De bat a bat

Carinyo, he encongit els funcionaris

2012-01-13T18:06:00.000+01:00

Amb la perseverància d'una gota malaia, els mitjans de comunicació estan reiterant un discurs liberal que tira per l'aigüera 30 anys de consensos públics. La crisi és una excel·lent coartada per a reivindicar que el nostre sector públic és massa gran, tan gran que ofega les arques públiques, les generacions futures, el progrés i fins i tot ofega les possibilitats d'Espanya a Eurovision o la supervivència de les tortugues llaüt.I si a Catalunya tenim molts funcionaris, què no hem de dir de les espanyes, ens recorden tots els mitjans.

Hi ha un mapa que corre per la xarxa amb la viralitat de les imatges robades a l'Scarlett Johansson, un mapa en el que veiem els funcionaris per comunitats autònomes. Allà Catalunya apareix amb un fantàstic 9,8% mentre que les comunitats on els pagesos se'n van als bars i abandonen els camps, el percentatge es duplica i fins i tot es triplica. I avui, el diari oficial del liberalisme català ha publicat un article que ens il·lustra amb un mapa similar: Els extremenys, castellans i andalusos són tots funcionaris, mentre que la Espanya productiva es troba a la Mediterrània. Per cert, un mapa que com comentarem més endavant és un terrible fake.

Però no ens perdem en els detalls i anem al fons de la qüestió. És veritat que a Catalunya sobren funcionaris i que a Espanya sobren molts funcionaris?

Funcionaris?

D'entrada és un error (freqüent) parlar de funcionaris. A Espanya, el 2010 hi havia 2,68 milions de treballadors públics, dels quals 1,6 són funcionaris de carrera, i per tant més d'un milió de treballadors públics no ho són.

Quants treballadors públics?

Sembla estrany, però no podem respondre fàcilment a aquesta pregunta. Hi ha dues maneres de saber quants treballadors hi ha. El més útil és el Registre Central de Persones (RCP), que gestiona el Ministeri de la Presidència. Si el consultem, podem veure que a Espanya hi ha 2,68 milions de treballadors públics i no 4 milions com afirma La Vanguardia avui. D'aquests 2,68 milions, 600.000 són treballadors de l'Administració de l'Estat, més d'un milió són treballadors de les comunitats autònomes i més de 600.000 pertanyen als ens locals. De cada quatre treballadors públics, un pertany a l'Estat, un treballa per a les administracions locals i dos a les comunitats autònomes.

Hi ha una segona font, que és l'Enquesta de Població Activa (EPA). Com indica el seu nom, l'EPA és una enquesta en la es pregunta a la població activa (que treballa o que vol treballar) en quin sector està inscrit. Durant aquests anys, s'han creat moltes empreses públiques i mixtes que tenen com a objectiu externalitzar tasques públiques. Tot i que molts d'aquests treballadors no són treballadors públics, quan són entrevistats sí s'ho consideren i hi consten a l'EPA. Al tercer trimestre, es comptabilitzaven segons aquesta font 3,22 milions de treballadors públics, que són 600.000 més dels que registra el RCP. Ara bé, no hi ha cap font que s'aproximi ni de lluny als 4 milions de "funcionaris" que proposa avui La Vanguardia, en un nou epic fail del diari del Comte.

Treballadors per territoris

Anem ara al famós mapa, que dibuixa una Catalunya en vermell i una Espanya de manguitos i vuelva usted mañana. D'entrada, he de dir que les ràtios depenen d'alguns factors relativament aleatoris. Per exemple, hi ha 2.000 militars a Catalunya, 10.000 a Aragó i 30.000 a Madrid. I essent cert que amb el criteri de flux monetari això beneficia Madrid i Aragó, no podem reclamar que la distribució dels recursos militars es faci amb criteris demogràfics i no amb criteris estratègics. Per això, Ceuta té més militars que tota Catalunya. Però això és, si volen, una nota a peu de pàgina.

Com hem vist, el gruix de la inversió en personal públic recau en les comunitats autònomes, especialment en els capítols de personal educatiu i sanitari, els dos eixos de la despesa pública a Espanya. El model escolar i el model sanitari català és mixt, ja que incorpora centres de titularitat privada (i per tant, integrat per treballadors privats) en el sistema d'oferta pública. En altres paraules, la despesa pública en serveis no genera aparentment treballadors públics, sinó treballadors privats pagats amb diners públics. És evident que el mapa canviaria de forma radical si incorporéssim tots els treballadors públics de facto i no només els de iure.

Per cert, l'estàndard d'anàlisi de la funció pública és la relació entre la despesa en treballadors públics (més que no pas el número) i el PIB. Curiosament, en els estudis territorials sempre es relaciona amb la població activa i mai amb el PIB. Si ho féssim d'acord amb l'estàndar d'anàlisi habitual, el resultat també seria un altre.

En tenim molts?. Massa?

El discurs liberal que repeteix el missatge amb la paciència d'un mestre zen ens diu que a Espanya sobren funcionaris. Algú va dir que en sobren 900.000. I algun Think Tank va escriure que en tenim 300 milions, en un país de 46 milions d'habitants. Qui té raó?. Som un país de funcionaris de tallat i segells de goma?.

En aquests casos, el millor és analitzar la situació dels veïns. Aquí tenen un bon informe sobre la situació de la funció pública a Europa, a partir de les dades oficials. El país que lidera la llista és Suècia, on treballen per a l'administració 1.125.000 persones, és a dir el 12,3% de la població, o sigui vuit habitants per treballador públic. La segueixen Finlàndia, Letònia i Malta, amb nou per cap. Bèlgica i França ocupen els llocs setè i vuitè, ambdós amb 12 treballadors per habitant. Irlanda, Portugal i Països Baixos també guanyen a Espanya, els dos primers amb 13 habitants per cada empleat públic i l'últim, amb 16. A la cua de la classificació, es troben Txèquia, on un treballador públic atén a més d'un centenar d'habitants, Romania, amb 127, i Eslovàquia, amb 135. La pregunta és: Anem cap a Suècia o anem cap a Romania?.

