De bat a bat

Salut des del Personal Democracy Forum, la major concentració de ciberpolítica del continent, en el tòtem de la Torre Agbar.

S'ha parlat molt de la recepta Obama. Segurament un element essencial (i no exportable) són les qualitats del candidat. Tots sabem, però, que amb un gran candidat no n'hi ha prou. L'èxit dels demòcrates fou la combinació del millor candidat amb la millor campanya. Què hem après al Personal Democracy Fòrum?

En primer lloc, el Yes, we can és la campanya de les persones. Les persones no són els espectadors de la política, els receptors passius dels discursos previsibles dels polítics. Ara, les persones són les protagonistes. Tota la narració obamiana se centra en aquest principi: La política ets tu. M'ha impactat veure un dels videos de promoció política en els que el candidat no hi apareix.

Això ens porta a un segon punt que em sembla capital. El principi es podria enunciar de la següent manera: "La campanya ajuda a organitzar a la gent". En paraules més pretencioses, la campanya ajuda a re-construir la societat civil. Formar part de l'equip de campanya ajuda a implicar els ciutadans en un projecte, els ajuda a recuperar la seva condició d'individus socials. Em sembla una idea revolucionària, perquè s'oposa al principi que la política nega la societat civil; en aquest cas, la societat s'enforteix per la política.

Finalment, la campanya concreta molt bé els missatges. Els missatges funcionen perquè són narracions concretes, perquè no és l'acumulació de paraules previsibles sinó idees força. I funcionen també perquè la forma dels missatges és innovadora; defugen del codi polític i empren nous llenguatges.

Mil millones de personas pasan hambre. Cada seis segundos muere un niño. Llegó el momento de decir que el hambre es nuestra máxima prioridad. La FAO lleva a cabo una campaña que necesita la máxima difusión posible. Puedes firmar el manifiesto. Promover la campaña en facebook, en el twitter, en el delicious, publicar un post, enlazar, comentar, añadir al delicious, enviar un correo o enlazar el vídeo de youtube. Sobre todo, actúa. Porque en este caso, quien calla otorga.

El lunes 16 tendrá lugar la Cumbre Mundial sobre Seguridad Alimentaria, organizada por la FAO. Para solidarizarse con las 1.000 millones de personas que pasan hambre en el mundo, el secretario general de la ONU Ban Ki Moon iniciará por un día una huelga de hambre, siguiendo el ejemplo de Jacques Diouf. Me parece un gesto simbólico muy relevante, porque sólo desde el hambre (aunque sea pasajera, fugaz) se puede entender el hambre.

El día 16 yo también haré huelga de hambre por un día. 24 horas sin comer en recuerdo de los que no pueden comer. E intentaré transmitir lo que siento. De hecho, me atrevo a sugerir que seamos más. Puestos a imaginar, pienso en un día en el que muchas personas deciden no comer nada y recordar con su ayuno el hambre colectiva. Tal vez los medios sociales pueden ese día dedicar un día al hambre desde la propia vivencia, desde el hambre personal e intransferible. ¿Te apuntas?.

La Comissió de Cooperació i Solidaritat del Parlament de Catalunya va propiciar que el Parlament català fos el primer parlament del món que aprovà una resolució contra les bombes de dispersió. És la Comissió la que aprova el Pla de Cooperació, la que decideix com repartir el pressupost de cooperació del país. Hem treballat amb enginyers sense fronteres, metges sense fronteres, el programa de protecció dels defensors dels drets humans, el combat del doctor Alonso contra la malària, els serveis civils per la pau, Intermón Oxfam, la Fundació Pax, el programa Stop bombes de dispersió, el programa del dret humà a la pau... No hi ha espai en aquesta bitàcola per a reproduir la tasca de la Comissió.

Hem acollit el kibakhuses i ens hem adscrit al programa antinuclear dels supervivents de Hiroshima i Nagasaki. Hem donat suport a la iniciativa del programa del dret humà a la pau. Hem forçat una resolució contra les bombes de dispersió. Hem participat directament en programes de cooperació. Hem supervisat processos electorals en diversos països del món, per a escampar la taca democràtica. Hem recolzat el valent Carlos Castresana i la seva creuada contra la impunitat. La immensa majoria de les vegades, amb acords unànims de tots els membres, deixant a l'entrada les picabaralles partidistes. Amb diputats brillants i preparats, com l'Anna Figueras, en Toni Comín, en Rafael López, en Lluís Postigo, en Miquel Carrillo o en Pepe Domingo.

Mai hem merescut l'atenció dels mitjans de comunicació. No han trobat cap forat entre els gols d'en Messi i els mitjons de l'Esperanza Aguirre per parlar de projectes de pau, de combat de la malària, d'ajut a la cooperació, de processos democràtics, de la justícia internacional. Fa uns pocs dies escrivia que aquesta Comissió representa el Parlament invisible, allò que mai serà portada de l'e-noticies, ni de El Periódico, ni de l'Avui, ni obrirà el Telenotícies.

Però estava equivocat. Aquesta setmana la Comissió ha ocupat totes les portades del país i més enllà. He rebut desenes de trucades, de demandes d'entrevistes i de correus electrònics. Ni entro ni surto en el tema de les traduccions. No és aquest el debat. La meva pregunta és: Segur que aquesta traducció és més important que la inversió contra la malària, que el combat contra les bombes de dispersió, que el pla de cooperació, que la no proliferació nuclear o que el dret internacional per la pau?. Són aquestes les nostres preocupacions col·lectives, les nostres aspiracions, les nostres converses de cafè?.

Ja no és notícia que un diputat aprovi una llei. En el nostre país, només és notícia si una llei ha mossegat un diputat. Sens dubte necessitem una altra política. Però avui vull deixar constància que necessitem uns altres mitjans de comunicació. Un altre periodisme és possible.

Si está usted pensando en comprarse un coche y contribuir a reactivar el sector, opte por el patrio Seat, por el simpático Mini, por el elegante Honda, el monótono Peugeot, el clásico Ford, el carísimo Audi, el coqueto Fiat, el robusto Volvo. Ahora bien, si ha pensado adquirir un Renault, y concretamente un Renault Megane Scenic, me permito sugerirle que se lo piense detenidamente.

Creo que mi Scenic ha pasado más tiempo en el taller que en la carretera. He contribuido a la prosperidad de los talleres de Sant Feliu de Guíxols en los últimos cuatro años. Cuando veo el rombo de Renault, me salen dos canas nuevas. Esta es la relación de incidencias del Scenic a lo largo de sus cuatro años de vida, que es casi un parte de guerra.

1. Nunca he podido abrir la puerta derecha desde fuera. Es muy divertido cuando alguien ha aparcado muy ajustado al lado del conductor y tienes que entrar al coche por las puertas traseras.

2. Los cuatro cristales de las puertas laterales se cayeron uno tras otro. Más o menos, uno cada mes. Mi teoría es que el ingeniero de Rénault es un cachondo y montó un sistema automático para regocijo de los usuarios.

3. La inyección siempre está estropeada. El tablero de mandos siempre me recuerda: "Revisar inyección" y no creo que se refiera a la insulina.

4. La radio del coche raya todos los compact discs. De hecho, soy un experto en música experimental. Mi Scenic ha convertido la banda sonora de "Hable con ella" en una especie de mantra satánico.

5. La pastilla del freno se desprendió en medio de la carretera. La secuencia es ésta: Primero, se oye "clonc"; después, ves en el retrovisor un objeto en medio de la carretera; a continuación, descubres que no tienes freno; y luego, gritas.

6. El limpiaparabrisas trasero no limpia el parabrisas. Eso sí, se mueve al compás de Mss. Robinson de Simon and Garfunkel, por lo que te entretiene en las largas travesías.

7. El carísimo recogecachivaches lateral se quedó sin tapa corredera en poco tiempo. Según me han comentado otros usuarios, la edad media de este trasto es de tres meses.

8. A partir de los 100 Km/h vibra como una batidora a reacción. Si alguien viene conmigo, tenemos que usar los cascos con radio de los motoristas porque es la única forma de mantener una conversación.

9. Cuando se encienden los faros, no se ven las indicaciones del tablero. Lo han leido bien. A la que se encienden las luces, el tablero electrónico se hace invisible a no ser que sea noche cerrada, de manera que no sabes (por ejemplo) a qué velocidad circulas. Por cierto, no funciona como excusa si te paran los Mossos.

10. No hay forma de apagar los faros automáticos si lo deseas. He, he, he. Qué cachondo es el ingeniero. Además, los faros se encienden si el sensor considera que hay poca luz (aunque sean las 12 del mediodía) y no hay forma de apagarlos.

11. El turbo se jubiló hace una semana, mientras iba a una reunión importantísima, claro. Porque el turbo del Scénic no se estropea un día cualquiera, un día del montón, no. Lleva un sensor que permite detectar el momento exacto en el que dejarte tirado, cuando más duele.

12. Es muy inestable en las curvas. Y cuando digo muy inestable quiero decir muy inestable.

13. Es dificilísimo aspirar el interior del coche. Hay unos 174 agujeros, huecos y ejes en el habitáculo. Cada uno de ellos, está ocupado por boligrafos, canicas, gomas, clicks, pen drives... que quedan incrustados por siempre jamás. Digamos que en el Mégane, el tuneado está dentro.

14. El eje nunca está bien calibrado. Esto no sé muy bien qué quiere decir, pero es lo que me dice siempre el mecánico, aunque se podría traducir al latín paladino como "Van a ser quinientos euros más".

15. El maletero no es estanco. Todas las cosas del maletero con un diámetro superior al de una caja registradora pueden aparecer en cualquier punto del coche después de un viaje. Y recuerden que hablamos de un interior lleno de agujeros negros.

16. El limpiaparabrisas automático no se activa cuando llueve, sino a partir de un complejo algoritmo que está estudiando un equipo del CIS desde hace tres años.

17. La chapa se abolla ante el impacto de un coleóptero (e incluso un himenóptero)

18. La conducción es incomodísima por la posición del volante y el cambio de marchas. ¿Recuerdan la película de Charles Chaplin, Tiempos Modernos?. A mi me pasa lo mismo: Después de cuatro horas de conducción, repito los gestos mecánicos de la conducción en medio de una reunión sobre presupuestos.

19. Me comentan que van a dedicar un programa de Bricomanía para explicar cómo abrocharse el cinturón de los pasajeros sentados en la parte posterior. "Hooola, amigos. Hoy vamos a enseñaros algunos consejos para ir seguros en un Scénic, con su cinturón y todo. Necesitaremos el martillo pilón, un percutor, dieciséis argollas de cabeza de pato, una lijadora, un trepanador y una hormigonera".

20. Si alguna vez se quedan sin batería, deben buscarla en la guantera. He, he, he, Qué ocurrentes estos ingenieros. Para los próximos modelos, les sugiero que lsa escondan un poco mejor, como por ejemplo en el interior de una rueda, en el taller o en la punta de antena.

En otras palabras, si alguna vez vuelvo a comprarme un coche y tuviera que escoger entre un Renault o el troncomóvil de Pedro Picapiedra, me quedo con el troncomóvil. Quiero decir el de Pedro Picapiedra.

M'agrada el debat sobre l'impost de successions. De fet, m'agraden tots els debats polítics. L'essència de la política no són les decisions, sinó els processos de deliberació sobre les decisions. Sempre m'han interessat molt més el perquès que els coms. Per això, aplaudeixo que hi hagi iniciatives com No sucessions que permeten debatre un tema polític fora de la política convencional. Jo també m'hi vull sumar, amb la vènia i amb l'ajut de les aportacions del meu amic Antoni Comín.

Ho faig des del més profund respecte a les persones que defensen la modificació o l'eliminació de l'impost. Sé que ells actuen des de la convicció que es tracta d'una injustícia intolerable. Entro en aquest bosc disposat a canviar d'opinió, amb el plantejament que potser m'equivoco i obert, com sempre, als seu comentaris, crítiques, suggeriments, rectificacions o esmenes a la totalitat. Aquests són, des de la meva perspectiva, els deu errors més comuns que es difonen sobre l'impost de successions.

1. És l'impost de la mort

En realitat, morir-se és la forma més efectiva de deixar de pagar impostos. Es poden deixar de pagar també si tens una caixa B o si tens un compte a les Bahames, però això té els seus riscos. En canvi, si et mors mai més pagaràs impostos. Perdonin la cruesa, però és que la denominació de l'impost de la mort és equivocada. Qui paga els impostos són els vius, no pas el morts. Si el paguessin els morts, l'Iker Jiménez faria un programa especial. Me l'imagino: "Buenas noches amigos de lo oculto. Hoy vamos a ver un caso que nos pondrá los pelos como escarpias. El caso de Felipe Morón, muerto hace tres años, pero que acude fielmente a su cita con el Fisco para espanto de los empleados de Hacienda"

2. La família és un subjecte passiu

Aquest és un punt interessant del debat. Argument: "Si un fill rep una casa del pare, en realitat és casa seva perquè tot allò que és d'una persona també ho és dels seus fills". De manera, que l'objecte passiu seria la família i no pas l'hereu. Es diria que els hereus d'una persona traspassada haurien de poder gaudir dels béns tal i com ho feien abans de la mort, ja que les famílies són un tot des del punt de vista patrimonial.

Deixant de banda que els hereus poden ser amics, coneguts, parents, saludats o un oncle de Puerto Rico, els subjectes passius de les sucessions són els individus. I em sembla lògic. La prova que les propietats del pare són seves i no dels seus fills és l'escassa incidència de les donacions en vida. Com saben, la Llei de mesures fiscals 17/2007 va obrir les portes a aquesta possibilitat, amb un règim fiscal molt favorable, ja que marca un tipus màxim del 9%. En canvi, aquesta opció no ha tingut a penes repercussió. Per què?. Perquè els propietaris en vida consideren que ells són propietaris, que els béns són seus i no tenen perquè cedir-los als futurs hereus.

O un cas encara més escandalós. Per què una parella que viu junta des de fa trenta anys no comparteix la titularitat dels seus béns?. De manera que en la pràctica, les famílies no es comporten com a subjectes passius.

