han realizado una consulta y el material proporcionado. Donde dice: "3217 folletos distribuidos" quiere decir "3200 folletos que hemos dejado en Madrid porque era más costoso devolverlos al pueblo".

Jotas, mascotas y desgutación de caracoles

¿Qué podemos ver en FITUR?. Básicamente, bailes regionales, mascotas imposibles y centenares de degustaciones de platillos. Con el paso de los años, la feria se ha ido llenando de personas disfrazadas, de chirigotas, de falleras, de degustación de paellas recalentadas, de mascotas y de cofradías locales. Y tenemos que admitir (el rey está desnudo) que las mascotas, los disfraces y los platillos tienen la calidad de la función de teatro de un parvulario. Sumése la mezcla de músicas y los audiovisuales a vuelo de pájaro.

Dejo para el final las azafatas con escote, minifalda y tres capas de maquillaje. Es como un concurso provincial de misses y un showroom de bañadores y zapatos de tacón. Muchos de los estands están ocupados por personas que no tienen la más mínima idea del destino y se limitan a lucir palmito. Y yo que me dedico a la investigación turística y a la formación en turismo, y que intento explicar que esto del turismo es una actividad seria, que requiere profesionalidad, rigor y esfuerzo, cuando veo en FITUR esta especie de versión temática de MHYV me deprimo profundamente.

Al final, la feria es un escaparate sin profundidad. Sin reuniones. Sin acuerdos. Sin contactos. Es un escenario en el que se simula una actividad frenética cuando en realidad solo hay ja-ja jo-jo y cenas en Casa Lucio y en Horcher. Es un rey desnudo (sin depilar) que aparenta ir vestido.

Coste de oportunidad

"Si vas a FITUR, algo haces aunque sea poco. Si no vas, no ganas ni eso", me argumenta un amigo fiturfílico. Obvia, por supuesto, que "ir a FITUR" quiere decir alquilar el espacio, diseñar el estand, montarlo, editar materiales ad hoc, pagar desplazamientos a los miembros del estand, a los políticos, a las dos cofradías invitadas, noches de hotel, dietas, taxis y un etcétera que acaba Malasaña. La pregunta fundamental es si existen otras estrategias de promoción que utilizando los recursos que se destinan a FITUR serían más efectivas. 

Tendríamos un problema inicial: No medimos el impacto de la feria. No se hace por ejemplo una encuesta a la salida para ver cuál es el recuerdo de los destinos y qué impacto han creado en los consumidores potenciales. No hay focus group, ni estudios de seguimiento, ni relaciones entre ferias e impacto en la imagen. De todas formas, en la época de google y de tripadvisor, de las inserciones, del márqueting viral, del street márqueting, del big data y la minería de datos, de la hipersegmentación, de las acciones de fidelización, del geomárqueting y de la creatividad audiovisual, sospecho que las ferias generalistas pierden todos los pulsos. Y quien dice FITUR dice SITC, por supuesto. 

Como a veces una imagen vale más que mil palabras, les propongo un recorrido virtual por la galería de la feria de 2016. Un consejo: Nunca lo miren después de cenar. Puede alterar la digestión. 

08 de gener 2016

Querida Cayetana Álvarez de Toledo



No voy a entrar en el fondo del tweet que la ha hecho a usted famosa. Si busca un poco, se va a encontrar con cientos de artículos de adláteres que defienden su cruzada a favor de Reyes de franela y camellos y cientos de artículos que no entienden esa pose de "A Dios pongo por testigo". Y otros tantos, en el espacio del medio. Como ya está todo dicho, pues no digamos nada más.

He leído su artículo de hoy en El Mundo, su Jamás, jamás, jamás. Y es por eso que me dirijo a usted, para comentar su punto de vista. Su texto no es excesivamente extenso, pero se puede resumir en dos frases: "Me es imposible tratar de buena fe con un tonto" y "Twitter es un vertedero, la tumba de la inteligencia". Usted defiende que hay un ejército de zombies sin cabeza ni criterio, dispuestos a lanzar un tweet molótov contra cualquier pepista que se ponga a tiro. Unos, cito textualmente, "chavistas ibéricos", "comandos organizados que alimentan los circuitos del odio". A estos zapatistas armados con tablets y nokias se unen otros que han perdido la inteligencia, el criterio y la razón. Ésta es su conclusión del tsunami twittero: Tonto tú, tonto él, tontos todos. Y, permítame que se lo diga, no ha entendido usted nada.

Usted se aferra a la tesis de Savater: "Me es imposible tratar de buena fe con un tonto, porque bajo su influjo no solo se corrompe mi juicio, sino también mi conciencia". Es una tesis terrible, doña Cayetana. Es la carta comodín que podemos esgrimir siempre que la discusión nos molesta: "Es usted tonto y eso me exime de hablar con usted". El problema aquí es encontrar un eficaz medidor de tontos, un tontómetro universal. Porque si el único criterio para medir tontos es nuestro propio criterio, tal vez estemos llamando zontes a quienes defienden que el universo se mueve o que descendemos de un simio. Y lo que es peor, perdemos la habilidad de detectar cuándo nosotros mismos nos comportamos como badulaques. Dice usted que twitter es un estercolero. No lo dijo cuando la red le aplaudía sus tweets en los cuatros años en que navega por esta red social. Es el juego que solo le gusta si aceptan pulpo como animal de compañía. Si el viento le da en la cara, entonces recoge las velas. Hay un punto de autismo intelectual en esta postura: "Vosotros, que no leeis a Montaigne ni a Savater, no sois dignos de entrar en mi casa virtual". No ha entendido usted nada, doña Cayetana.

Twitter no es un Gran Hermano virtual, una operación de control de las opiniones y las decisiones. No hay una mano invisible que mueva esta marioneta ni un Dios que lanza los dados. Twitter es una ágora global, una inmensa plaza borgiana de palabras. No conozco ni un solo nick que no sea propietario de sus tweets y los defienda a capa y espada. Twitter permite adentrarse en el espeso bosque de la diversidad de opiniones, los que nos ríen los chistes y los que cuentan el final antes de que acabemos. Si alguien no acepta un no por respuesta, que no pregunte en twitter. Si a alguien le duele un reproche, que no esgrima un argumento. Todo lo que he aprendido en las redes sociales me lo han enseñado los que discrepan, porque los que piensan como yo, pues eso, piensan como yo. Escuchar al otro, incluso si sus palabras nos hieren. Aprender a pensar diferente. Eso es twitter, una oportunidad para aprender de la inteligencia del otro.

Acabo. Mi opinión es que usted se equivocó con ese tweet. Si se dedica a leer algunas de las críticas, verá que argumentan con bastante criterio las bases de su poco acierto en la forma y en el fondo. Y mi opinión es que se ha vuelto a equivocar insultando a quienes discrepan de usted, negándoles no ya la razón sino ni tan solo el criterio. Solo un tonto cree que son tontos los que discrepan de él. Y usted, a diferencia de Savater, no tiene nada de tonta.