Més funció pública. Millor funció pública

No necessitem menys serveis públics i menys treballadors públics, sinó més. Molts més. No hem estirat més el braç que la màniga en la funció pública, perquè encara som lluny dels països que volíem imitar. Si hem de fer kit kat perquè estem en crisi, deixem escrit en negreta que això és un fet transitori i que quan tornin temps millors recuperarem el camí de la modernització del país i la consolidació de l'estat del benestar.

Si el que reclamen alguns no és menys funció pública, sinó millor, jo ja hi estic d'acord. Si hem d'introduir criteris d'eficiència, de racionalitat, de modernitat i de persecució sistemàtica de la inanició, m'hi apunto, com ja els hi suggeria en una altra entrada. Menys tissores i més aurores. I, posats a demanar, encapsem durant uns mesos el raca-raca que més enllà de l'Ebre comença el desert. Ei, si pot ser.

Catalunya no té la pressió fiscal alta

2012-01-11T12:32:00.001+01:00

Aturem un moment l'apocalipsi. Ni Catalunya ni Espanya tenen una pressió fiscal alta. I, naturalment, Catalunya no és la regió d'Europa amb la major pressió fiscal. Ni tenim la pressió fiscal de Suècia. Ni som el país d'on fugen els empresaris indignats per la fiscalitat; ni ocupen la plaça del Sol amb tendes de campanya Loewe. I sí. Els suecs continuen sent més alts, amb els ulls més clars i parlen molt millor l'anglès que nosaltres.

Tot i que ahir molts diaris van reproduir aquest mantra, la pressió fiscal a Catalunya no és alta.

Pressió fiscal

La pressió fiscal és la relació entre tota la recaptació que fa l'administració via impostos i el PIB del país. És una mesura útil per dos motius. En primer lloc, té en compte la recaptació real, allò que efectivament ha recaptat el sector públic i no els percentatges que figuren a la llei. En segon lloc, és útil perquè relaciona els ingressos públics amb la riquesa del país. Quantes vegades han sentit allò de "Tenim uns impostos de Suècia, però no som Suècia"?. Com la pressió fiscal té en compte la riquesa del país (el seu PIB), contempla el diferencial entre els països, d'acord amb la riquesa general del país.

Per saber si la pressió fiscal és alta o és baixa, l'única forma que tenim és comparar-ho amb la nostra àrea d'influència. L'any 2010, segons les dades d'Eurostat, la pressió fiscal mitjana a l'Europa 27 era del 39,6% del PIB i a l'Europa 17 del 40,2%. Suècia, aquest país del que tant hem sentit a parlar els darrers dies, té una pressió del 46,3%, però no és la més alta, perquè la superen Bèlgica i Dinamarca (que arriba al 48,5%). I Espanya?. La pressió fiscal a Espanya és del 32,9%, després de les mesures fiscals aprovades, és a dir, gairebé 7 punts per sota de la mitjana. Espanya ocupa la posició 20 dels 27 països de la Unió Europa, per sota de potències de l'estat del benestar com Estònia, Malta, Xipre o Portugal.

És cert que el diferencial entre Espanya i Europa s'ha escurçat sensiblement en els darrers anys, per dos motius. En primer lloc, perquè Europa ha rebaixat la pressió fiscal i en segon lloc perquè Espanya l'ha augmentada sensiblement.

IRPF

Espanya, per tant no té una pressió fiscal alta (hipertensió, en podríem dir), sinó que té una pressió baixa (hipotensió). I això és la suma de diversos factors. El factor més important és que l'IVA, una peça bàsica de l'arquitectura fiscal europea és molt baix a Espanya, fins i tot després de la reforma de 2010. el 18% és el més baix de la Unió Europea, però a més, apliquem l'IVA reduït del 8% a molts sectors, entre ells el turístic. De fet, en els programes electorals de CiU i del PP, hi constava la reducció de l'IVA turístic al 4%. El segon factor és que la resta de taxes i impostos a Espanya són, en termes globals, molt inferiors als europeus, com saben molt bé els nostres estudiants erasmus disseminats pel continent. A banda, fem accions polítiques tan inadequades com suprimir l'impost de successions o l'impost de patrimoni. I la tercera raó és que a Espanya la recaptació efectiva de l'IRPF és molt més baixa del que hauria de ser si comparem els valors amb la resta d'Europa.

Efectivament, l'IRPF a Espanya i a Catalunya és alt. No és una mala notícia. Posar l'accent en els impostos directes i no en els indirectes és una forma més justa de plantejar la fiscalitat, si bé té raó Materias grises quan diu que el caràcter progressiu d'un govern no depèn tant de com ingressa, sinó de com gasta els recursos públics. L'IRPF nominal ja era alt abans de la reforma de Guindos (i quan dic Guindos em sona a un Windows castís) i lògicament, ho és molt més després. Ara, tant com per ocupar la primera posició del rànquing mundial, després d'Aruba i de Suècia?.

Un impost progressiu

Com saben, l'IRPF és un impost progressiu perquè a mesura que s'incrementa la renda o el capital, s'incrementa també el percentatge de l'impost. Tots els mitjans han assenyalat amb el dit que el tipus màxim d'IRPF és molt alt a Espanya i més alt encara a Catalunya, i se situa en el 56%. I efectivament aquest 56% està situat en el Top Five de la fiscalitat mundial. Però...

I ara comencen els peròs. El tipus màxim té una importància relativa, capital per als qui l'han de pagar és clar, però marginal en la lectura global del sistema. El que és important és quin percentatge de renda se situa en cada tram. I, en aquest cas, els mitjans han posat molt més l'accent en què el tipus màxim és molt alt que no pas que s'aplica a un percentatge molt més petit de contribuents que en altres països. En realitat, la reforma ha creat un nou tram per a les rendes superiors a 300.000 euros a les que ha aplicat un increment del 7%. I potser això els hi pot semblar molt demagògic, però em sembla que qui guanya més de 300.000 euros a l'any s'ho pot permetre. És clar que potser no es podrà comprar tres Rolex, però amb dos pot anar fent.