3. És una injustícia si el comparem amb la resta de CCAA

És normal que algunes persones utilitzin aquest argument. Però sincerament em sembla vergonyós que aquest sigui l'argument que empra el cap de l'oposició, l'ex conseller d'economia Artur Mas i Gavarró. Portem molts anys batallant per assolir capacitat normativa en molts impostos. Això vol dir que Catalunya té la capacitat de fixar els seus propis trams en molts impostos, de decidir de forma autònoma la nostra política fiscal. Com és que ara utilitzem com a argument que a Castella i Lleó, a Astúries o a Madrid l'impost és molt més baix?. És això un argument?. Per això volem l'autonomia fiscal?. Per a reclamar una equiparació amb la resta de comunitats autònomes?.

4. És un greuge pels catalans

Aquest és un argument gairebé unànim: Quina sort que tenen els madrilenys. Si et mors a Lavapiés no pagues impostos i si et mors a Badalona has de contribuir. És una forma de veure el sistema tributari. Però hi ha una altra: A Madrid disposen de menys recursos públics per a portar a terme les seves polítiques socials.

L'impost de successions va permetre ingressar a les arques del país 1.000 milions d'euros. Mil milions d'euros són 250 escoles, 650 escoles bressol o 350 centres d'assistència primària. És tot el que dediquem a Universitats. Qui demana la supressió de l'impost ha de proposar al mateix temps (a) quin altre impost pugem per a compensar o (b) quines despeses reduïm per valor de mil milions d'euros anuals.

Ara ja podem tornar a l'enunciat inicial. Tenen sort els madrilenys?. Si mirem l'estat deplorable de la sanitat pública de la Comunitat de Madrid, francament ja els hi regalo. El meu model és el d'un estat del benestar que garanteixi una prestació de serveis de qualitat, que és el mateix que dir que accepto un sistema fiscal redistributiu.

5. Ja paguem molts impostos

Ara fa uns dies, la Comissió de Cooperació i Solidariat del Parlament de Catalunya va acollir una delegació d'organitzacions colombianes. Ells envegen el nostre sistema fiscal. Ho repeteixo. Ells consideren modèlic el model fiscal europeu. Perquè saben que només és possible construir una societat moderna, amb igualtat d'oportunitats, si hi ha un sistema fiscal potent i efectiu. De fet, la pressió fiscal a Catalunya o Espanya continua essent una de les més baixes d'Europa. Tenim, per exemple, l'IVA més baix de la Unió Europea i uns nivells d'exempcions de l'IRPF molt alt per a les classes mitjanes. Concretament, la pressió fiscal a Suècia és de 51, a Dinamarca de 50, a Bèlgica de 48, a la França de Sarkozy de 46, a l'Alemanya de Merkel de 42, a Grècia de 38... I a Espanya, de 36.

6. És l'únic país del món amb aquest impost

L'impost de sucessions és un impost generalitzat a la major part dels països de l'OCDE. El paguen, per exemple, als Estats Units, a França, als països escandinaus, a Bèlgica, a Alemanya (l'acord de liberals i conservadors a Alemanya ha mantingut aquest impost)... De fet, és molt més ràpid explicar on no es tributa. Dels països de l'Europa dels 15 només n'hi ha un que l'ha suprimit: La Itàlia de Berlusconi. Sincerament, no és aquest el meu model de societat ideal.

7. És un impost que no paguen els rics

Si prenem les dades de 2008, arribem a la següent conclusió. El 85% de la recaptació total de l'impost de successions el va pagar un 15% dels contribuents. Repetim-ho. Dels 110.000 declarants de 2008, 17.000 van aportar el 85% del milió d'euros que es va recaptar aquest exercici. En altres paraules, aquest és un impost que paguen essencialment, en la seva immensa majoria, els qui més tenen. Els rics molt rics. Que són els qui no volen pagar. Una altra dada que manllevo del diputat Comín. Més de la meitat dels contribuents (més de 8.000 dels 17.000) van pagar menys de 300 euros.

8. Les famílies s'han d'endeutar per pagar l'impost

Circulen per la xarxa milers de casos de famílies que gairebé han hagut de malvendre les joies de la mare per a fer front els pagaments. I una dotzena de llegendes urbanes. Per això, els hi proposo anar a la font original, que és la Llei 17/2007 en la que es modifica l'impost de successions i donacions per primera vegada. Els casos anteriors a 2007 s'han de llegir amb el model fiscal que es va heretar del Govern de CiU, qui durant 23 anys no van tocar l'impost i ara reclamen la seva supressió. Què ens diu la nova Llei?.

Des de la reforma de desembre de 2007, les famílies que hereten un habitatge amb un valor inferior a 500.000 euros paguen zero euros. Només tributen aquells habitatges amb un valor superior a mig milió d'euros que em fa l'efecte que no estan situats en els barris de les classes mitjanes. Mirin. Un hereu a Catalunya que ha rebut un patrimoni d'un milió d'euros tributa amb uns 7.000 euros, el que representa un 0,7% del seu valor. Què s'ha d'endeutar per pagar 7.000 euros?. Bé, què hi farem.

Els repto públicament. Agafem la taula de contribucions que preveu la llei i presentin el seu cas. Analitzem públicament, amb llums i taquígrafs, aquest suposat escàndol. Expliqui'm el cas d'aquesta veïna desnonada, que ha hagut d'anar a viure sota un pont. De veritat. La majoria dels casos que corren per Internet són simplement falsos, pures llegendes urbanes.

9. És injust

Anem a l'essència del debat. Cal pagar per rebre uns béns que eren propietat del teu pare?. Els hi proposo dos situacions reals que conec, a les que he canviat el nom per motius obvis. Jutgin vostès.

En Miquel Cantalozella és doctor en un hospital públic, al que hi dedica moltes hores. A més, es crema les pestanyes fent guàrdies, fent hores extraordinàries i acudint als seminaris de formació. Aquest any ha obtingut un sou molt arrecladet. L'Agència Tributària s'ha emportat més del 30% dels seus ingressos, aconseguit a base de nits d'insomni.

En Joan Capella esquia molt bé i és un apassionat de les motos, però la seva màxima afició és el paracaigudisme. El seu pare és el director general de dos empreses de transport i ha intentat inútilment que en Joan acabés la carrera d'econòmiques. Un infart ha acabat amv la vida del senyor Capella i en Joan és ara hereu d'una fortuna, que equival a unes 50 vegades el sou d'en Miquel Cantalozella.

Exercici. Explicar de forma raonada a en Miquel els motius pels quals l'IRPF és un impost just i l'ISD no ho és, és a dir, que ell sí ha de pagar un terç de la seva nòmina i en Joan res de res.

10. Només proposem una reforma

L'impost s'ha reformat fa només un any i mig. I es pot tornar a reformar per a corregir les situacions injustes que es puguin donar. Però que quedi clar que el que reclama Convergència i Unió i el Partit Popular és la supressió de l'impost. El senyor Mas diu explícitament que eliminarà completament l'impost de successions. Reclamen que ningú no pagui. Reclamen que els molt rics no paguin res. Zero coma zero. No expliquen, però, que això vol dir reduir les prestacions socials per afavorir els qui tenen molts recursos.

Jo defenso que la supressió (no la modificació) de l'impost seria un pas enrera en la construcció d'una societat més justa i un cop de pèndul més que ens allunya de Dinamarca i ens apropa a l'Itàlia de Berlusconi.

Mirin aquestes propostes:

1. Reduir a la meitat l'IBI de les famílies monoparentals, és a dir, incentivar que els "singles" no s'aparellin perquè els hi duplicaran l'impost de béns immobles.

2. Omplir la ciutat de càmeres de vigilància per a convertir la ciutat en una versió a gran escala de Gran Hermano, amb o sense edredoning.

3. Assignar les places escolars d'acord amb les necessitats alimentàries, com ara celíacs, intolerància a la lactosa o els qui no poden menjar derivats del porc degut a la seva religió. I sí, és el que sembla.

4. Llogar aparcaments de cotxes als ciutadans que no en tenen i es desplacen amb transport públic.

5. Convertir les rondes en túnels tancats i, segurament, crear un túnel que connecti directament el Passeig de Gràcia amb les pistes d'esquí de Baqueira - Beret.

6. Desplegar l'àrea d'influència de Barcelona per tot el territori català, com ara potenciar la presència de barcelonins en llocs com l'Empordà, el Garraf o la Cerdanya.

7. Convertir el carril bus en un carril bus - moto - taxi.

8. Apostar per la Corporació Metropolitana de Barcelona amb la mateixa intensitat i convicció que ho ha fet sempre.

Totes aquestes mesures i moltes altres no són una versió barcelonina del CORI, sinó el programa d'en Xavier Trias per a les properes eleccions. Si volen saber més sobre aquest reguitzell de propostes Toys'R'Us els hi recomano aquesta pàgina.

Del blog d'en Miquel Iceta he recollit la declaració institucional del President Montilla. I ho faig perquè coincidexo del tot amb el seu plantejament; recull allò que penso i, em fa l'efecte, allò que pensem la majoria de la societat catalana.

No és lletra de metge. És la lletra compulsiva de qui ha dialogat vis-a-vis amb l'horror. Miro de reüll les notes que pren el Dr. Noguera, responsable logístic de la unitat de Barcelona de Metges sense fronteres. La seva feina és mesurar la magnitud de la tragedia per a decidir si els recursos migrats de msf han de tapar la tragèdia de Darfur, l'escletxa d'Eritrea o el forat negre del sud de Sudan.

El Dr. Noguera ha acumulat tantes escenes de mort que els seus ulls miren amb una profunda tristesa. Els papers s'omplen de lletres nervioses a la Comissió de Cooperació amagada en un racó del Parlament. La pantalla viatja de Kivus a Ouijda, de Bihar a Minova, els llocs esborrats dels atles i poblats per nens d'ulls immensos. Una cinta mesura el diàmetre dels braços dels nens; menys de deu centímetres vol dir risc imminent de mort. D'alguna manera, sento de fons la pregària d'Antony i Cohen "All your childrens here, In the rags of light". La malària els mata abans que arribin a un punt sanitari. A les costes de Mauritània, recollim els cadàvers que arriben a la platja. A Somàlia hem perdut ja tres companys. Per culpa de la SIDA, s'ha disparat la tuberculosi... La sala 1 del Parlament és una capsa petita, invisible, esquitxada durant uns minuts per les espurnes de la realitat. "Si volen, els explico què vol dir crisi". Crisi és que es mori el teu fill als braços.

Ja en el cotxe, la ràdio parla d'en Guardiola, del cinema en català, d'en Millet, d'una dieta per aprimar-se. Plou. Al fons la torre Agbar sobresurt com un far urbà. I l'aigua renta les taques de sang a les sabates, a la cara, als cabells i la nit cobreix amb un tel de foscor els darrers batecs de la conciència. Gol de Raúl. Plou. I ja gairebé no sento els plors. "If it be your will, That I Speak no more, and my voice be still, As it was before".

Les voy a ser franco (con perdón). A mi esto de la fiesta nacional me motiva lo mismo que un partido de cúrling en televisión a las tres de la madrugada. Ya lo dijo aquél: "Le jour du quatorze-Juillet, Je reste dans mon lit douillet; La musique qui marche au pas, Cela ne me regarde pas", que traducido quiere decir "bajen el volumen de los clarines, que no son horas". Pero la patria cotiza a la alza en la bolsa de las modas sociales y las fábricas de banderas (de aquí o de allá) hacen su agosto. Sin ir más lejos, en un acto político hace unos días el orador gritó "Todos los de esta sala son unos patriotas", y el público en vez sentirse insultado, empezó a aplaudir.

En el resto del mundo, los días nacionales son días normales. En la mayoría de países el día nacional es el día de la independencia, como en la India, en Colombia, en Samoa Occidental o en Liechtenstein. Incluso la Sente Sede celebra su fiesta nacional el 11 de febrero para conmemorar la secesión de Italia, aunque allá entre canonizaciones y efebofilias tampoco creo que noten la diferencia, porque en la Santa Sede cada día es una fiesta. En Irlanda, que son más cachondos, celebran el día de San Patricio uno de los preludios de las gay parades. En Japón o en los Países Bajos, coincide con el cumpleaños del Emperador o de la Reina, de manera que cuando mueren los monarcas hay que volver a editar todos los calendarios. Los países escandinavos son tan perfectos que hacen coincidir la fiesta nacional con el día de la Constitución. Aquí no tendría mucho éxito la propuesta, porque un día de fiesta menos generaría más tensión que un libro en la casa de Gran Hermano. Bueno, tampoco hay que exagerar.

En España ya saben ustedes que la Fiesta Nacional coincide con el día en que don Cristóbal Colón holló América y desencadenó el exterminio de los mayas y los incas, el tráfico de esclavos, la rapiña del oro y la plata, y los desastres posteriores como la bachata, los sombreros mexicanos, Luis Miguel, Playa Bávaro, Ronald Reagan o los tarotistas con acento. Dicen que don Colón a su regreso a Barcelona comentó en el Saló del Tinell: "La he liado parda". Lo que les quiero decir es que de todos los días del calendario, el más lamentable es precisamente ese infausto 12 de octubre, en que un grupo de gañanes inició un genocidio inmisericorde. Por cierto, ese día también se celebra que Margaret Thatcher sobrevivió a un ataque terrorista, cuando unos desalmados colocaron un bomba en el retrete de la dama de hierro, aunque algunos malentencionados dijesen con la boca pequeña que tal vez la Premier había abusado de los beens en el desayuno.

Si no hay más remedio que celebrar un día nacional, en vez del 12 de octubre que sólo genera una vergüenza colectiva, propongo algunas alternativas, siguiendo una propuesta del ínclito don Mitxel:

El 19 de marzo. El 19 de marzo de 1812 las Cortes de Cádiz promulgaron la Pepa, una constitución bastante avanzada para su tiempo, uno de los últimos intentos de convertir el país en un proyecto serio. Más tarde, el "Viva la Pepa" sería sinónimo de cachondeo. Podemos aprovechar el bicentenario para hacer el cambiazo.

