#NovaPolítica i #NouPaís

L'enquesta que dibuixa la fi d'una etapa. O almenys, els primers símptomes de la fi de la política clàssica. La darrera projecció de GESOP publicada a El Periódico fa tremolar les pilones que sustentaven la política catalana i mostra un nou escenari. Un mapa tan nou ha donat lloc a moltes interpretacions, perquè ja sabem que les enquestes tenen tantes lectures possibles com lectors. Jo els hi proposo una més.





La fi

Hi ha una clau que ajuda a llegir ràpidament els resultats: La necessitat de canvi. Un canvi tan ràpid i tan profund només es pot explicar perquè una part de la població assumeix el principi que si vols crear un canvi no pots fer les coses com fins ara. I, per tant, tampoc pots votar els de sempre. És la fi de. No tant el principi de, perquè els partits del canvi es mouen més bé expliquen què no són, a què s'oposen, que no pas què són exactament. 

Nova política

Una part del relat se sustenta en un nova política. Són nous perquè incorporen processos més participatius, perquè assagen models de política deliberativa, perquè utilitzen amb eficàcia les xarxes socials i la política 2.0. Són nous també perquè es desvinculen de la "classe política" i qüestionen privilegis, salaris o atribucions i es guanyen una reputació d'austers i transparents. I són nous especialment, perquè s'oposen als poders fàctics i no els hi fa por qüestionar-se la monarquia, enfrontar-se verbalment a exbanquers, denunciar les trames d'interessos i il·luminar allò que fins ara es cuinava a les golfes. Pequen de populisme, naufraguen en la concreció i es queixen més que proposen, però és evident que la fórmula funciona. 

Nou país

A Catalunya, aquest procés s'ha connectat amb un altre que és la reivindicació d'un nou país. Jo crec que té la mateixa arrel: La major part del sobiranisme considera que un nou país és la sortida necessària a una situació de fi de cicle. Com la nova política, es presenta com a solució a un problema. Com la nova política, és més eficient explicant les misèries del vell país que les possibilitats del nou país. Si un segueix el relat central del sobiranisme, el centre de gravetat del discurs és la crisi d'Espanya. Crisi econòmica, però també social, cultural, territorial i, fins i tot, moral. El projecte de #noupaís precisa de la complicitat d'agents bastant antagònics, que només tenen un espai d'intersecció (la voluntat de crear un nou país), però discrepen en la resta.

NouPaís i NovaPolítica

Hi ha un exercici interessant que és creuar els dos processos. Construir una matriu que relacioni la demanda d'un canvi polític i la demanda d'un nou país. El resultat seria més o menys el que tenen en aquesta representació.


D'entrada, hi ha dos partits que ho tenen molt malament, com són el PPC i el PSC, perquè no poden presentar cap argument de renovació: Representen la vella política i proposen mantenir-nos en el vell país. Per això, han trobat un espai de creixement Ciutadans, que és capaç de presentar un model de renovació política desvinculada del dret a decidir. També Podem té camp per córrer, perquè accepta el vell país però proposa una política radicalment nova. Els dos es mengen l'espai menguant de PSC i PP.

Hi ha un partit que ha aconseguit situar-se en el centre, és a dir, que ha assolit la fita dels manuals de política clàssics. Proposa una nova política, però parteix d'una vella tradició. I es mou amb agilitat entre el sí i el no, o entre el sí però i el no però. El problema d'ICV és que s'ha centrat en un moment en el que la societat s'ha polaritzat. I ara és vist com el partit aigualit, que no acaba ser ni carn ni peix.

A l'altra banda, la CUP i sobretot Esquerra han aconseguit doble bonus. L'èxit d'Esquerra es basa en la seva imatge renovada malgrat que és un vell partit. Ha aconseguit connectar amb el mecanisme de renovació del moviment per una nova política. I, al mateix temps, se centra en el nou país com a forma d'obrir un nou horitzó renovat i radicalment nou. La possibilitat de construir un país gairebé des de zero.

I aquest és, potser, el principal problema de CiU. El partit que ha governat Catalunya des de la restitució democràtica amb el breu parèntesi del tripartit pateix l'estigma de la vella política. I el més important: Crec que una part dels sobiranistes sospiten que un nou país amb CiU seria simplement un país nou, però amb les mateixes estructures que el vell país. Un canvi de bandera i d'himne, però no model. Posats a canviar, fem un nou país nou. 

Si aquest matriu guanyés en capacitat explicativa amb el temps:
  1. L'entrada d'Esquerra en el govern afebliria la seva adscripció a la #novapolítica i, potser més important, afebliria el quadrant nou país - nova política. Deixant de banda l'espai que obriria a la CUP, es podria acabar identificant "el procés" com un canvi de país, però no com un canvi de model social o polític.
  2. Ciutadans i Podem no tenen sostre, perquè ni el PP ni el PSC poden contrapesar la seva proposta de nova política. Paradoxalment, el seu sostre és l'improbable escenari en què acaben governant i han de concretar la retòrica abstracta en gestió. I això serà la fi de la seva aura antisistema.
  3. La suma dels pesos relatius nova - vella política i nou - vell país s'apropa bastant a l'equilibri. És a a dir, la societat sembla trencada en quatre pedaços, de manera que si mesurem l'eix nou - vell país o l'eix nova - vella política ens apareixeran meitats bastant similars. 
  4. La fragmentació obliga a aliances contra natura, com ara CUP - CiU en una proposta sobiranista o Podem - C's en una proposta republicana. La geometria variable donarà pas a una geometria fractal no apta per a iniciats, que només es podrà entendre amb ulleres 3D.
  5. En definitiva, què complicat que és tot. Què incert és el futur.

Comentaris

Juan ha dit…
La gent està cansada de tanta comedia: de mitings absurds on aplaudeixen els mateixos del partit, jua, jua, de qué van...
de polítics que porten tratge com comercials pesats....
de tios que posen lleis i lleis a mansalva como si fossin deus...

-> que ens deixin en pau, i si volen ells fer comedia, dons, que es fagin actors i actuin en un teatre, potser aixi faran algo util

Entrades populars