En canvi, quan comparem els tipus mitjans veiem que la pressió fiscal a Espanya i a Catalunya se situa en un comportament similar al dels països europeus. Una persona que guanya 33.000 euros anuals té una retenció d'IRPF del 30%, que és perfectament equiparable a la de qualsevol país europeu mitjà.

I, naturalment, hi ha un segon però. El que és rellevant no són els tipus nominals, sinó la recaptació efectiva. I en aquest cas, sabem que el conjunt d'exempcions i deduccions són molt elevades i permeten un munt de fórmules escapistes, que hauria signat el mateix Houdini. En segon lloc, sabem que l'economia submergida a Espanya és més elevada que la mitjana europea (tot i que inferior a la que ens imaginem). I, en tercer lloc, la fiscalitat sobre les rendes de capital continua essent molt baixa, de manera que es grava sobretot el treball.

En resum

La pressió fiscal a Catalunya és baixa i, en alguns àmbits, és escandalosament baixa. Paguem molt poc en impostos especials, en taxes de serveis, en impostos al consum, en successions (en aquest cas, zero) i en fiscalitat sobre capitals. Hem omplert el sistema de laberints que permeten fuites i hem generat exempcions inexplicables, com per exemple les que apliquem a l'església (que, indignem-nos tots, no paguen ni un euro d'IVA). La pressió fiscal que ens cal no és la de Portugal. Si ens fa vertigen esdevenir suecs d'un dia per l'altre, com a mínim aspirem a ser italians. O italianes. Que tampoc és demanar tant.

Recortes en las redes sociales

2012-01-04T20:28:00.000+01:00

Curso básico de redes sociales para políticos contemporáneos.*

Twitter. "Estoy recortando"
Facebook. "He recortado. Me gusta"
Foursquare. "He recortado aquí. Y aquí. Y aquí"
Quora. "¿Qué me queda por recortar?"
Youtube. "Mira este bonito recorte"
Vimeo. "Mira este bonito recorte sin píxels"
Linkedin. "Amplia experiencia en recortes"
Tuenti. k recort + flipnt <3
Spotify. "Recortaré, erguido frente a todooo"
Slideshare. "1. Recorto. 2. Gracias por su atención"
Blogger. "10 formas de recortar con estilo"
Menéame. "La Ley Sinde es un atropello"
Meetic. "¿Recortamos juntos?
Google + "¿He recortado ya tu círculo?"
Tripadvisor. "Visita los recortes más exóticos"
Skype. "Es (pause) toy (cargando) recor (pause) tando"
Delicious. "He enlazado seis recortes nuevos"
Second Life. "Mi avatar vestido de geisha está recortando"

* Adaptado de una idea similar, que circula por la red

La taxa turística (II)

2011-12-27T22:48:00.001+01:00

En un post anterior, plantejava alguns dubtes sobre el projecte de llei de l'impost turístic (que els mitjans han rebatejat com a taxa). M'agradaria aportar dues idees més per tal d'afavorir un intercanvi d'idees i millorar col·lectivament la proposta final.

Taxes urbanes

És cert que en els darrers dos anys s'han escampat les taxes turístiques com s'escampen les fotografies indiscretes per la xarxa. La major part d'impostos són plantejats des de les grans ciutats turístiques, que segueixen sense dissimul l'estela que ha deixat la taxe de sejour francesa. Edimburg ha plantejat una taxa turística, que s'ha topat amb el rebuig del sector turístic i del Parlament escocès. Kiev aplicarà un impost a partir de gener de 2012. Vàries ciutats italianes han creat taxes similars a la francesa, com Siracusa, Venècia o Roma, amb l'objectiu de fer front a les despeses en la gestió del patrimoni. El cas més singular és el de Cambridge, que volen emprar la taxa com un element de dissuassió per a reduir el número de turistes de la ciutat.

La major part de les ciutats plantegen un impost sobre l'estada. És lògic. En el model urbà, els hotels són el principal actiu turístic, tot i que no l'únic. En algunes ciutats, es grava també la restauració o l'accés a museus i elements del patrimoni als no residents.

Per això, les veus favorables a un impost turístic han arribat sempre des de la ciutat de Barcelona. No és unànim, certament, i existeixen sectors turístics claraments beligerants, però si volem trobar empresaris favorables a l'impost els hem de buscar a la capital catalana. Potser té alguna cosa a veure la crisi de les cambres de comerç i l'aparició de l'impost o potser no. Però Turisme de Barcelona té un problema per la manca de recursos de la Cambra i l'impost pot ser una solució d'emergència magnífica, ara que les arques municipals estan també sota mínims.

Input - output turístic

Però ni tan sols a Barcelona, turisme és hotel. Per avaluar l'impacte econòmic del turisme, la millor eina és l'excel·lent anàlisi input output del turisme català. La primera conclusió és que el turisme genera uns efectes directes sobre la producció catalana de 16.000 milions d'euros. I no és una conclusió qualsevol: El sector turístic és fràgil i la competència global, de manera que una variació lleu en les entrades o les despeses turítstiques tindria un efecte devastador sobre l'economia del país.

Una anàlisi input - output és com si instal·lèssim un GPS a cada euro que gasta un turista. Permet seguir el rastre de la despesa i esbrinar quins són els sector que es beneficien directament i indirectament de la despesa turística. Si considerem només els efectes directes, el 37,5% de la despesa recau en el sector de la restauració, un 12% en el transport aeri, un 11,3% en l'allotjament i un 10,2% en el comerç. Aquests quatre sectors representen el gruix de la despesa, amb un 71%, però encara resta un 29% que es reparteix entre sectors com la cultura, l'oci, l'alimentació...

Considerem ara els efectes indirectes. Podem entendre què vol dir aquesta despesa amb aquest exemple: Un turista que va a un restaurant paga una quantitat que ingressa directament el restaurador. Però els ingressos del restaurador es desvien parcialment al pescador que ha capturat el llobarro, al flequer que enfornà el pa o al viticultor que ha aportat el Priorat. El ventall d'empreses beneficiades és ara molt més ampli: serveis empresarials, comerç, agricultura, transport... però hi ha un que destaca clarament, que és l'alimentació i begudes, amb més del 15% del total dels efectes indirectes.