El 8 de julio. La Constitución del 8 de julio de 1808 fue promovida por el simpático Pepe Botella en la ciudad de Bayona y está redactada en francés. Aunque no llegó a ser aplicada es, de hecho, la primera constitución española y así tendríamos algo más en común con Dinamarca. Y además es mi aniversario, lo que no es moco de pavo.

El 14 de abril. Como saben ustedes, el 14 de abril de 1931 se proclamó la II República y aunque ahora está de moda decir que aquello fue un desastre, supuso la última oportunidad de convertir este país es un país serio y moderno. Además el Himno de Riego es bastante más bailable que la actual marcha.

El 26 de abril. El 26 de abril de 1936 los aviones nazis aliados con las tropas del alzamiento iniciaron el bombardeo sistemático de la ciudad vasca de Guernica. Recordar el 26 de abril sería una forma de mantener el recuerdo de la barbarie y reforzar nuestro compromiso con la paz. Aunque si uno revisa las exportaciones españolas de armas, casi que lo dejamos.

El 23 de abril. Como saben, es el día en que murieron Shakespeare y Miguel de Cervantes, además de Garcilaso de la Vega. No estaría mal que la fiesta nacional se asociase a un evento cultural, como el Sant Jordí catalán. Aunque en el país de Igartiburu, de Javier Vázquez o de Karmele Marchante pudiera parecer un "quiero y no puedo".

El 21 de septiembre. Como contrapunto a la fiesta de hispanidad, les propongo la edición de la Brevísima relación de la historia de las Indias, la versión censurada de la obra de Bartolomé de las Casas, en la que detalla la violación de todos los derechos humanos en las Indias, uno por uno. El 21 de septiembre de 1556 un cédula real recogió la queja del buen fraile, aunque como sabemos le hicieron el mismo caso que Correa a su conciencia.

El 4 de agosto. Siguiendo la tradición japonesa o belga, podríamos hacer coincidir la fiesta nacional con el aniversario del Presidente del Gobierno. Algunos candidatos podrían hacer de su natalicio el principal argumento político. Imagínense un candidato a presidente nacido el 9 de septiembre: Podría generar un puente del tamaño del Acueducto de Segovia.

El 4 de febrero. El 4 de febrero de 2004 el entonces presidente José María Aznar defendió ante el Congreso de los Estados Unidos la necesidad de invadir Irak. Puestos a conmemorar genocidios, optemos por uno más contemporáneo.

Y, por cierto, felicidades o las pilares y a los pilares, que lo cortés no quita lo valiente.

En Las ideas seguimos a la greña con la propuesta de incremento de impuestos planteada por el Gobierno. Simplificando, se han abierto dos frentes. Los unos argumentan que los impuestos indirectos son un instrumento fiscal propio de la derecha, de manera que la propuesta de Zapatero es una traición a la ideología que dice profesar. Aquí encontrarán a don Royo, a Jéssica Fillol o a José Luis Prieto. Al otro lado de la Línea Maginot, se encuentran José Rodríguez, Roger Senserrich y un servidor de ustedes.

Como me da que muchos de ustedes no se van a llegar al final de este blog, les voy a resumir mi posición en tres ideas básicas:

- El modelo fiscal español es uno de los más progresivos de Europa

- El IVA español es el más bajo de Europa y lo seguirá siendo tras la reforma

- Las rentas solventes (millonarias o no) deben arrimar el hombro

La fiscalidad española

El modelo fiscal español está formado por cuatro grandes tributos, que son el IRPF, el IVA, el impuesto de sociedades y los impuestos especiales. Estos cuatro suponen el 94% de los ingresos tributarios previstos para 2010. Imaginemos que he optado por políticas keynesianas que incentiven la recuperación económica y por prestaciones sociales que no dejen en la calle a los más desfavorecidos. Imaginemos también que no me puedo permitir un déficit fiscal desbocado. Sólo me queda incrementar los impuestos.

Empiezo con el IRPF. En España, el tipo marginal (las rentas más elevadas) tiene uno de los % más elevados de Europa: un 43%. En Europa, la media del tipo marginal es del 36% y en el mundo la media se sitúa en el 30%. Lo relevante en el caso español es que el tipo máximo se aplica a las rentas por encima de los 53.000 euros anuales mientras que en Francia o en Italia se aplica a partir de los 70.000 euros y en Alemania por encima de los 200.000. Por otro lado, España dispone de cinco tramos (cuatro en Europa), que también sacude a las rentas medias altas y en cambio exonera las rentas bajas. Por ejemplo, una renta de 33.000 euros tributa con un 37% que es la media que se aplica en Europa a las grandes fortunas.

En otras palabras, los tributos directos en España son francamente progresivos y apenas permite margen de maniobra. Según el estudio de Funcas, un 4% de la población que representa el 19% de las bases disponibles aportan el 38% de los ingresos del IRPF. Podemos subir el tipo marginal al 38 o al 39%, tal vez al 40%, pero eso supondrá una recaudación de poco más de 300 millones de euros.

Podemos seguir con el impuesto de sociedades, que como saben tiene uno de los tramos más elevados de Europa. El 30% español contrasta con el 25% holandés, italiano o portugués, el 15% alemán o el 12% irlandés. Parece sensata la propuesta del Gobierno de reducir este impuesto en las empresas con menos de 30 trabajadores que mantienen el empleo. Con este impuesto, perdemos también ingresos.

El IVA

El IVA representa una cuarta parte de los ingresos estatales. No me voy a ir por las ramas: Se trata de un impuesto indirecto, que no tiene en cuenta el nivel de renta de los ciudadanos. Se aplica el mismo IVA a un parado de Lavapiés que a la Duquesa de Alba. Con la única salvedad del IVA aplicado a los productos de lujo (como los diamantes), que afecta más a la segunda que al primero. Lo admito, los impuestos indirectos no son de izquierdas.

De todas formas, no he visto ningún programa político que plantee la eliminación del IVA. Hemos asumido que una parte de nuestro modelo fiscal se sustenta en los impuestos indirectos. No es difícil intuir porqué. Y cuando miramos por encima de nuestro hombro, comprobamos que el IVA español es el más bajo de todo el continente, excepto Bosnia y Suiza. Aquí tienen ustedes la relación de IVAs europeos: 25% en Dinamarca, Noruega, Suecia, Islandia y Finlandia (que no son antimodelos precisamente), 22% en Polonia, 21% en Italia... El 18% a partir de julio nos mantiene en la parte más baja de la tributación europea. Me permito añadir que el listado de bienes y servicios a los que se le aplica el tipo del 7% es en España bastante más amplia que en el resto del continente. Por ejemplo, los hoteles y los restaurantes tributan al 7% mientras que en muchos países europeos superan el 20%.

Ésta es la cuestión. Si en todos los modelos fiscales del mundo existen impuestos indirectos (en China por cierto del 17%), el debate no debe ser "impuestos directos o indirectos", sino ¿qué niveles de impuestos directos o indirectos son tolerables?. Si nadie se plantea la eliminación del IVA, la cuestión debe ser qué tipo es el justo. Y el 18% es un nivel que nos sitúa en los últimos lugares de presión fiscal en Europa, en un contexto por cierto de caída libre del IPC.

¿Quién paga qué?

Tras la crisis, hasta los más liberales han reconocido la necesidad de una administración que actúe como mecanismo de regulación del mercado e, incluso, como locomotora de la máquina económica. Todos menos Sala i Martín y José María Aznar, que continúan adorando a San Mercado. Sin embargo, nadie quiere pagar la factura de la reparación.

Tengo la teoría que esta crisis ha tenido dos efectos diferentes. Unos han caído en un pozo muy oscuro: sin trabajo, sin perspectivas, sin prestación y en breve sin vivienda. Pero para muchos trabajadores la crisis sólo ha supuesto una reducción de los precios, un incremento del ahorro y una hipoteca más holgada. Dice don Royo que eso de la clase media es una invención. Tal vez tenga razón, pero cuando uno analiza los resultados de las declaraciones de 2007 (el último año disponible) nos permite detectar una parte de la población que vive con una cierta holgura.

Pero nosotros hemos decidido que son las clases altas las que deben sufragar con los sobrecostes del Estado. Por eso se han subido las rentas de capital del 18 al 19% hasta 6.000 euros y al 21% por encima de esta cifra, lo que supondrá 800 millones adicionales. Podemos proponer un aumento de los tipos marginales y añadir 400 más. Pero con eso no vamos a ningún lado. Las clases medias, ésas que dice don Royo que no existe, las que tienen trabajo (el 80% de la población activa), las que tienen una capacidad de consumo elevada tras muchos meses de ahorro, tienen que pagar una parte de los costes. No sólo porque una reforma fiscal que ignore estas rentas sólo recoge migajas. También porque les toca, porque nos toca.

Existe una fractura real entre la población rica y la población media, con unas diferencias de renta escandalosa, es cierto. Pero existe otra fractura entre los que viven razonablemente bien y los que están con el agua al cuello. Y llámenme malpensado, pero tras el grito "que paguen los ricos" me parece escuchar por lo bajini "not in my back yard", que traducido al castellano sería algo así como "a ver si al final con tanta tontería no nos vamos a poder ir este verano a la Riviera Maya". Y otro día, hablamos de la fractura entre el Primer Mundo y el Tercer Mundo. A lo mejor tiene razón don Royo, la clase media no existe. Son privilegiados, pero no lo saben.

Hi ha almenys dos tipus d'hemicicles. La major part dels hemicicles són tribunes en les els diputats hi són només per escoltar l'orador, amb atenció o indiferència segons el cas. En alguns casos, pocs, l'hemicicle és també un espai de treball, en el que els diputats fan compatible l'atenció de l'orador amb altres activitats (llegir el correu, revisar l'agenda o enviar un twitter).

Jo m'imaginava que el nostre era un hemicicle actiu. Per això des de fa anys els diputats disposem d'un mòbil que ens facilita la gestió de correus. I per això els incomodíssims escons tenen connexió a internet. Des del meu escó puc escriure documents, gestionar el correu, interactuar amb l'exterior (via twitter), ordenar les esmenes de la Llei de pesca o negociar una moció. També puc, és clar, opinar en públic o en privat sobre un comentari, una intervenció o un argument. I sempre he valorat positivament aquesta visió, tan catalana, d'aprofitar el temps i els recursos. Per contra, a l'Assamblea de Madrid es va prohibir l'ús del twitter a una de les diputades, la brillant i hiperactiva Reyes Montiel.

Si l'hemicicle és un espai de treball, s'haurien de respectar unes normes mínimes de privacitat. Si un fotògraf pot espiar el meu portàtil, llegir els missatges del meu mòbil o transcriure les meves notes manuscrites, hauré de retornar al meu despatx. I espero que allà no deixin entrar les càmeres per a fotografiar les meves notes. Per això, manifesto el meu recolzament al diputat Sirera i lamento l'actitud dels periodistes implicats.

Però potser el que més m'ha entristit d'aquesta història són els milions de comentaris que critiquin a més l'ús dels mòbils a l'hemicicle. Avui sentia a la ràdio en Xavier Sala i Martin, que argumentava que els seus estudiants tenen prohibit l'ús dels mòbils a classe, de manera que a l'hemicicle hauríem de fer el mateix. Els diaris que han reproduït les queixes d'en Sirera s'han inundat d'un comentari unànim: "Que no juguin tant i que treballin més". Avui he vist que l'aspiració per una política més participada, més lliure, més oberta i en xarxa és encara una utopia.

Parlo una estona amb ella i me n'adono que el seu somriure inunda tot el despatx. Transmet energia, vitalitat, il·lusió. Compartim confidències del Senat i del Parlament. Em parla de l'aplicació de la llei de la dependència, de la seva gestió a la comarca de La Selva, de les polítiques socials en temps de crisi, de la seva tasca a la comissió de ciència del Senat, de la ministra Garmendia, de les dones i la conciliació laboral, de Tossa i de Blanes, de la política internacional. I penso que mai més em queixaré per l'excés de feina.

La senadora Pepa Celaya, no freqüenta els mitjans. Treballa al carrer, des de la seva època de regidora o de delegada del govern de serveis socials. Pren el pols als sectors més invisibles de la societat, els qui més pateixin, els qui més ho necessiten. Descobreixo que el Senat no ha canviat la seva visió de la política i de la vida i no li impressionen ni els cotxes oficials ni els corredors amb catifes. M'agrada formar part d'un partit que està format per persones com elles, apassionada per la cosa pública, gestora dels problemes reals i optimista vocacional.

Se quejan los empresarios hoteleros, los taxistas, los filósofos en paro, los asesinos a sueldo, los taxidermistas vocacionales, don Julián del segundo tercera, los árbitros de Segunda B, los curas con crisis de fe y los que siempre suben al sidecar. La subida de los impuestos nos lleva a la ruina. Para no ser menos, algunos de mis vecinos de Las ideas están que trinan con la propuesta impositiva que ha presentado el Gobierno. Presiento que esto es el inicio de un intercambio de golpes dialécticos, propios de la Primera Guerra Mundial con sus líneas Maginot y todo.

Ya tendremos tiempo, por lo tanto, de entrar en matices y lanzarnos porcentajes los unos a los otros como si fueran granadas de mano. Pero para ir abriendo boca, me van a permitir que les remita mi particular decálogo, escrito a ritmo de twitter, esto es, de 140 carácteres por barba. Abran fuego.

1. Este Gobierno ha hecho dos apuestas en medio de la crisis: medidas keynesianas y cobertura social. Y eso se paga con más impuestos.

2. Si el incremento de dos puntos en el IVA supondrá (nos dicen) una caída del consumo, ¿por qué una inflación en negativo no ha estimulado el consumo?.

3. Ya saben que el 50% del IVA se va a las comunidades autónomas, de manera que es una forma de dotar de recursos a la estructura territorial.

4. Para los que vaticinan una caída de la compettividad, puedo tranquilizarlos: Seguimos siendo uno de los países europeos con el IVA más bajo.

5. Si la dichosa medida de los 400 euros era un inmenso error, eliminar la medida debería ser un acierto.

6. Cuando hablamos de la clase media, hablamos de la inmensa mayoría de la sociedad. Y si el objetivo es recaudatorio, de alguna forma hay que tocar los bolsillos de esa clase media.