En resum, el turisme és un sector estratègic per tres motius. En primer lloc, perquè genera un volum d'ingressos molt elevat i creixent fins i tot durant la crisi; en segon lloc, perquè és una forma d'exportació molt solvent i un factor d'equilibri de la balança de pagaments; i, en tercer lloc, perquè el turisme no es concentra en un determinat sector, i en unes poques mans, sinó que té una extraordinària capacitat de difussió sectorial i espacial. Si considerem els efectes directes i indirectes, l'allotjament representa menys d'un 9% de la despesa dels turistes.

Impostos sobre allotjament

El projecte de llei del Govern grava les estades, seguint l'exemple de la taxe de sejour, que en realitat va ser dissenyada pel turisme urbà. Quan l'escala s'amplia a regions o països, es modifica el criteri impositiu i s'empren altres impostos: taxa de sortida, taxa d'aeroport, taxa d'entrada, impost sobre el consum, taxa d'entrada als parcs naturals, impost sobre les activitats... Tots els impostos són imperfectes i cada model té problemes, però en general, aquests exemples intenten recollir el caràcter difussor de l'activitat turística.

Els visitants tenen moltes dificultats per dissociar l'impost i el preu de venda del servei, especialment quan el recaptador de l'impost és l'allotjament. Si la factura de l'hotel és de 208 euros, interpretem que l'hotel ens ha costat 208 euros i no que ens ha costat 200 euros i que paguem 8 euros a la destinació per la nostra estada. En realitat, la fiscalitat sobre l'allotjament és un increment del preu de venda de l'allotjament, que repercuteix directament sobre l'empresa. L'empresari té dues opcions. La primera és mantenir els 208 euros, de manera que el visitant notarà un increment de preu; i la segona és rebaixar a 200 euros, el preu de venda de l'any anterior, i aportar ell els 8 euros a l'administració.

Si recuperem el punt anterior, és lògic interpretar la indignació del sector d'allotjament. Critiquen, en primer lloc, que una part de l'allotjament català no està inscrit en el catàleg d'empreses turístics. Aquesta oferta para-hotelera que és en essència una competència deslleial d'hotels, càmpings i apartaments reglats, tenen un nou avantatge competitiu. Però hi ha un segon gruix de crítiques més solvents, que són les que recuperen els resultats de les taules input - output. Si l'allotjament representa menys del 10% de la despesa directa i indirecta dels turistes, per què han de contribuir amb un 100% de la fiscalitat turística?.

Polítiques de preu

Afecta un increment de preu de 4 euros a un hotel de quatre estrelles que ofereix una nit a 100 euros?. És molt difícil respondre aquesta pregunta. Una forma d'aproximar-nos seria aquesta: Imaginem que l'empresari opta per mantenir el preu de venda a 100 euros i contribuir ell amb els 4 euros. Això implica una reducció dels ingressos en un 4%, que no és poca cosa en una època de crisi.

Naturalment vostès em dirien que el millor que pot fer l'hoteler és apujar 4 euros el preu de cada nit i emetre una factura per 104 euros. Però això ens portaria a una pregunta: Per què si el turista és insensible a aquest increment, l'empresari està ofertant el seu establiment a un preu inferior?. En realitat, les polítiques de preu dels establiments hotelers en l'actualitat són processos d'enginyeria. El yield management és el conjunt de mecanismes que intenten adaptar el preu de l'hotel al màxim possible que estem disposats a pagar i també totes les mesures per evitar els llits freds, les habitacions desocupades. Un hotel no pot crear stocks i una habitació no venuda és una habitació perduda. Per això, les polítiques de preu són avui molt agressives, en un marc de competència molt elevat.

I tenim un tercer problema. Els turistes són més sensibles a uns preus que a uns altres. Els estudis sobre la percepció del preu presenten resultats variables, però en general coincideixen en destacar el preu del viatge i el preu de l'allotjament, com els factors crítics en la percepció del preu i, lògicament, en la presa de decisió de compra.

Ara podem tornar a contestar la pregunta. Afectarà l'impost a la indústria hotelera?. En alguns casos, sí i an altres, no massa o gens. No plantejo en absolut que no s'hagi d'aplicar l'impost, però sí que els efectes sobre el preu hoteler és més complex del que plantegem.

En resum

Si hem d'aplicar un impost turístic, podem plantejar-nos nous camins que superin l'impost sobre l'estada francès, pensat per a les ciutats. Si m'ho permeten, imaginem que no hem de solucionar només un problema de Barcelona, i que hem de fer front a un model impositiu global per al país. A la llum dels dos epígrafs anteriors, hauríem de ser capaços de trobar un mecanisme tributari més eficaç, que no penalitzés només el 10% de l'activitat turística.

En altres paraules, seríem capaços de trobar un mecanisme per a què l'imposició al turista afectés també els FontVella, Estrella Damm, Museu Dalí, McDonald's, Renfe, ZARA, Picasso, Port Aventura...? Perquè aquestes empreses també viuen del turisme. O Montmeló. O Ryanair. Vostès ja m'entenen.

El ambulatorio

2011-12-25T14:03:00.002+01:00

- Hay que cerrar el ambulatorio, Max.

Dos horas de argumentos baldíos. Max había anotado en su moleskhine todos los porqués de su oposición, que si la edad, que si los índices de ocupación, que si el área de influencia, que si el centro descongestionaba el hospital comarcal. Era inútil. La decisión estaba tomada y no hay palabras que cambien el gesto negativo del responsable. El lunes cierran las puertas.

De vuelta a casa en su pequeño Peugeot, Max pierde la mirada entre los campos de trigo que son acunados por el bierzo. Ahora Max, en blanco y negro, quiere que el taxi vuele entre los trigales, que sea un reactor que llegue a tiempo al hospital, que se ve a lo lejos de la recta infinita. Su padre murió en esa recta, mientras su madre le lloraba en silencio, un silencio que cubrió el taxi, que cubrió los campos, que cubrió las oliveras, que cubrió el río y el bosque de abedules, que cubrió toda la región de sangre y de luto.