7. Quiero recordar que los que sufren (de verdad) la crisis no son las clases medias, sino los que han sido excluídos del sistema laboral. Y me gustaría pensar que el Estado se ocupa esencialmente de ellos.

8. El incremento en el impuesto de capitales es un acierto. Modificar el SICAV sería, simplemente, un gesto de cara a la galería sin trascendencia recaudatoria.

9. España no puede permitirse un déficit que ponga en peligro su credibilidad internacional. El daño que haría una pérdida de confianza en las cuentas públicas sería irreparable.

10. Como bien dice Roger Senserrich, lo que da carácter redistributivo a un modelo fiscal no es la forma cómo recaudamos los impuestos, sino el gasto público.

Otros posts en Las ideas. verán ustedes que por primera vez, y sin que sirva de precedente, don Royo no sólo no tiene razón sino que además ha realizado hasta dos faltas tipográficas lo que le resta toda credibilidad.

1. José Luis Prieto en Así no.
2. José Carlos en Impuestos.
3. Maripuchi en La subida del IVA para dummies
4. José Rodríguez en Una rápida de la modificación de impuestos
5. Don Royo en Hay que subir los impuestos, pero ya
6. Franesco en ¿Buenos presupuestos?. Según los pactos
7. Marta Pastor en Vamos apañaos
8. Jéssica en Subir los impuestos es necesario, ¿cómo y a quién?
9. Javier Mesonero en Marchando una de impuestos
10. Carlos Guadián en Impuestos ¿sí o no?
11. Luis solana en No analiceis los impuestos
12. Rut Carrasco en De presupuestos e impuestos

Alguns dels meus amics, independentistes ells, m'han criticat el meu silenci davant de la consulta popular d'Arenys de Munt. Avui he rebut un correu d'un lector fidel que se situa als antípodes de la consulta, demanant (gairebé exigint) la meva distància respecte l'acte del diumenge. Com és habitual, crec que les meves respostes no satisfaran ni els uns ni els altres. Aquest és el meu argumentari particular, obert com és natural a les seves sàvies aportacions.

1. Estàs a favor de les consultes?

Absolutament a favor. Crec que fem molt poques consultes, quan en realitat són una forma de participació directa molt sana. Particularment, m'agradaria que féssim molts més referenda (que és el plural de referendum).

2. Són les consultes un mecanisme de política 2.0?

No necessàriament. L'ideal seria una consulta basada en els processos de democràcia deliberativa, en els que l'opinió fos el resultat final d'un intercanvi de posicions, arguments i informacions. Però és evident que fins i tot la més opaca de les consultes és un mecanisme de política activa i directa.

3. Hauríem de fixar algunes regles del joc per a les consultes?

Jo només en fixaria una: Les consultes haurien de ser vinculants. Només té sentit una votació sobre el traçat d'una variant, sobre l'adscripció a un protocol internacional o sobre la declaració de Belén Esteban com a filla adoptiva si hi ha una relació directa entre l'opinió de les urnes i el resultat efectiu. Dono per fet que es respecten totes les garanties d'accés, universalitat i control extern.

4. És antidemocràtic votar contra una consulta?

No ho és. Si ho fos, hauríem de dir que sí a qualsevol proposta. Podem arribar a l'acord que hi ha preguntes que no volem ni tan sols formular-nos com ara els efectes d'insultar el teu cap, l'obligatorïetat de complir els compromissos post-mortem o els mètodes d'aparellament dels panda gegants. Es pot decidir que no és necessari fer una consulta per varis motius, com ara que no té cap validesa efectiva o que els ciutadans ja s'han manifestat sobre aquest tema en una altra consulta. Certament es pot utilitzar aquest argument com a coartada per a evitar que les urnes evidenciïn un resultat no desitjat. Davant del dubte, el millor és votar.

5. Et sembla bé la consulta d'Arenys de Munt?

Em sembla un error, pel que he manifestat en el punt tercer. No es pot desfigurar un element simbòlic tan rellevant com les consultes populars i transformar-lo en un simulacre, un procés que té l'aparença de les consultes (les urnes, les paperetes, el recompte...), però que en realitat no ho és. Només té sentit una consulta popular sobre la independència si el resultat de la consulta marcarà veritablement la independència. Una votació sense efectes reals és una paròdia, benintencionada, però paròdia.

6. Per què la Constitució no permet la independència?

Cap Constitució no ho permet. L'article 3.1. de la Constitució romanesa diu que el territori romanès és inalienable; l'article 2.1. de la Constitució d'Estònia afirma que el territori estonès (inclòs l'aeri i el marítim) són inseparables i indivisibles; l'article 1 de la Constitució noruega afirma que el regne de Noruega és lliure, independent, indivisible i inalienable; Luxemburg és d'acord amb l'article primer de la Constitució un estat individible... I l'Estatut de Catalunya no preveu que una part del país pugui adscriure's a un altre territori o reclamar la seva independència.

Aquest és un dèficit del model d'estat - nació heretat del segle XIX. El gran avenç de les societats modernes és atorgar als pobles la sobirania que abans era propietat d'uns pocs. Però des dels inicis d'aquest model (avui evidentment caduc), s'evindencià els problemes de fixar els límits d'aquest poble: Qui és el poble?. La resposta és que el poble són els habitants que viuen a l'Estat, de manera que la sobirania popular queda adscrita a un territori sempre "inalienable" i "indivisible".

7. És el dret d'autodeterminació un dret universal?

En moltes ocasions s'ha esmentat la famosa Resolució 2625 de les Nacions Unides de 1970 com a el marc jurídic (per sobre dels estats) que avala qualsevol procés d'independència. En realitat, la R 2625 esmenta explícitament les colònies i el dret dels pobles colonials a decidir el seu futur, més enllà del criteri de les metròpolis. Els partidaris de la independència utilitzen de forma incorrecta el concepte de l'autodeterminació, que és un terme circunscrit al procés de descolonització. En sentit oposat, i per la pressió dels estats que integren les Nacions Unides, la mateixa R. 2625 considera que "la integritat territorial i la independència política de l'Estat són inviolables".

8. Per què no es convoca un referèndum?

Hi ha tres motius fonamentals. El primer és que totes les enquestes sense excepció demostren que la voluntat d'esdevenir una nació independent és encara un fet residual a Catalunya. En segon lloc, l'únic partit que proclama obertament la independència obté un percentatge de vots rellevant, però lluny de la majoria. I en tercer lloc, perquè la societat catalana s'ha manifestat massivament a favor de la Constitució Espanyola, de l'Estatut de Sau i del nou Estatut de Catalunya.

En el procés de Quebec, complex i no reeixit, el Partit Quebecois rebia el recolzament majoritari dels votants i les enquestes reflectien una predisposició a la independència superior al 60%. Aquests eren els arguments que empraren els partidaris dels dos referenda (1980 i 1995), que finalment acordaren el manteniment de l'status quo.

9. Quina és la rellevància de l'Estatut?

Les constitucions i els estatuts són documents excepcionals. Són contractes socials, acords col·lectius realitzats amb la voluntat de marcar les regles del joc i fixar els drets i els deures dels ciutadans. Les societats pròsperes són molt geloses de les seves cartes magnes i les mantenen pràcticament inalterades durant decennis, fins i tot segles. La societat catalana ha acordat un pacte, refrendat en les urnes, en una consulta popular que atorgà una majoria inqüestionable al sí. Hem reclamat durant varis mesos al Govern Central que respecti la legalitat d'un acord avalat per les Corts Catalanes, per les Corts espanyoles i per les urnes. És aquesta la consulta popular vàlida, la que marca el quadern de ruta col·lectiu del país que hem somiat.

10. I ara què?

Ara es dibuixen dos escenaris. L'escenari del desenvolupament de l'Estatut, de l'execució del contracte social, o l'escenari de la ruptura. El PSC i ERC han definit molt bé quin és el seu projecte de país. La incògnita és definir el projecte de país de CiU, sense ambigüitats ni dreceres: Està CiU a favor de la independència de Catalunya?. Caldria que ho aclarissin i que adaptessin el seu programa polític a aquesta posició. Així de senzill.

Imaginen que trabajan en el gabinete de comunicación de un partido político importante. Imaginen que han oido hablar de los blogs, de las redes sociales y de esas cosas. Imaginen que su líder político tiene el carisma de un calamar congelado en el fondo del frigorífico, junto con los guisantes, los helados y la escarcha. Y puestos a imaginar imaginen que deciden editar un videoblog del candidato, como si fuera una versión cañí de Ségolène Royal con barba. No seré yo quien les diga cómo deben hacer el videoblog, pues para gustos colores, pero me atrevo a sugerir diez elementos que deberían evitar a toda costa:

1. Si crea categorías, evite que sólo haya una.

Esto de las categorías no es obligatorio, pero si deciden usarlas opten por más de una. Que haya 14 vídeos y una sola etiqueta ("General") es un poco triste. Algunas sugerencias para ampliar el campo semántico pueden ser "Váyase, señor Zapatero", "Piove, porco governo", "Sastrerías" o "Soy un campechano".

2. Vigile el audio

En un videoblog hay dos cosas muy importantes: la imagen y el sonido. Si el protagonista del vídeo está hablando, es aún más importante que se entienda nítidamente lo que dice. Por eso, si el político pasea por la playa campechanamente y sopla un viento del demonio, una de dos: o incopora un protector al micrófono o espera un ratito a que amaine. Lo que no debe hacer es dejar al pobre hombre que hable como si nada y llenar el vídeo de subtítulos.


3. Alerta con las bandas sonoras

Hay muchas músicas posibles para ilustrar la frenética actividad de su líder. Pero recuerde que cada música tiene un significado. Unos violines ayudan a crear una atmósfera de misterio y una orquesta in crescendo colabora en el carácter heroico de una escena. Por eso, si usted opta por un clarinete a ritmo de fox parecerá un remake de las películas de Harold Lloyd y la escena, un fragmento de cine cómico.

4. Permita los comentarios críticos

Abrir los comentarios es un sano ejercicio de transparencia política. Pero es poco creible que en 14 vídeos no haya ni un solo comentario disonante. La censura de cualquier crítica resta credibilidad a los comentarios: O todos o ninguno. Y, por cierto, que todo un líder de la oposición tenga cinco comentarios en un vídeo es bastante pobre. Abra las compuertas del diálogo, sin miedo.

5. No ate la cámara al rabo del gato

No critico el carácter amateur de los videoblogs. Las imágenes ligeramente mal grabadas tienen un formato youtube que aporta más verosimilitud que las imágenes editadas. Ahora bien, dentro de unos límites. Si está usted en una habitación y entra la luz desde una ventana, jamás se sitúe delante de la ventana porque la conferencia del líder va a parecer un akelarre. Evite que la cámara se mueva como si se le hubiera metido una lagartija en la camisa. Y no grabe columnas, farolas, zapatos o primeros planos de un ojo, como si la cámara estuviera atada en el rabo de un gato.



6. No se duerma

Que en 31 días del mes de julio sólo suba un vídeo crea una imagen de desidia. Es como si en un mes sólo hubiera tenido tiempo para visitar un pueblo. En esto de los blogs, lo más importante es la constancia.

7. Disimule los defectos de su candidato

No se trata de poner alzas a los zapatos o de adelgazar al candidato quitándole unos píxeles. Pero tampoco es necesario que la cámara busque siempre los puntos débiles de nuestro personaje. Imaginemos que el candidato luce un principio de alopecia en la coronilla; lo más recomendable es no abusar de los planos cenitales que enseñen el campo de aterrizaje a cada momento. Pongamos por caso que el protagonista tiene tendencia a desviar la mirada hacia Cartagena; entonces mejor no utilizar siempre el primerísimo primer plano, que recoge la díscola mirada de don Mariano.



8. Limpie la cámara de pelotas

La mayor parte de los políticos de alto rango están rodeados de pelotas. En algunos líderes políticos, la cohorte de lamebotas puede tener la longitud del Orfeón Donostiarra. Por eso, es recomendable editar las imágenes y descartar todos los golpecitos en el hombro y los grumos de caspa que invaden la pantalla.

9. Relacione el título con el vídeo

Los títulos son muy útiles. Si el título es "Un elefante baila un fandango con unas copas de más" esperamos ver un paquidermo con un pedal como si fuera Melendi tras desvalijar el minibar. Y si el título es "Rajoy web 2.0" debería haber algo así como don Mariano tras un teclado o con un móvil en la mano. Si entras en tu sede, te maquillan, te sientas en un taburete, dices cuatro cosas y luego miras con cara de circunstancias un PC con el resultado, eso no es Rajoy 2.0.

10. No exagere

Ser líder de la oposición implica tener una agenda cargada, no hay duda. Pero si se da la coincidencia cósmica que un mismo día hay ejecutiva nacional, posado con Sarkozy y conferencia no podemos titular el vídeo "Un lunes con Rajoy", como si eso fuese lo habitual. -"Soraya, ¿qué tengo mañana?". - "Pues mira, Mariano, tenemos entrevista con Ban Ki Moon a las 10, charla con el Papa a las 12, almuerzo con los jugadores de Tercera División de Galicia, golf con Obama a las 5, 500 abdominales con Aznar y fiesta en Cerdeña con Silvio". Como dijo León de Aranoa, los lunes al sol.

¿Qué da más pavor que enfrentarse por primera vez al dentista, a la familia política o al urólogo?. ¿Qué hace que te suden las manos como si tuvieras un aspersor en cada falange?. La primera vez que debes pronunciar una conferencia en público. Ese momento en que la lengua te va a quedar como si te hubieran introducido un calamar disecado en la boca y el corazón bailará al compás de We well rock you. Éstos son algunos consejos para saltar al ruedo con un poco de dignidad. ¿Quién dijo miedo?.

1. Pruébelo todo. Algo fallará

Lo más normal es que falle algo. Puede que la versión del powerpoint con el que hizo la presentación sea incompatible con la del ordenador. O que no dispongan del tipo de letra que usó y los textos bailen al compás 2/3. Casi en la mitad de los casos, las animaciones no funcionan o lo hacen mal. Y probablemente el micrófono inalámbrico convertirá su voz en un simpático pitufo. Mientras los asistentes prueban los canapés, usted dedíquese a probarlo todo.