Max paró en esa recta que sube y baja los oteros y que se pierde en el horizonte. El humo del cigarro le trasladó a la niebla que cubría el ambulatorio el día de su inaguración, el mismo día que su madre dejó el luto. Allí nacería su hija Alba, que antes de nacer ya tenía ganas de vivir. Y allí se abrieron las urnas que le hiceron concejal.

Mientras ensaya cómo explicar a los vecinos el cierre, Max sube por los callejones de la judería y casi por azar pasa junto al ambulatorio blanquecino. Frente a la puerta noble, unos vecinos se han encadenado y han empapelado la fachada de consignas fáciles. En el centro de los indignados, distingue los cabellos de trigo de Alba, que grita casi sin voz su protesta contra el cierre, contra los recortes y contra una política injusta.

Y, para ser breve, diremos que Max sonrío abiertamente y casi diríamos que rió. Y por un momento sintió que todo tenía sentido y que el futuro era posible. Y para aquellos lectores que quieran creerlo, también les diré que intercambió una mirada cómplice con su padre que se perdió entre la niebla de la judería.

Després de la pluja. #aigüestorm

2011-12-22T13:19:00.000+01:00

Ja tenim els efectes secundaris de la pluja d'idees sobre el Parc Nacional d'Aigüestortes, #aigüestorm No és fàcil innovar en una tipologia turística molt fràgil i massa previsible. Ja saben: caminar, passejar, admirar i poca cosa més. Aquestes són algunes de les propostes més singulars que ha deixar el brainstorming sobre el Parc. Els assessors del #teet01 escolliran les tres millors idees, però vostès també poden opinar en els comentaris. I ja saben: Una idea porta a una idea que porta a una idea que porta...

Globus amb fons de vidre. Sobrevolar el Parc amb un globus aerostàtic amb el fons transparent, com els vaixells amb fons de vidre de les Medes. No apte per a persones amb vertigen.

Hotel de fang. El fang és un material tradicional en les construccions del Pirineu. Un petit hotel de fang, gairebé camuflat en la natura, permet viure l'experiència de la nit al Parc i de la textura orgànica del material.

Natura i moda. El PN. pot ser un excel·lent escenari per a les presentacions de col·leccions de dissenyadors locals i internacionals. Fer d'Aigüestortes una referència obligada en la presentació de catàlegs vinculats amb la moda, preferentment amb materials naturals.

Cinc sentits. Una experiència del Parc basada en l'estímul dels sentits: sentir el Parc, olorar el Parc, "degustar" el Parc i palpar el Parc. Descobrir que la natura és molt més que bones vistes.

Rutes solitàries. Un dispositiu amb GPS ofereix a cada visitant un recorregut únic i irrepetible, que té la intenció de posar en valor àrees desconegudes, fomentar la fidelització (cada visita és nova) i sobretot oferir als visitants el valor del silenci.

Làser 3d. Adaptació dels paintballs amb dispositius làser, que no generen cap efecte negatiu a l'espai natural, i ulleres 3D que permeten incorporar la realitat augmentada (óssos, esllavissades...). Adrenalina en el Parc, amb un baix impacte ambiental.

Boy scout training week. Programa de formació orientat al públic infantil. Durant una setmana, un equip de monitors formen els aspirants en orientació, els "senyals" de la natura, els rastres, la flora i la fauna...

Aigüestortes Film Commission. Convertir el PN. en la destinació més preparada per a la filmació d'exteriors de pel·lícules ambientades en espais naturals. Cada pel·lícula seria una excel·lent promoció del Parc.

"Trobem l'animal?". Orientats per un guia, un grup de visitants ha de trobar un animal pel Parc (una vaca, una ovella), en una zona delimitada, a partir dels rastres que va deixant. L'activitat es porta a terme de dia i també de nit.

Turisme de son. Producte orientat a facilitar que els visitants puguin descansar, fer cures de son, en un entorn natural, que combini el contacte amb l'entorn i un cert grau de comfort.

El Parc de nit. Excursió guiada i en silenci pel Parc, amb l'ajut d'un guia especialitzat i d'una llum molt feble, que permeti viure l'experiència de la foscor. Els dies de lluna plena es caminarà sense cap llum artificial.

El bosc de la por. Ambientació del Parc, en la que es poden reviure alguns dels mites ancestrals de la cultura occidental situats en els boscos. Una experiència teatralitzada, amb l'ajut de sons i imatges, que permeti alliberar les nostres pors més ocultes.

Parc naturista. Creació d'una ruta en un sector allunyat del Parc, que permeti atreure el segment naturista. Viure la natura sense roba permet connectar millor amb la nostra condició animal.

Plataforma. "Ara hi caic". La plataforma, situada fora del perímetre del Parc, permet en primer lloc contemplar el paisatge des d'una alçada a la que s'hi accedeix mecànicament per l'interior; després, un joc de tobogans interiors fa baixar els visitants de forma sobtada.

El Parc en ruc català. Més que una visita en cavall, la visita en un ruc català ofereix una altra perspectiva, una marxa molt més relaxada i posa en valor una espècie autòctona.

Aprenent de pastor. Un producte turístic de varis dies, en el que uns pocs visitants poden experimentar el ritme del temps i el pas de les hores de la vida del pastor. 100% Slow tourism

Sis dubtes sobre la taxa turística

2011-12-21T18:35:00.000+01:00

TT ja no és Trending Topic, sinó Taxa turística, una de les propostes que ha presentat el Govern de la Generalitat en la proposta de pressupostos 2012. En realitat, es tracta d'un projecte de llei, és a dir, una proposta legislativa que només serà norma si el Parlament l'aprova. És, per tant, un període de reflexió que permet ampliar, modificar, millorar o fins i tot retirar el projecte de llei.

En aquest context de debat obert, em permeto plantejar sis dubtes, no tant en el pols entre sí o no, sinó en el complex terreny del com.

1. Per què el Govern contradiu el programa electoral de CiU?

Prenem el programa de CiU i anem al punt 539, en el capítol de turisme. Cito textual: "539. Reclamarem al Govern espanyol l’aplicació d’un IVA reduït sobre el sector turístic i ens comprometem a no establir noves figures impositives que tinguin com a objecte principal gravar l’activitat turística". El programa de CiU deia explícitament que no aplicaran cap impost o taxa al sector turístic. I, per tant, el Govern està actuant contra el seu propi programa. I això és extremedament greu. Si els programes són paper mullat l'endemà de les eleccions, fem-nos un favor tots plegats: ni promeses, ni programes.

De fet, fa només unes setmanes, el candidat Duran i Lleida es comprometia a "treballar per la rebaixa de l'IVA turístic", d'acord també amb la promesa electoral del PP. Seiem un moment, prenem aire, agafem distància. L'11 de novembre un partit polític defensa rebaixar la pressió impositiva al sector turístic; aquest mateix partit un 20 de desembre (del mateix any) proposa incrementar la pressió impositiva al sector turístic. Què ha passat en 40 dies per a què es faci exactament el contrari del que s'ha promès en campanya?.

2.- Com es recapta?

És cert que l'impost turístic és molt comú en les destinacions turístiques. El que és més infreqüent és que l'objecte de l'impost sigui l'estada en un establiment d'allotjament. A Jordània, l'objecte són les vendes turístiques, a Kènia el transport, a Argentina, Regne Unit o USA és l'entrada al país, al Nepal, el permís d'accés als espais naturals, a Indònesia el transport aeri...

No és una qüestió menor. A Catalunya, un percentatge molt significatiu de les pernoctacions no es realitzen en hotels, ni en càmpings, sinó en apartaments i oferta parahotelera, que no consten en l'article 83 de la proposta de llei. Els hi ho diré amb altres paraules: Un percentatge immens dels turistes que arriben a Catalunya no pagaran cap impost, que només serà repercutit sobre l'oferta convencional, especialment hotels i càmpings. És impossible garantir la universalitat de l'impost a Catalunya, si l'objecte de l'impost és l'estada en un establiment d'allotjament.

Per això, els números no quadren. A Catalunya hi ha 178 milions de pernoctacions, 145 si no considerem la segona residència (per què no, seria un interessant debat). Si la taxa es mou entre 1 i 3 euros, la recaptació hauria de ser molt superior als 200 milions, mentre que les previsions dels pressupostos són de 100 milions d'euros.

D'altra banda, es grava també qualsevol ús no turístic dels allotjaments. Ja sé que en aquest país tendim a confondre turistes i usuaris d'establiments d'allotjament, però hi ha molts casos en els que els hotels són ocupats per no turistes: El diputat que dorm a Barcelona perquè la sessió parlamentària s'ha allargat massa, el marit que decideix dormir en una pensió després d'una discussió de parella, el viatjant d'una empresa editorial que fa nit a Lleida o el transportista que ocupa un hotel de carretera camí de Polònia és un usuari d'allotjaments i no és un turista. Parlem de taxa turística, quan ni és taxa (és impost) ni és turística.

3.- Per què gravem?

Aquesta és una pregunta clau de qualsevol impost. Jo suggereixo que com a mínim canviïn l'article 80.2 de la Llei, on s'afirma sense cap sentit del ridícul que "aquest impost grava la singular capacitat econòmica de les persones físiques". Vostès entenen alguna cosa?. Senyor, ha de pagar un impost perquè té una capacitat econòmica "singular".

L'ecotaxa balear (que tampoc era ni eco ni taxa) sí explicitava l'objecte de l'impost: Es gravava l'impacte del turista sobre el medi ambient, de manera que l'impost compensava almenys parcialment els efectes negatius. En altres casos, es graven els costos afegits que implica la presència de turistes en un territori, com la gestió del patrimoni, la millora del mobiliari urbà, l'increment de seguretat... Hi ha qui grava la pèrdua d'oportunitat dels espais naturals protegits. La preservació d'un espai natural per al gaudi turístic impedeix l'aprofitament d'aquests recursos i, per tant, alguns països demanen als turistes que contribueixin en el cost de pèrdua d'oportunitat.

El que només generarà problemes és establir un impost que grava la "singular capacitat econòmica". Si no expliquem els turistes perquè els gravem, és fàcil que se sentin molestos. I fins i tot poden arribar a pensar (i això és el que suggereix l'article) que els gravem perquè demostren que tenen diners i nosaltres necessitem diners. Els impostos sempre han de deixar clar quin és l'objecte de l'impost, quina és la raó per la qual acordem demanar-li un esforç tributari.

4.- En què ens gastem els recursos?

Aquesta és una pregunta essencial. Al projecte de llei, com a totes les lleis d'aquest país, es desplaça la discussió al reglament, seguint la màxima de Romanones "Faci vostè la llei, que jo faré el reglament". Però sí hi ha algunes normes que queden fixades per llei i que permeten detectar els dos grans errors d'aquest capítol.

La llei preveu la creació d'un Fons per al foment del turisme, que recollirà els recursos recaptats. El problema és que la gestió d'aquests recursos serà competència exclusiva de la Generalitat: "Els departaments competents en matèria d’economia i turisme són els encarregats de gestionar aquest Fons, en els termes i condicions que s’estableixin reglamentàriament". I això és un error capital. No es pot exigir al sector que actuï de recaptador (i en la pràctica de principal contribuent) i negar-li alhora la possibilitat de gestionar els recursos.

La llei és ambigua en el destinatari del fons, que pot anar destinat a fulletons, a una fira de turisme, a un programa d'ambientalització turística, a la restauració d'una capella o a la creació d'un producte de wellness. Té més sentit, com deia en el punt tercer, que la llei concreti quin és el sentit de l'impost, per tal de justificar després la seva despesa. Si es pot dedicar a promoció, sostenibilitat, nous productes, qualitat, infrastructures... acabarà essent un calaix de sastre diluït, sense cap efecte sobre el model turístic del país.

5.- Per què no s'han de destinar els recursos a promoció?

Entre les funcions de l'impost, el primer que apareix a la llei és la promoció. I no, no té cap sentit que un impost turístic es destini a la promoció de la destinació, com a mínim per tres motius.