2. Hable a la audiencia

Cada auditorio es un mundo. Es muy útil acudir antes y estudiar a la audiencia. Si alguien interviene antes que usted, siéntese en las filas de atrás y observe las reacciones. No se trata de decir a los asistentes lo que quieren oir, sino de modular el tono, el contenido y el mensaje al público. No es lo mismo una convención de ufólogos que unas jornadas culturales organizadas por un colectivo alternativo. Esto es lo más difícil y a la vez lo más importante: Saber dónde te has metido.

Hace unos años, me llamaron para sustituir con urgencia a un político que debía realizar un discurso en francés. Yo iba en coche y disponía de poco más de 30 minutos para llegar al hotel; llegué in extremis meintras dos personas me esperaban azorados a la puerta: "Monsieur Donaire?. Allez, allez". Me condujeron rápidamente por un pasillo que daba a la puerta desde donde accedí a una tribuna compartida con cuatro desconocidos. El presentador dio la bienvenida a los presentes en un francés muy cerrado y anunció la primera persona que diría unas palabras... Yo mismo. Todos aplaudieron y subí al atril sin saber si me dirigía a un grupo de taxidermistas, a una reunión de alcohólicos anónimos o a escritores noveles. No hace falta que les diga que fue uno de los instantes más surrealistas de mi vida. Y las caras de los asistentes, que resultaron ser agentes inmobiliarios, un auténtico poema.

3. Cuente una historia

¿Qué tienen en común las buenas novelas, las películas de éxito o los chistes que atraen la atención?. Que en todos ellos se construye un relato, lo que crea la necesidad de escuchar más. Lost funciona porque deseamos saber cómo acabará todo y cada capítulo es a la vez una respuesta y un nuevo interrogante. Las conferencias deben ser un relato y no una sucesión de ideas como un aspersor enloquecido. La estructura narrativa, la forma de decir las cosas, es casi tan importante como las cosas que se dicen. Como en las buenas películas, y en el apareamiento de las yeguas, necesitamos un buen montador.

4. Rompa el relato

Quizás uno de los mejores recursos para captar la atención sea el de romper por un momento el relato. Imaginemos que estoy escribiendo un post sobre cómo hacer una conferencia y que he decidido basarme en un esqueleto muy simple de diez ideas esenciales. ¿Cómo puedo alterar la monotonía de esta estructura?. Introduciendo por ejemplo una anécdota personal sobre un discurso surrealista a unos promotores inmobiliarios franceses. Abrir un paréntesis un instante es una forma de mantener la atención. Explique un caso personal o, mejor, explique alguna cosa con la que el auditorio pueda sentirse identificado. Hábleles por ejemplo del horror ante una cena de antiguos compañeros, de la sensación de ridículo cuando se descalzan en un aeropuerto o de las colecciones que se inician en septiembre y se abandonan en octubre. La complicidad es la mejor estrategia de empatía.

5. Muévase

La mayoría de las personas que hablan a un auditorio parecen haber sido unidas con loctite a una determinada baldosa. Uno se imagina que cuando acabe, vendrán unos obreros con un percursor y le arrancarán del escenario con los pies pegados a un trozo de suelo. No hay nada más tedioso que el inmovilismo. Por eso, rehúya las mesas alargadas y también los atriles. Úsese a sí mismo como agente de comunicación: la sonrisa, la mirada, las manos, los paseos también hablan. Y si es posible, rompa las fronteras invisibles que separan orador y auditorio y penetre en el territorio enemigo.

6. Limpie el lenguaje

A pesar de las imágenes y de su expresión corporal, el principal medio de relación entre usted y el auditorio es su voz. Sea muy consciente de que lo relevante no es lo que piensa, sino lo que dice. A veces las ideas van más deprisa que su voz y otras veces la mente se encalla. En el primer caso, empezará a cortar palabras y a farfullar como si estuviera comiendo polvorones; en el segundo, su discurso se llenará de interminables "eehhh" mientras que el público pensará: "Trata de arrancarlo, Carlos, trata de arrancarlo".

Ejercite la purga de todos estos ruidos. Hablar claro quiere decir cortar por lo sano con las dudas, las muletillas, las palabras amontonadas como un tres de nou, las introducciones interminables y las enumeraciones que (como ésta) no se acaban nunca.

7. Pregunte. Pregunte siempre

¿Cuál es la mejor forma de implicar a un auditorio?. ¿Cómo podemos conseguir que un oyente pase de una posición pasiva a una actitud activa?. ¿Cómo llamar la atención cuando ésta tiende a decaer?. ¿Por qué las preguntas siempre estimulan?. ¿Por qué preguntamos si no queremos que no respondan?. ¿Hay vida más allá de la muerte?. ¿Por qué cuesta tanto abrir un abrefácil?. ¿Por qué llevan cascos los pilotos kamikazes?.

8. Haga pensar

La cosa es más o menos así. Estás en la fila siete, más bien hacia el pasillo. Estás tomando notas con un cierto interés, un poco cansado después de tres horas de bla bla bla. De repente, el conferenciante dibuja una matriz. Y entonces, pasa. La sala se oscurece y aparece una especie de foco desde el techo que ilumina la matriz como si fuera la ganadora del Óscar a la actriz secundaria. Esa matriz. Y sientes en ese momento que esa matriz, modificada, adaptada, es la respuesta a esa pregunta que rondaba desde hacía meses. Las buenas conferencias son como las ventanillas de los trenes: Permiten descorchar el tapón de las ideas.

9. Diseñe un buen final

Prepare el final. Hay muchas formas de acabar bien. Todo depende de su imaginación y su talento. Pero permítame que le detalle cómo no debe acabar: "Y esto es todo lo que les quería decir" (excusatio non petita); "tenía más cosas que decirles pero ya no tenemos tiempo" (pues otro día, prepare mejor la intervención); "gracias" (¿por ?); "y ahora si tienen alguna pregunta" (aparte de ser un pésimo final, quedará como un tonto si nadie le pregunta nada); "no sé si es lo que esperaban que les explicase" (excusatio...); [silencio] (¿y ahora qué?).

10. Conéctese

Cuando finalice, piense que esto es sólo el principio. Deje su correo electrónico, su dirección de twitter, su blog o su facebook. Permita que los asistentes estiren del hilo de lo que sabe y no ha tenido tiempo de explicar. Pero sobre todo, no pierda la oportunidad de ser juzgado. Abra las compuertas del intercambio de ideas. Descubra lo que no ha tenido tiempo de conocer mientras hablaba: el talento colectivo.

Quan jo anava a totes les manifestacions programades, feia mítings a les assemblees, votava partits que ja ni existeixen i portava grenyes, bé, de grenyes no n'he portat mai però com si així fos, quan jo era de les esquerres de debò i no com ara, el pitjor que et podia passar a la vida era viure als Estats Units. Si alguna cosa passava a Singapur, a Huelva o l'estret de Magallanes, la culpa era dels nord-americans.

Amb el pas del temps, les canes i la grassa abdominal, he anat variant la meva apreciació. Aquest estiu, en un nou periple pel país de les pepsis, el soul i el carretera-i-manta, he anotat en el meu quadern de viatge (analògic) les virtuts de la societat nord-americana.

1. El país que respecta les cues

Hi ha cues per anar a dinar, per a treure diners dels bancs, per a comprar, per a entrar en un museu o per a fer un pipí. O sigui, més o menys com a casa. Però a Barcelona, a les cues de súper has de marcar la posició com si fossis un pívot per a que no et passi per l'esquerra una àvia múrria o per la dreta un adolescent amb set packs de Mahous. Als Estats Units ningú no se salta una cua. Respectar les cues és un símptoma més de la bona educació. He col·leccionat centenars de bonsdies gratuïts, de disculpes sinceres i de gràcies espontànies. Als tres segons amb un mapa a la mà, sempre s'aturarà un vianant per a preguntar-te amb un somriure si et pot ajudar. Més o menys com nosaltres, però a l'inrevés.

2. In God we trust

Els nord-americans són indubtablement patriotes. Ridículament patriotes des de la meva perspectiva. Hi ha banderes per tot arreu, tan excessives que esdevenen una paròdia. Però l'ou que lliga aquesta maionesa immensa, plural, que és la pàtria nord-americana no és l'èpica del passat, ni la mitologia col·lectiva pròpia de les nacions europees. No pateixen el pes de la història. Per això tenen clar que la pàtria és simplement un compromís cívic, el resultat d'un contracte social i l'assumpció d'uns determinats valors. Més o menys com nosaltres, però a l'inrevés.

3. Identitats flexibles

Desprovistos de la matriu indígena i amb una història tan recent que cataloga els edificis dels anys 50, la societat nord-americana no ha patit mai problemes d'identitat. La identitat col·lectiva és crea a partir de la combinació de les identitats individuals. És possible veure restaurants coreans, mesquites immenses, Chinatowns, festes de Sant Patrick, barris victorians i parcs japonesos integrats en el nucli dur de la identitat de les comunitats. No només transites entre una sana diversitat, sinó que detectes que aquesta diversitat passa a ser identitat col·lectiva amb molta naturalitat. Que la identitat no és un designi diví, sinó una construcció social, flexible i dinàmica. Més o menys com nosaltres, però a l'inrevés.

4. La visió internacional

Facin un exercici d'anàlisi comparada. Llegeixin alguns dels principals diaris nord-americans, com ara The New York Times, el USA Today o el Washington Post. Els titulars parlen de l'Afganistan, de Colòmbia, de Togo, de Myanmar o de Sudan. Comparin aquesta lectura mundial amb els diaris estatals i, pitjor encara, amb els diaris catalans. Mesurin les dimensions de l'apartat internacional dels uns i els altres. Als Estats Units han entès que allò que passa a Burkina Fasso, Thailàndia o el Marroc els afecta, que avui en dia la política internacional és també política nacional. Més o menys com nosaltres, però a l'inrevès.

Amb els seus defectes (que en té), amb les seves obsessions infantils, amb les seves imperfeccions, potser ha arribat el moment d'imitar (o almenys respectar) alguns dels aspectes positius dels americans.

Si no l'han sentit encara, és que s'han retirat a un monestir. I kissed you good bye at the airport, I held you so close to me. El Summercat és probablement la cançó de l'estiu en un estiu sense cançons de l'estiu. M'agrada la història de l'anunci. Els de la Damm buscaren al google cançons amb la paraula "summer" i escolliren la balada de Lars Lindquist, com els estudiants que busquen al rincondelvago el resum del llibre que no han tingut temps de llegir-se. La cançó parla dels amors estivals, dels adéus per sempre a l'aeroport, dels paradisos fugaços. Una cançó que et pots descarregar per Internet, perquè els Billie the vision and the Dancers han entès el futur de la cultura digital. Quin és?. El mateix que diu la ministra González-Sinde, però exactament a l'inrevés.

Em diuen que a Formentera no queda un llit buit. Milers de Lillys han anat a buscar el seu idil·li i les carreteres s'han omplert de citroen mehari. I aquest és l'encert publicitari de Damm. Fa molts anys que la publicitat empra els espais com a metàfores de la comunicació: els Land Rover són selves, les aigües Veri són muntanyes i els espetecs Tarradalles són espais rurals... Molts productes han intentat que els consumidors l'identifiquin amb els atributs associats amb un lloc (tradició, salut, aventura).

Ara hem fet un pas més. L'anunci de Villarosàs no utilitza la metàfora de Formentera o de la Mediterrània, sinó de l'experiència turística de l'illa. La mirada turística, la forma turística de viure un lloc, ha esdevingut l'eix de la narració de l'empresa cervesera. Beure una Estrella no és com el Mediterrani, sinó com la vida turística en les costes de la Mediterrània. Ara que a Catalunya alguns proposen desmuntar la parada turística i s'espandeix l'onada turismofòbica, anotem que l'antropologia turística ha esdevingut el significant dels productes que aspiren a la notorietat. Tonight tonight tonight tonight, I wanna be with you Tonight tonight tonight tonight

Hi ha gent que quan arriba la tardor cauen en una profunda depressió; d'altres tenen una baixada emocional durant el Nadal o el dia del seu aniversari. A mi la crisi existencial m'arriba regularment cada estiu. Entre els nous projectes, les inevitables dosis de melanconia i unes vacances necessàries que no arriben mai, estic patint una crisi de fe 2.0.

No els negaré que el detonant d'aquesta crisi ha estat la discussió sobre el finançament. Durant aquest debat, els uns i els altres s'han allistat de forma inncondicional a un dels bàndols i han defensat la seva Línia Maginot amb més fe que Llàtzer aixecat i ballant un sirtakis. Pocs han estat els qui han volgut contrastar les veritats proclamades; els qui han intentat viure d'incògnit, per un dia, entre les files enemigues. I quan encara fumegen les restes de la batalla, alguns proclamen que l'acord vulnera la meitat de l'Estatut i es jugarien la seva fortuna, el xalet a S'Agaró i les entrades del concert de Michael Jackson.

L'affaire Badia

Aquests dies la xarxa ha viscut el seu particular cas Dreyfus. He estat buscant l'inici d'aquesta mentida, com els bombers que cerquen l'inici del foc i no estic segur de quin és l'epicentre. Tant se val. En pocs dies, diversos mitjans digitals i altres activistes van assegurar que Maria Badia havia votat a l'Aleix Vidal-Quadras com a vicepresident de l'Eurocambra. De seguida va ser incorporada al digg de La tafanera, on va arribar a ser una de les notícies més votades. A partir d'aquell moment, la catosfera inicià una ona expansiva, que proclamà la traïció de Badia. Tant en Xavier Borràs, El Crostó, Llibertat, Pere Sàbat, pàgina 26, Xavier Mir, esquellot, radiocatalunya, SpainNews, caldesplugues, Oriol Papell, reflexions, com molts altres van assegurar que la Maria Badia havia votat l'eurodiputat popular. Les xarxes socials van augmentar l'ona expansiva: Hulot, Xavier Mir (reincidint), Xavier BC, gcapdevila, Alfons Nonell, miquimel, blaucat i molts altres es van dedicar a evdienciar la contradicció dels cartells, mentre uns curiosos anònims omplien tots els blogs socialistes.

Maria Badia no va votar Vidal-Quadras. Ella ho aclareix i en Raimon Obiols ho certifica. És molt fàcil contrastar la informació. Podrien, per exemple, haver entrat a la pàgina del Parlament Europeu, haver llegit alguna de les notícies internacionals sobre el tema o simplement es podien adreçar al blog dels dos eurodiputats socialistes. Però no ho van fer. I es van convertir en còmplices de la mentida i de l'engany.

Jo acuso

Jo acuso els periodistes digitals de no haver contrastat la informació. Acuso els blogaires catalans que es van sumar a la festa de la difamació sense el més mínim dubte. Acuso els twitters de repetir la mentida com altaveus sense criteri. I els acuso a tots ells que, malgrat posar en evidència la falsedat, no han estat capaços de rectificar. Si el món 2.0 és un vulgar xiuxiueig de mentides, potser ha arribat el moment de començar des de zero.

Les societats que funcionen són aquelles que han trobat l'equilibri entre la utopia i el realisme. Tots necessitem inventar un futur millor, però necessitem també reconèixer les bondats del present. Ja ho va dir el poeta: "Al loro, que no estamos tan mal". Les societats que funcionen no es creuen tot allò que li diuen els governs, perquè necessiten pensar que un altre món és possible; però tampoc es creuen els discursos apocalíptics del no govern, perquè constata que no cauen llengües de foc des del cel. En definitiva, les societats que funcionen són aquelles que no s'acaben de creure del tot ni els qui governen ni els qui aspiren a ser califes en comptes del califa.

Em sembla, però, que en el tema del finançament CiU s'equivoca. I la prova és que els arguments contra l'Estatut han anat variant amb els dies, a mesura que les primeres raons eren refutades. Primer van reclamar fora de joc, després falta al porter, més tard mans. I ara ja reclamen tres segons, difusors il·legals, xarxa, dobles, ull de falcó, camp enrere i control antidòping. Al final, han endreçat les seves queixes en deu punts. Anem a veure què ens diuen. Em segueixen?.

La meitat de l'Estatut

Perquè incompleix l’Estatut (el 50% dels articles dedicats al finançament), que és llei: en el model, en la xifra i en els terminis.

Deixo de banda la qualitat sintàctica del primer punt, perquè no soc la Mariàngela Vilallonga, en Modest Prats o l'Albert Rossich. Tal i com he explicat en un post precedent, l'acord no incompleix l'Estatut; poden seguir en aquell llarg capítol del consultori els arguments i els enllaços que ho demostren. La coalició conservadora ha pecat de sobreactuació, per voler seguir el principi "Quan més alt cridem, més ens sentiran" i ha acabat denunciant incompliments d'articles que són recollits de forma literal a l'acord. D'entrada, CiU manifesta que incompleix 14 articles dels 50 que estan dedicats al finançament, de manera que el percentatge hauria de ser del 28% i no del 50%. En segon lloc, la major part d'articles citats estan recollits a l'acord textualment.

Hi ha, és cert, un incompliment de l'Estatut que és la data de reunió de la Comissió Mixta, prevista pel 2008. Jo podria argumentar que si la Comissió no s'ha reunit és perquè la part catalana no ha acceptat les primeres propostes. Si una comissió mixta no s'activa, els responsables són les dues parts. Però no vull continuar per aquest camí argumental. La meva objecció és una altra. Què hauria de dir l'acord de finançament per a no incomplir el termini?. Crear una dispossició addicional que obligui a crear una màquina del temps per a tornar a l'agost de 2008 i reunir la comissió en el termini previst?. En altres paraules, quina proposta alternativa podem incorporar a l'acord per a subsanar aquest punt?.

La xifra

Perquè no arriba a la xifra que l’Estatut permet: 5.630 M€.

Els 5000 milions llargs són el resultat de deixar a Catalunya el 100% de la cistella d'impostos i, per tant, dinamitar el principi de solidaritat que recull explícitament l'Estatut. Fer passar la cistella d'impostos pel conjunt dels ingressos és senzillament enganyar el personal. Tinc un amic que en el seu moment em va proposar l'agoritme de CiU, que era PC = PF + 0,3 PF, on PC és la proposta de CiU i PF és la proposta final. Va predir que CiU pujaria en un terç l'acord, de manera que amb 3.000 milions hauria demanat 4.000 i amb 10.000 hauria exigit 13.000.

L'evidència més clara del desconcert de CiU en aquest punt és que ha arribat a oferir fins a 11 xifres diferents: 4.320 (La Vanguardia 29/01/2008), 5.200 (Efe 15/02/2008), 5.230 (El País, 27/05/2008), 4.200 (Europa Press 11/09/2008), 6.997 (La Vanguardia 28/09/2008), 2.329 (Avui, 29/09/2008), 2.535 (Avui, 1/10/2008), 5.630 (El País 24/12/2008), 3.500 (Efe, març 2009), 9.000 (TV5, abril 2009), 5.000 (Efe, 23/06/2009). Curiosament, la quantitat que consta en la seva crítica no és cap d'aquestes onze precedents.

La població ajustada

Perquè Catalunya tindrà menys euros per habitant per sanitat, educació i serveis que moltes altres comunitats autònomes.

He explicat en un post que el repartiment dels recursos addicionals compensa la lleu diferència en l'assignació de recursos per població ajustada, de manera que aquesta afirmació és incorrecta. També és un error avaluar un model d'assignació fent càlculs amb les condicions actuals, simplement perquè les condicions són canviants.

Més enllà de la discussió, m'agradaria reivindicar la necessitat que l'assignació dels recursos per càpita pels serveis bàsics es faci amb criteris justos i no amb càlculs tàctics per a beneficiar una comunitat. És lògic que l'assignació de recursos per educació respecti la població en edat escolar i no el conjunt de la població. Les comunitats amb una piràmide d'edat de base molt àmplia tenen dos problemes: (a) han de dedicar més recursos que la mitjana a l'educació i (b) tenen menys població activa i, per tant, menys tributs. Imaginem dos comunitats, Villaarriba i Villaabajo, ambdues amb 100 habitants. A Villaarriba, el 70% de la població te menys de 16 anys i a Villaabajo el 40% de la població té menys de 16 anys. Si els recursos per educació són 100.000 euros, és lògic que 60.000 euros siguin assignats a Villaarriba i 40.000 a Villaabajo. És veritat que a la primera localitat tenen 600 euros per habitant per educació i a la segona disposen de 400 euros per càpita. Tant cert com que aquest model és just.

Status quo

Perquè l’acord afirma que “se respetaran los resultados del modelo de 2001 para que ninguna comunidad autónoma pierda con el cambio de modelo a través de la garantía de statu quo”.

Hom diria que els recursos de CiU són tan limitats que no poden pagar un traductor castellà - català; o potser consideren que si transcriuen l'acord en castellà sembla molt més dolent.

Segurament aquest és l'argument més trist de l'ofensiva convergent. Com saben, el nou model se sustenta en una important aportació de recursos per part de les finances centrals. Això aprima l'Estat i engreixa el model federal, i evita que els increments de les finances catalanes (i madrilenyes o valencianes) sigui el resultat d'un afebliment de les finances d'altres comunitats. És sabut que el gruix d'aquests nous recursos estan destinats a comunitats com la catalana, molt castigades per la situació anterior. Malgrat l'increment de recursos nous, és possible que ocasionalment els recursos d'alguna comunitat minvi amb el nou model. Criticar que s'aportin uns fons extraordinaris (que són les engrunes del sistema) per evitar que en els propers dos exercicis alguna comunitat surti perdent amb la nova aritmètica és molt trist.

Si CiU reclama el valor de les relacions bilaterals, els catalans no hem de jutjar el model pel resultats que genera en una altra comunitat, sinó pels beneficis que obtingui la nostra comunitat. Si de forma bilateral una comunitat pacta amb el Govern que el nou sistema garanteixi la situació actual, hem de saber mantenir una prudent distància. Més enllà d'aquesta consideració, hem de tenir present que les finances autonòmiques disposen ara d'un model que fixa un llindar mínim de recursos; no és viable un nou model que rebaixi aquest llindar pactat anteriorment. I vull recordar que va ser CiU qui va pactar el model de 2001. El que està dient CiU és: "No tolero que una comunitat reclami els recursos del model que jo mateix vaig pactar el 2001". Quin cinisme.

Bilateralitat

Perquè l’acord nega la bilateralitat de l’Estatut afirmant que “no será precisa la reunión de las comisiones mixtas para dar efecto a lo previsto en relación a las necesidades globales de financiación”.

Aquesta és una vulgar manipulació del punt 4.11 de l'acord, que poden consultar en el document. El punt 4.11 diu explícitament que després de l'acord del Consell de Política Fiscal i Financera i la modificació de la LOFCA (previstes a l'Estatut) es reuniran les comissions mixtes. També diu que les necessitats globals, més les aportacions de l'Estat ja estan garantides sense necessitat que ho aprovin les comissions mixtes.

Negar la bilateralitat de l'acord (encara que ho escriguin en castellà) és negar l'evidència. Tothom sap que el model és el resultat d'una negociació bilateral entre el Govern de la Generalitat i el Govern de Estat. I la prova és que l'acord s'ha assolit en el moment en el que els negociadors catalans han donat llum verda a la darrera proposta.

Deute

Perquè amb els 3.800 M€ que diu el tripartit que ha aconseguit no pagarà el deute de 4.862 M€ de l’any 2008, reconegut pel departament d’Economia

Ja he explicat en un altre post que no té sentit relacionar el deute amb els recursos addicionals. El deute és el resultat de la diferència entre ingressos i despeses. I en aquest context de crisi, la Generalitat ha decidit mantenir una política de despesa pública, pròpia de l'estratègia keynesiana que estan portat a terme totes les economies del món. Vincular deute i finançament planteja dos interrogants centrals: (a) si l'Estat central també té un important deute, hem de reclamar que s'aturi el trasvassament de fons cap a les comunitats autònomes? i (b) si els darrers anys les finances públiques catalanes han controlat el deute, vol dir que les demandes d'un millor finançament eren inadequades?.

Ordinalitat

Perquè no respecta el principi d’ordinalitat, que comportaria que Catalunya estigués 17 punts per sobre de la mitjana. El tripartit afirma que estarem 5 punts per sobre, 3 vegades menys del que estableix l’Estatut.

També he explicat que l'Estatut sí respecta el principi de l'ordinalitat per rendes. Situar-se cinc punts per sobre de la mitjana vol dir que els recursos per càpita de què disposarà la Generalitat són superiors als de la majoria de comunitats; això supera el principi maragallià "pagar per rendes i rebre per població". El model resultant s'assembla molt al criteri de distribució dels recursos públics de l'economia federal alemanya. Per cert, els recomano que visitin els gràfics sobre el finançament del Departament d'Economia.



Consorci

Perquè l’acord no incorpora la creació del Consorci Tributari, previst a l’Estatut i reivindicat pel tripartit el mes de gener de 2009.

Això és ridícul. El Consorci es crearà sense necessitat que ho autoritzi aquest acord. Necessitem que un òrgan multilateral autorizti un mecanisme de relacions bilateral?

Estimacions

Perquè no ens creiem les xifres d’un model que permet a cada comunitat autònoma dir el que li sembla. Si sumem tot el que les comunitats autònomes diuen que guanyen puja a 13.745 M€, mentre que l’Estat diu que hi posarà 11.000 M€.

Que CiU no es cregui les xifres de la comunitat d'Extremadura o de Castella i Lleó és irrellevant. Les xifres que ens interessen són les del finançament de la hisenda catalana.

Pasapalabra

Perquè no volem quedar hipotecats per aquest acord: aspirem en el futur a fer complir el finançament que preveu l’Estatut i que Catalunya necessita.

Aquest és un dels problemes de fer decàlegs: Que arribes al punt novè i sempre t'has d'inventar alguna cosa per arriba als 10. Quan vegin un decàleg, ignorin el desè punt perquè o és redundant o és absurd. Posats a inventar-se punts per arrodonir el decàleg, els proposo idees més atractives: Perquè l'acord fomenta la poligàmia, perquè l'acord incrementarà el número d'embarassos adolescents, perquè els girasols pateixen de tortícolis, perquè no hem aconseguit baixar els quatre kilograms abans d'arribar a l'agost o bé perquè si llegeixes l'acord a l'inrevès hi apareix una invocació diabòlica.

Si estan cansats de números, crec que és millor que no llegeixin aquest post. En aquest punt intentarem avaluar el sistema de ponderació de la població de l'acord de finançament. Donem resposta a la darrera pregunta formulada en aquest consultori. Escoltem l'Ëric:

No me'n fio ni d'en Mas ni d'en Pujol, però me fio molt més de l'Elisenda Paluzie. I ella diu en el seu blog que les ponderacions realitzades per la població ajustada perjudiquen Catalunya. És això veritat?.

Com tot allò que afecta el finançament, no és fàcil respondre amb sí o amb un no. Que no ens espanti la complexitat...

Ponderació justa

No entrem en detalls: Hi ha una caixa comuna amb la que hem de pagar l'educació, la sanitat i els serveis socials. Com és lògic, les comunitats amb més habitants han de rebre més recursos. Extremadura i Astúries tenen poc més d'un milió d'habitants, de manera que totes dues haurien de rebre els mateixos recursos per als serveis bàsics i vuit vegades menys que Andalusia. Una forma d'enllestir el problema seria dividir els recursos pels habitants i d'aquesta manera cada comunitat tindria els mateixos diners per càpita.

Però és evident que els serveis públics no depenen només de la població, sinó del tipus de població. Astúries té molta més gent gran que Extremadura, de manera que hauria de rebre més recursos que ella per serveis socials. D'altra banda, Extremadura té molts més nens que Astúries, el que repercuteix en la seva despesa escolar. Necessitem ponderar la població d'acord amb diversos criteris, que facin més justa l'assignació dels recursos finals. Des de fora, aquests factors són vistos com un vulgar pols entre les comunitats que intenten inflar aquells criteris que els beneficien més. Però és necessari un model de ponderació que sigui just, perquè aquest model durarà molt de temps (ja ho veuran) i allò que beneficia una comunitat avui la pot perjudicar més. Més val que els criteris siguin simples i raonables.