Imagini's que en el moment en què compra una Coca-Cola, nota que li cobren un extra per la política de màrqueting de la Coca-Cola. I quan anem a queixar-nos ens expliquen que l'empresa ha hagut d'invertir molts diners en seduir-nos, i que ara els hi hem de tornar una part d'aquests recursos. ¿Quin argument donem a un turista per cobrar-li els anuncis que hem pagat per a què vingui?. Jo no em veig amb cor d'explicar-ho.

El segon problema és que en aquests moment està vigent la llei de l'Agència Catalunya Turisme, que estableix (per llei) l'aportació directa del sector privat en la promoció turística del país. I no he vist cap dispossició transitòria que anul·li l'Agència. De manera, que ara li diem al sector turístic que col·labori en la promoció turística del país i alhora que faci de recaptador d'un impost als turistes per a millorar la promoció del país.

I el tecer problema és que els països més avançats en turisme han creat models de gestió dels òrgans de promoció molt més moderns. Tant A tout France (l'antic Maison de la France) com London & Partners (l'antic London Tourism Board) donen serveis a les empreses, i amb aquests recursos poden fer front a un increment de la despesa en promoció turística. Aquesta és la via de futur per la sostenibilitat de la promoció turística.

6.- Per què és un error la distribució local de l'impost?

El desgavell legislatiu s'apropa a l'absurd quan incorpora els ens locals entre els beneficiaris del fons. D'entrada, és una bona notícia que una part de l'impost es destini a les administracions locals, però no així. L'article 96.2. diu "el 25% de la recaptació del Fons ha d’ésser destinat a les administracions locals, en funció de la recaptació corresponent per establiments" i el 96.3. "El percentatge del fons gestionat per les administracions locals haurà d’ésser destinat al finançament d’actuacions concretes en l’àmbit de la promoció turística".

El sistema turístic català es basa en l'extrema mobilitat dels visitants, excepte en el cas de Barcelona. Un turista a Palamós visita Girona, Besalú, Empúries o Barcelona. De fet, la segona i tercera corona del litoral rep visitants, rep per tant els impactes, i només obté uns ingressos puntuals: El gruix de la despesa es queda a les poblacions hoteleres. Assignar els fons a partir de la despesa en allotjament és ignorar que els turistes es mouen en un sistema territorial complex. Té molt més sentit que la gestió del fons recaigui sobre les marques i no sobre les localitats.

Tampoc entenc per què les activitats de l'impost són tan obertes en el cas de la Generalitat i es limiten a la promoció en les localitats, precisament la despesa més inadequada de totes les despeses possibles. Per què s'obliga als municipis a gastar aquests recursos en promoció?.

Un mal projecte, que ha de ser revisat

El Govern ha fet un projecte de llei sense consens, sense diàleg, en desacord amb el seu propi programa, en contradicció amb les promeses realitzades fa només un mes, una llei injusta (no és universal), indefinida (no marca l'objecte de la llei), desorientada (no concreta la despesa) i tancada (no integra el sector en la presa de decisions). És un bon moment per repensar el projecte, consultar les empreses, madurar les decisions i esmenar els errors.

#congrespsc

2011-12-18T18:42:00.001+01:00

El Congrés des de fora

2011-12-16T10:29:00.000+01:00

L'esquerra té dues ànimes, el carrer i els parlaments. Hi ha una esquerra que ocupa places, que convoca vagues, que crida consignes i que aspira a canviar-ho gairebé tot. És espontània, libertària, creativa, un punt naïf, i necessàriament revolucionària. Hi ha una esquerra organitzada que guanya eleccions, que governa, que pacta, que aspira a canviar algunes coses i de vegades, se'n surt. És més poruga, realista, organitzada, i necessàriament conservadora. Les dues esquerres sempre han tingut una tensa relació i en els sopars de nadal es deixen caure els retrets: demagog, botifler, acomodat, idealista... No ho saben però l'esquerra només és possible amb l'activitat des de dins i des de fora, des dels escons i les places. No ho saben, però són les dues ànimes d'un mateix pàlpit.

Cada moment històric atorga el protagonisme a un o a un altre. De vegades, és necessari que l'esquerra més creativa, més lliure, reculli la veu de les places i participi en les manifestacions que donen forma al desencís i escrigui els grafittis que configuren els discursos futurs. De vegades, és l'esquerra pragmàtica i activa la que ha d'escriure les lleis, ha de pactar i ha de rebaixar la utopia al punt just per a fer-la possible. El destí de l'esquerra depèn de l'agudesa d'encertar quina de les seves ànimes ha de ser en aquell precís moment, l'actriu principal.

També els partits d'esquerra tenen dues ànimes, la de dins i la de fora. Com uns cunyats en un sopar familiar, la seva relació és més aviat tensa. Els uns senten que treballen, que redacten, que pacten, que donen forma als projectes amb la maquinària pessada de l'estructura del partit i miren amb un punt de rebuig els socialistes que no van a les assemblees, que no presenten esmenes, que no juguen el partit. Els altres fa temps que han perdut la fe en el sistema i busquen un nou sentit entre les veus del carrer; senten que només des de fora es pot canviar la política i miren amb un punt de rebuig els socialistes de credencial. Tots dos són necessaris i formen part de l'ànima bipolar del socialisme.

El destí del PSC depèn de l'agudesa d'encentar quina de les seves ànimes ha de ser en aquell precís moment, l'actriu principal. I, potser, més que un Congrés des de baix, avui s'inicia un Congrés des de fora.

El tres reptes del PSC

2011-12-16T09:21:00.003+01:00

El PSC es mira al mirall del futur, amb moltes cicatrius, un sac de dubtes i poques, molt poques cares noves. Tots els zoom de les càmeres esten pendent d'allò que és molt poc rellevant (si Navarro o Ros) i ignoren la transcendència de les decisions aplaçades. El partit hauria de fer front a tres reptes històrics. Ara o mai...

La redefinició de la socialdemocràcia

No és un problema català, sinó europeu. La socialdemocràcia s'ha diluït en un cafè amb llet de paraules velles, discursos fàcils i manca de solucions. La crisi ha evidenciat la incapacitat de l'esquerra europea d'articular un nou discurs, que sigui alguna cosa més que la versió amable, simpàtica, del discurs dels populars europeus.