Els factors de ponderació

L'assignació dels recursos del Fons de Garantia es realitza a partir de set criteris:

1. La població protegida equivalent, distribuïda en set grups d'edat (38%). Aquesta ponderació és el resultat d'un excel·lent treball d'un grup d'experts que han calculat la despesa sanitària per a cada franja sanitària. Catalunya obté una mitjana per sobre de la mitjana per càpita.

2. La població censada (30%). En aquest cas, només computa el número d'habitants de cada habitant, de manera que lògicament Catalunya obté una mitjana equivalent al valor per càpita.

3. La població entre 0 i 16 anys (20,5%). Aquesta variable demogràfica recull d'una forma molt fidel la demanda de places escolars obligatòries. Catalunya està molt lleugerament per sota de la mitjana.

4. La població de més de 65 anys (8,5%). La població amb més de 65 anys es correspon amb el gruix de la població que reclama la major part dels serveis socials. La immigració ha reduït l'envelliment de la població catalana, de manera que en aquesta variable també estem lleugerament per sota de la mitjana.

5. La resta de variables que intervenen no tenen un component demogràfic. La superfície representa un factor de ponderació d'1,8%. Tot i que Catalunya és la sisena comunitat amb major extensió, està clarament per sota de la mitjana. La dispersió representa un 0,6% i és un dels factors que apareixen a l'Estatut. Certament, Catalunya té molts nuclis de població, de manera que és la quarta comunitat amb més nuclis, però Galícia té més de la meitat dels nuclis de tot l'Estat, de manera que Catalunya se situa també molt per sota de la mitjana. Finalment, la insularitat aporta un 0,6% de la ponderació.



L'aplicació del model

Ara ja podem estimar els resultats de la ponderació amb les dades demogràfiques ajustades, amb les dades de 2007. Cada any, l'efecte dels criteris es modificarà d'acord amb el comportament de les variables, de la mateixa manera que es modificarà la demanda de serveis equivalents.

[Ampliació] Hi ha lectors que m'han fet saber que costa molt d'interpretar aquesta taula, de manera que introdueixo a posteriori una petita nota il·lustrativa. D'entrada, si cliquen sobre la taula la podran veure ampliada sense deixar-se 12 dioptries. Cada columna representa un factor de ponderació. Imaginem que hem de repartir 100 euros. Si el factor de ponderació de la superfície és 1,8 vol dir que haurem de repartir aquests 1,8 euros d'acord amb el percentatge de superfície (la taula anterior). Concretament, a Catalunya li assignarien 0,12 cèntims d'aquests 1,8 euros. Per això, el sumatori de cada columna equival al factor de ponderació. Si sumem les files, sabrem quants euros assignem a cada comunitat amb els criteris de ponderació. P.A. vol dir població ajustada i Pobl. vol dir població real: en els dos casos, la suma seria 100. Si comparem la P.A. amb la Pobl. sabrem com han afectat els factors de ponderació en l'assignació dels recursos.



D'acord amb l'estricta aplicació del model, les comunitats que perden pes en la població ajustada respecte la població total són, per aquest ordre Madrid (-0,89%), Andalusia (-0,28%), País Valencià (-0,24%), Catalunya (-0,22%), Múrcia (-0,06%) i Cantàbria (-0,01%). Però...

Ens falta un element del model que és l'assignació de recursos addicionals en el sistema. Els criteris de ponderació dels nous recursos són (a) un 75% pel creixement de la població ajustada en el període 1999 - 2009, liderat clarament per Catalunya, (b) un 12,5% per la població ajustada, on Catalunya està lleugerament per sota de la mitjana com hem vist i (c) per la població estimada i inscrita susceptible de rebre els recursos de la llei de la dependència, molt superior a la mitjana en el cas de Catalunya. Per tant, els recursos addicionals no només permeten acomplir els criteris previstos a l'Estatut (immigració i població depenent), sinó que equilibra l'efecte de la ponderació demogràfica prevista en el model.

De vegades potser és possible. Hi ha gent tan pobre que només té diners. Amors eterns que duren el que dura un curt hivern. I beneïts maleïts. Però, en general, el primer dels tres principis aristotèl·lics funciona com un rellotge suís: quelcom no pot "ser i no ser". Si A és, no pot no ser. Per això, el model de finançament no pot ser al mateix temps una rendició incondicional de Catalunya i una submissió del sistema als interessos dels avars catalans. Mentre el cap de l'oposició assegura que l'acord és una oportunitat perduda, a 400 kilòmetres de la platja més propera asseguren que Zapatero és presoner del BSDM dels catalans.

Tot i que, com saben, els populars han realitzat el remake del film de Woody Allen Agafa els diners i corre, la presidenta de la Comunitat de Madrid assegura que la seva comunitat ha estat castigada per l'acord. Això ha plantejat els dubtes de dos dels nostres lectors. Veiem les seves preguntes:

Per la pau Com s'ha trobat un model que beneficïi Catalunya i no ho faci en la mateixa proporció a Madrid. Tinc entés que fins la proposta final Madrid confiava en que tot allò que aconseguís Catalanya també repercutiria favorablement a la seva comunitat, doncs partim de situacions similars. Així doncs, quins criteris s'han introduit al model que beneficïen Catalunya i no Madrid? El tema de mosos i presons ho explica tot?

... Albert (Es) destaquen exclamacions com la del responsable d'Hisenda de la Comunitat de Madrid ("¡Es incomprensible que el reparto de fondos de un catalán valga lo que dos madrileños, es intolerable!"), o bé l'afirmació d'un dels titulars de La Nueva España de que "Cada catalán recibe casi el triple que cada asturiano del nuevo fondo de financiación". Quina part, o no, de raó tenen? Realment valem el doble que un madrileny o el triple que un asturià?

Els avantatges de Madrid

Aparentment la Comunitat de Madrid és la comunitat amb major recaptació per càpita i, com Catalunya, rep uns recursos per càpita superiors a la mitjana. Ara bé, les dades de Madrid necessiten un parell d'esmenes a la totalitat. En primer lloc, Madrid es beneficia de l'efecte "seu": una societat de Salamanca, Terol o Ourense que opera en tot l'Estat i, potser, en els mercats internacionals tendeix a situar la seu fiscal de l'empresa a la capital. Això explica perquè la recaptació a Madrid és molt superior al pes del PIB madrileny sobre el PIB estatal. En segon lloc, per a calcular la balança fiscal, alguns economistes empren el criteri del flux de benefici, de manera que les inversions estatals situades a Madrid, no són computades com a inversions a Madrid perquè estan adreçades a tots els espanyols. Sembla més lògic emprar el criteri de flux monetari, que quantifica totes les inversions realitzades per l'Estat a la Comunitat de Madrid.

Un bon model per a la Comunitat de Madrid

El model acordat és també un bon model per a la Comunitat de Madrid. En primer lloc, perquè Madrid és la comunitat amb major capacitat fiscal per càpita, de manera que el 25% de la recaptació que es queda a la Comunitat serà la quantitat més elevada (per càpita, és clar) de totes les comunitats. I en segon lloc perquè el principal criteri d'assignació dels recursos addicionals és el creixement de la població durant el període 1999 - 2009 i la Comunitat de Madrid és la segona comunitat que més ha crescut en aquest decenni, després de la catalana. L'aplicació del model permet a Madrid mantenir el principi d'ordinalitat de les rendes per càpita i, per primera vegada, permet situar la Comunitat amb una assignació de recursos per càpita per sobre de la mitjana.

Les pors de Madrid

Les crítiques de Madrid s'han centrat inicialment en dos arguments sense fonament. Inicialment es posà de manifest que "un català val tant com dos madrilenys"; es refereix a uns càlculs absurds pels quals els recursos addicionals que havia projectat Catalunya duplicaven els recursos per a Madrid. No només es comparaven anys diferents, sinó que s'ignorava el diferencial de població entre una comunitat i una altra. La segona crítica s'ha centrat en la partida extraordinària per a les comunitats amb dues llengües oficials. Seguint la lògica del criteri de flux monetari, podríem comparar l'assignació per a la normalització del català amb els costos de l'Instituto Cervantes, situat al carrer Alcalá.

Després de la reacció inicial, la Comunitat de Madrid ha redactat un document més ponderat, en el que reconeix les virtuts del model i fa una sèrie de propostes. Les millores proposades per Madrid són una declaració d'intenció de les febleses de la Comunitat de Madrid (excusatio, non petita...). La podem concretar en tres punts:

1. Madrid demana la creació d'un Fons de Garantia de Sostenibilitat, de manera que l'aplicació del model garantís que en cap cas un any s'obtingués una recaptació inferior a l'assignació de l'any anterior. Per entendre aquesta preocupació, convé considerar la política de reducció sistemàtica dels impostos per part del govern liberal d'Aguirre. ¿No han anat mai a sopar i han detectat que un dels entaulats escull el plat més car, perquè sap que el compte es pagarà a parts iguals?. Madrid s'ha adonat que el nou model castiga les comunitats que fan menys esforç fiscal. Aquí es veu la potència de l'article 206.3 de l'Estatut: els mateixos serveis amb la mateixa pressió fiscal.

2. En segon lloc, Madrid demana que l'assignació dels recursos del fons de competitivitat es faci a partir de la població real i no de la població ajustada. És cert que la població ajustada afavoreix Catalunya i no tant a Madrid. Tanmateix, els criteris emprats, més enllà dels interessos particulars d'una comunitat o una altra, semblen els més adients: població gran, població en edat escolar...

3. Finalment, la darrera por de la comunitat és que l'assignació de recursos per a les persones depenents es porta a terme no a partir de la població potencialment depenent, sinó d'acord amb les sol·licituds tramitades. És a dir, les assignacions de recursos per a la Llei de Dependència es realitzaran d'acord amb el número d'expedients. El problema és que Andalusia o Catalunya han fet els deures, però Madrid té un nivell de tramitació administrativa de la Llei molt endarrerit. Què lluny queda el debat Rajoy - Zapatero, quan el líder popular posava la Comunitat de Madrid com a exemple de l'aplicació de la Llei.

Els asseguro que després de la sèrie dedicada al finançament, faré un mes sabàtic amb posts que només s'interessin per l'arquitectura dels castells de sorra, la poesia dels prospectes farmacèutics o la constatació de la crisi d'occident a partir dels souvenirs turístics. Mentrestant, mantenim obertes les línies per debatre el model de finançament.

En aquesta ocasió, els presento una pregunta del lector Per la pau. Ens qüestiona el següent:

Artur Mas afirma en un article a El Periódico que és molt fàcil veure que els 4000M€ són insuficients doncs "n'hi ha prou amb...el text de l’Estatut, amb la seva cistella d’impostos (50% de l’IRPF, 50% de l’IVA, i 58% dels impostos especials), perquè la xifra millori molt notablement: 5.630 milions d’euros." Amb aquesta afirmació s'estan barrejant els números resultants de l'aplicació del propi sistema amb els 11000M€ adicionals aportats per l'Estat o no he entés alguna cosa?

El model

Efectivament, l'Estatut preveu que la cistella d'impostos s'ampliï fins el 50% d'IRPF (abans el 33%), el 50% de l'IVA (abans el 35%) i el 58% dels impostos especials (abans el 40%); i, de fet, el model acordat en el Consell de Política Fiscal i Financera recull aquests percentatges. Ara bé, l'Estatut no diu que aquests impostos es quedaran a Catalunya, de la mateixa manera que el 30 - 35 - 40 anterior tampoc ho feia. Aquests recursos tributaris han d'anar a una caixa comuna, per a què totes les comunitats disposin dels mateixos recursos per càpita en la prestació dels serveis bàsics.

La novetat del model és que ara la quarta part dels tributs recaptats es queden a Catalunya; però òbviament les altres tres quarts parts formen part dels recursos necessaris per a la prestació dels serveis bàsics (sanitat, educació i serveis socials). D'això en diem anivellament parcial.

A més dels recursos recaptats per IVA, IRPF i impostos especials, l'Estat fa una aportació extraordinària d'uns 11.000 milions d'euros, que cobreix una part del fons bàsic (anomenat Fons de Garantia de Serveis Públics fonamentals), el Fons de suficiència global i el fons de convergència autonòmica.

Fem allò que diu l'Estatut

Els números que fa el líder de l'oposició són els següents. Si ens quedem no amb el 25%, sinó amb el 100% de la nova cistella llavors els ingressos addicionals s'incrementarien fins els 5.000 milions. Hem de tenir present que en el model precedent, el finançament autonòmic depenia en un 68% dels impostos cedits i en 32% de les aportacions de l'Estat. Però en aquesta ocasió, la cistella d'impostos arriba fins el 90% del pressupost, mentre que els 11.000 milions addicionals representen un 10%.

Si el 100% dels impostos cedits (parcialment o total) es queden a Catalunya, llavors trenquem el principi de solidaritat perquè els nous ingressos dependrien exclusivament de la nostra capacitat fiscal. En aquest cas, incompliríem el que explicita l'article 206.3 de l'Estatut: "Els recursos financers de què disposi la Generalitat es poden ajustar perquè el sistema estatal de finançament disposi de recursos suficients per a garantir l'anivellament i la solidaritat a les altres comunitats autònomes, a fi que els serveis d'educació, de sanitat i altres serveis socials essencials de l'estat del benestar prestats pels diferents governs autonòmics puguin assolir nivells similars al conjunt de l'Estat, sempre que portin a terme un esforç fiscal també similar". I recordem que el cap de l'oposició no vol incomplir l'Estatut.

Després del parèntesi del dissabte roig, reprenem el consultori sobre el finançament amb una pregunta que hauria signat el mateix David Madí. Un lector anònim ens pregunta:

Per què heu acceptat un acord que vulnera la meitat dels articles de l'Estatut?. On heu deixat els interessos del país i la nosatra dignitat?

La meitat?

El lector no ens dóna cap pista sobre aquest 50% de l'Estatut vulnerat. Però no cal. Coincideix amb el principal argument dels responsables de CiU: El finançament és una calamitat perquè vulnera la meitat dels preceptes de l'Estatut. La meitat?. Entro a la pàgina de CiU i obro el seu power point sobre finançament. D'entrada, els responsables de CiU haurien de fer un curset accelerat de powerpoint. Alguns consells bàsics: (a) les sis primeres diapositives no s'entenen, (b) és recomanable que el títol ocupi una superfície inferior a la longitud de la diapositiva, (c) les fonts haurien de ser mínimament legibles i (d) mai (mai) facin un copy & paste d'un gràfic o una taula des de l'Excel al Powerpoint.

Segons el document, l'acord vulnera els següents articles: 201.3, 201.4, 203.3, 204.2, 206.1, 206.3, 206.4, 206.5, 206.6, 208, 209, 210.1, 210.2 i 210.3 més les disposicions addicionals 4 i 11 i la disposició final 1. Només faltava imputar-li la vulneració del Tractat de La Haia, el protocol de Kyoto i les tres lleis de Mendel. Els articles vulnerats són 14, més 3 disposicions. Tenint en compte que l'Estatut conté 50 articles sobre finançament i que d'acord amb el document han estat vulnerats 14, seguint els números de CiU s'haurien incomplert el 28% i no el 50%. 14 articles sobre 50 són el 28% i no el 50%. Anem a veure els 14 articles pressumptament vulnerats, un per un.

Article 201.3

Art. 201.3. El desenvolupament d'aquest títol correspon a la Comissió Mixta d'Afers Econòmics i Fiscals Estat - Generalitat.

L'article 201.1 de l'Estatut diu que "Les relacions d'ordre tributari i financer entre l'Estat i la Generalitat són regulades per la Constitució, per aquest Estatut i per la llei orgànica a què fa referència l'apartat tercer de l'article 157 de la Constitució", és a dir la LOFCA. De manera que si l'acord no hagués seguit la seqüència Consell de Política Fiscal i Financera - Modificació de la LOFCA - Reunió de la Comissió Mixta, hauríem incomplert l'Estatut. De fet, el punt 4.11 de l'acord regula que després de l'aprovació dels textos legals necessaris per a l'acord, es reuniran les comissions mixtes corresponents. Per cert, la Comissió, que té unes funcions molt més àmplies, funciona des de fa més d'un any.

Article 201.4

D'acord amb l'article 138.2 de la Constitució, el finançament de la Generalitat no ha de comportar efectes discriminatoris envers Catalunya respecte a les altres comunitats autònomes. Aquest principi ha de respectar plenament els criteris de solidaritat que enuncia l'article 206 d'aquest Estatut.

Aquest és un article redundant. Diu, en essència, que s'ha d'acomplir el que diu l'article 206, de manera que aplacem l'argumentació a aquest punt.

Article 203.3

En el marc de les competències de l'Estat i de la Unió Europea, l'exercici de la capacitat normativa a què fa referència l'apartat 2 inclou la participació en la fixació del tipus impositiu, les exempcions, les reduccions i les bonificacions sobre la base imposable i les deduccions sobre la quota

Si anem al citat apartat segon, veurem que es diferencia entre els tributs cedits totalment on és obligatòria la capacitat normativa ("en el marc de les competències de l'Estat i de la UE") i els tributs cedits parcialment, on "si s'escau" hi haurà capacitat normativa". El document explicita les competències normatives en els impostos cedits totalment, mentre que delimita aquesta capacitat en els tributs cedits parcialment, el que per cert és força lògic. En tot cas, sobre l'IRPF la Generalitat podrà legislar sobre la tarifa (sols resta la limitació de la progressivitat), el mínim exempt (dins d’un marge del 10%) o les deduccions (d’acord amb el nou percentatge de cessió). En l’acord s’insta el govern de l’Estat a buscar fórmules perquè la Generalitat disposi de capacitat normativa en la fase minorista de l’IVA, d’acord amb la normativa europea.

Article 204.2.

La gestió, la recaptació, la liquidació i la inspecció dels altres impostos de l'Estat recaptats a Catalunya corresponen a l'Administració tributària de l'Estat, sens perjudici de la delegació que la Generalitat en pugui rebre ni de la col·laboració que es pugui establir especialment quan ho exigeixi la naturalesa del tribut. Per a desplegar el que determina el paràgraf anterior, s'ha de constituir, en el termini de dos anys, un consorci, o un ens equivalent, amb participació paritària de l'Agència Estatal d'Administració Tributària i de l'Agència Tributària de Catalunya. El Consorci es pot transformar en l'Administració tributària a Catalunya.

La Llei 7/2007 regula la creació de la nova Agència Tributària de Catalunya. Aquesta és la "pota catalana" del Consorci, que precisa de l'altra part, que és l'estatal. I és cert que aquest ens mixt havia d'estar constituït el 9 d'agost de 2008, de manera que s'ha incomplert el termini. El procés de negociació del finançament s'ha perllongat en el temps i ha impedit que s'assolissin les dates previstes. Ara bé, l'acord no incompleix el termini. En altres paraules, una vegada superat el termini de creació de l'Agència, no és possible arribar a un acord que rectifiqui aquesta situació. Una situació diferent seria que l'acord fixés un calendari en el que la creació del Consorci superés el límit temporal fixat per l'Estatut.

Article 206.1

El nivell de recursos financers de què disposi la Generalitat per a finançar els seus serveis i les seves competències s'ha de basar en criteris de necessitats de despesa i ha de tenir en compte la seva capacitat fiscal, entre altres criteris. A aquests efectes, els recursos de la Generalitat són, entre altres, els que deriven dels seus ingressos tributaris, ajustats a l'alça o a la baixa en funció de la seva participació en els mecanismes d'anivellament i de solidaritat.

La proposta recull absolutament, literalment, aquest article. El document fixa en primer lloc que els recursos de cada comunitat s'estableixen a partir de les seves necessitats de despesa (la població ajustada i les competències exclusives). A més, té en compte la capacitat fiscal perquè una quarta part de la cistella de tributs es queda directament en el sistema. I, com és lògic, els seus ingressos tributaris són modificats pels mecanismes d'anivellament i de solidaritat. Clavat.

Article 206.3

Els recursos financers de què disposi la Generalitat es poden ajustar perquè el sistema estatal de finançament disposi de recursos suficients per a garantir l'anivellament i la solidaritat a les altres comunitats autònomes, a fi que els serveis d'educació, de sanitat i altres serveis socials essencials de l'estat del benestar prestats pels diferents governs autonòmics puguin assolir nivells similars al conjunt de l'Estat, sempre que portin a terme un esforç fiscal també similar. De la mateixa manera, la Generalitat rep recursos, si escau, dels mecanismes d'anivellament i de solidaritat. Els nivells esmentats són fixats per l'Estat

Novament, és insòlit que CiU consideri que el model vulnera aquest precepte. En primer lloc, el Fons de Garantia dels Serveis Bàsics té com a objectiu garantir que el nivell de recursos per càpita en sanitat, educació i serveis socials siguin equivalents. Alhora, atès que un 25% dels tributs recaptats es queden a la mateixa comunitat, es premia els qui realitzen més esforç fiscal. Com és sabut, Catalunya rebrà recursos dels mecanismes d'anivellament.

Article 206.4

La determinació dels mecanismes d'anivellament i de solidaritat s'ha de fer d'acord amb el principi de transparència, i se n'ha d'avaluar el resultat quinquennalment.

El model és transparent perquè fixa de forma molt precisa els criteris d'assignació dels recursos, a diferència del model precedent que tenia elements totalment discrecionals. Una de les aportacions més significatives del nou model és, precisament, que fixa unes regles del joc molt més clares per a totes les parts. LA revisió no es farà quinquennalment, sinó (afortunadament) cada any.

Article 206.5

L'Estat ha de garantir que l'aplicació dels mecanismes d'anivellament no alteri en cap cas la posició de Catalunya en l'ordenació de rendes per capita entre les comunitats autònomes abans de l'anivellament.

Aquest és un dels punts més controvertits de la discussió. Amb el nou model, Catalunya es manté en la quarta posició del rànquing abans i després dels mecanismes d'anivellament. Per no estendre'm en aquest punt, em remeto al que afirma l'economista Elisenda Palizue, qui considera que efectivament no s'altera el principi d'ordinalitat previst a l'Estatut.

Article 206.6

S'ha de tenir en compte, com a variable bàsica per a determinar les necessitats de despesa a què fa referència l'apartat 1, la població, rectificada pels costos diferencials i per variables demogràfiques, en particular per un factor de correcció establert en funció del percentatge de població immigrant. Així mateix, s'han de tenir en compte la densitat de població, la dimensió dels nuclis urbans i la població en situació d'exclusió social.

Disseccionem els principis de l'article:

a. L'esperit de l'article 206.6 és l'assignació de recursos per població. "S'ha de tenir com a variable bàsica la població". En el nou model, la població (rectificada) representa el 97% dels factors de ponderació.
b. Un 75% dels recursos addicionals s'assignen pel creixement de la població en el període 1999-2009. Com és sabut, el principal responsable de l'increment de la població ha estat la immigració, de manera que el 75% dels nous recursos es destinen precisament a les comunitats amb major immigració.
c. La densitat de la població forma part dels criteris d'assignació de recursos, si bé la seva dotació econòmica és molt petita.
d. La població en risc d'exclusió social és el segon criteri més important en l'assignació dels recursos addicionals.

Contràriament al que han declarat tant l'economista Sala i Martín com l'Elisenda Paluzie, els criteris d'assignació no perjudiquen Catalunya, com demostraré més endavant.

Article 208

L'Estat i la Generalitat han d'actualitzar quinquennalment el sistema de finançament, tenint en compte l'evolució del conjunt de recursos públics disponibles i la de les necessitats de despesa de les diferents administracions.
Aquesta actualització s'ha d'efectuar sens perjudici del seguiment i, eventualment, la posada al dia de les variables bàsiques emprades per a la determinació dels recursos proporcionats pel sistema de finançament.
L'actualització a què fa referència l'apartat 1 ha d'ésser aprovada per la Comissió Mixta d'Afers Econòmics i Fiscals Estat - Generalitat.

A diferència del model CiU-PP que no preveia cap sistema d'actualització, l'actual model preveu una actualització no quinquennal, sinó anual. Naturalment, la Comissió Mixta ha d'aprovar (entre altres coses) aquesta actualització.

Article 209

D'acord amb el principi de lleialtat institucional, s'ha de valorar l'impacte financer, positiu o negatiu, que les disposicions generals aprovades per l'Estat tinguin sobre la Generalitat o les aprovades per la Generalitat tinguin sobre l'Estat, en un període de temps determinat, en forma d'una variació de les necessitats de despesa o de la capacitat fiscal, a fi d'establir els mecanismes d'ajustament necessaris.
Les dues Administracions s'han de facilitar mútuament l'accés a la informació estadística i de gestió que sigui necessària per a exercir millor les competències respectives, en un marc de cooperació i transparència.

No hi ha res a l'acord que indiqui el contrari.

Article 210.1, 210.2 i 210.3

La Comissió Mixta d'Afers Econòmics i Fiscals Estat - Generalitat és l'òrgan bilateral de relació entre l'Administració de l'Estat i la Generalitat en l'àmbit del finançament autonòmic. Li corresponen la concreció, l'aplicació, l'actualització i el seguiment del sistema de finançament, i també la canalització del conjunt de relacions fiscals i financeres de la Generalitat i l'Estat. És integrada per un nombre igual de representants de l'Estat i de la Generalitat. La presidència d'aquesta Comissió Mixta és exercida de manera rotatòria entre les dues parts en torns d'un any. La Comissió adopta el seu reglament intern i de funcionament per acord entre les dues delegacions. La Comissió Mixta d'Afers Econòmics i Fiscals Estat - Generalitat exerceix les seves funcions sens perjudici dels acords subscrits pel Govern de Catalunya en aquesta matèria en institucions i organismes de caràcter multilateral.

Com s'ha evidenciat, la negociació del finançament ha estat portada a terme de forma bilateral entre el Govern de la Generalitat i el Govern de l'Estat. Ha estat el sí del Govern català el que ha permès desencallar el model resultant. Com he comentat en els punts anteriors, la Comissió s'ha reunit en diverses ocasions des de la seva constitució.

Disposició addicional 4

La Comissió Mixta d'Afers Econòmics i Fiscals Estat - Generalitat ha d'elaborar els informes necessaris per a avaluar el compliment del que disposa l'article 201.4.
Els mecanismes que eventualment s'hagin d'establir per a donar compliment al que disposa l'article 201.4 es poden aplicar gradualment fins a assolir l'objectiu.

Com és obvi, el document no limita la capacitat de la Comissió Mixta per realitzar tots els informes que consideri convenient i aplicar el grau de progressivitat que es consideri oportú.

Disposició addicional 11

En el marc de les competències i de la normativa de la Unió Europea, l'Administració General de l'Estat ha de cedir competències normatives sobre l'impost sobre el valor afegit en les operacions efectuades en fase detallista els destinataris dels quals no tinguin la condició d'empresaris o professionals i en la tributació en fase detallista dels productes gravats pels impostos especials de fabricació.

Com ja he comentat, la proposta recull aquest punt.

Disposició final primera

Els preceptes del títol VI es poden aplicar de manera gradual atenent llur viabilitat financera. En tot cas, aquesta aplicació ha d'ésser plenament efectiva en el termini de cinc anys a partir de l'entrada en vigor d'aquest Estatut.

Ha estat, segurament, la patinada més sonora de CiU. S'ha confós llindar màxim d'aportació amb acompliment ple del títol sobre finançament. El model segueix els preceptes del Títol VI des del primer any d'aplicació, és a dir, des de 2009. Un altra cosa és que el 2012 s'arribi al llindar màxim d'aportació estatal, previst en el document. Efectivament, el 2012 serà el sisè any d'Estatut, però el model estatutari ja s'haurà assolit el 2009.