Una via verda nítida, la prioritat per l'eficiència del sistema, un relat fiscal entenedor, el combat dels privilegis, la defensa ètica de la comunitat (en oposició a l'individualisme), la disolució de la cultura del subsidi o l'aposta per la meritocràcia configuren el núvol de tags de l'esquerra que ve. La socialdemocràcia s'ha de redefinir a Catalunya, a França i a Dinamarca, és cert. Però a Catalunya hauríem de ser capaços de crear una via catalana a la crisi d'identitat de l'esquerra, una via valenta que recuperi l'alè de les utopies i que transpiri modernitat.

La redefinició del catalanisme polític

Cap partit polític pot sobreviure si no és percebut pels ciutadans com el garant de la defensa dels interessos de la comunitat que representa. El PSC ha d'alterar el joc de relacions amb Espanya i amb el PSOE, amb un principi irrenunciable: Els interessos de Catalunya, primer. La forma que ha de prendre aquest principi va molt més enllà de la teatralització d'un grup parlamentari propi (que és un mínim irrenunciable), sinó en la determinació de votar sempre Catalunya quan la proposta afecti els interessos del país.

El PSC ha de concretar la seva aposta federalista, que s'ha de traduïr en un full de ruta compartit. Això vol dir unir-se quan convingui a la resta de forces polítiques del país per defensar interessos comuns, però també definir nítidament un perfil propi. El país és orfe d'un catalanisme polític renovador, capaç de defensar la reforma de la Constitució, la reforma del Senat, l'articulació federal del país (vegueries i municipis forts), la ubicació de la cultura (catalana) en el centre del projecte de país, la complicitat federalista amb altres territoris espanyols i una via europea directa.

La redefinició de la política

Als carrers encara sonen les consignes indignades d'una queixa inaplaçable: democràcia real, ja. Un partit que vol construir el futur ha d'adreçar-se en primer lloc, sobretot, a aquells que no voten, al creixent sector de la població que ha deixat de creure en la política i en els polítics; que no entenen els discursos i veuen l'artifici dels mítings i els eslògans; que no se senten interpel·lats ni consultats; que s'han cansat del dondedijedigodigodieguisme.

I la fractura entre indignats i política és tan gran i creixent que no se sutura amb paraules. Els partits s'han de reiventar amb la radicalitat de la primavera àrab i no amb la cosmètica de la Señorita Pepis, que dissimula les arrugues amb una mica de fons. El guió del canvi l'han escrit a les places del país: elecció directa, limitació de mandats, open gouvernment, processos de decisió bottom - up, abolició de la política de l'eslogan... I especialment replantejar-nos les formes com els partits es relacionen amb els ciutadans, i trencar la lògica 1.0 de les estructures caduques.

UdG 20 anys

2011-12-14T19:28:00.001+01:00

La Universitat de Girona és ja una universitat jove i ha deixat l'esperit adolescent. Aquests dies celebrem el 20è. anniversari de la Universitat. La UdG ha creat un blog en el que es recullen les sensacions dels blogaires universitaris. Aquesta és la meva aportació:

"Fa 20 anys que tinc 20 anys, i dos o tres més, ara no ho recordo. Llavors estudiava Geografia, en les aules fredes del Seminari i en una biblioteca extreta d’una novel•la d’Umberto Eco. Crec que feia més fred llavors, quan tot estava per fer i tot era possible. Però abans de caure en la malenconia dels temps passats, deixeu-me recordar que tots els professors de geografia s’amuntegaven en un despatx, que desafiava les lleis més elementals de la física. I que les classes de cartografia digital es feien amb un sol ordinador, de pantalla verda i píxels titil•lants. Després de geografia, vaig iniciar la llarga travessa turística, des d’uns estudis al marge de la Universitat a la Facultat de Turisme, dinàmica i hiperactiva, en la que tinc la sort de treballar-hi.

Ara som una mica més grans, hem canusit i hem encapsat algunes utopies. Potser sí hem perdut un xic d’aquell esperit comunitari, estimulant, un punt inconscient, de la Universitat que naixia. I els desembres ja no són tan freds, o potser només m’ho sembla. Però, admetem-ho, la UdG és avui molt més del que havíem gosat imaginar, en el continent i en el contingut. Ara ens toca imaginar la Universitat del 2030, el quarantè aniversari, i intentar que les realitats tornin a superar els nostres projectes".

Hi ha un moment

2011-12-14T10:28:00.003+01:00

Hi ha un moment en tot viatge en el que et preguntes per què estàs lluny de casa. En el que enyores el vell pati i l'olor de la menta que passeja el vent. Un instant en el que ja no recordes per què vas marxar ni de qui fugies. Un pedaç de temps en què descobreixes que estàs sol. I que ara surt el sol entre les palmeres primes, però a casa encara cau la nit.

I, curiosament, és només en aquest instant fugaç que viatges de veres.

La cultura de l'esforç

2011-12-04T09:40:00.001+01:00

Cada societat es pot definir pel seu núvol de tags, per les paraules que més vegades repeteixen els seus dirigents. En el núvol de Rajoy, per exemple, hi destacaria "manga" i no per les operacions immobiliàries a la Manga del Mar Menor ni pels còmics orientals, sinó per la seva expressió predilecta "no podemos estirar más el brazo que la manga". El pobre Rajoy no ha entès encara que el braç és sempre igual, que el que s'empetiteix és la màniga. En el núvol del President Mas, la paraula més rellevant seria "esforç". La cultura de l'esforç, el nou mantra de la Catalunya que ve.

Qui podria negar el valor de l'esforç?. Jo ho diu en Guardiola, que si ens llevem d'hora, ben d'hora, serem un país imparable. Però hi ha algunes notes a peu de pàgina en el discurs hegemònic de la "cultura de l'esforç" que m'agradaria compartir amb vostès, avui diumenge que m'he llevat una mica més tard, després d'un dissabte mandrós.

Quin esforç?

És un esforç llevar-se a les dues de la matinada per canviar els bolquers al nadó, que remuga molest al bressol. És un esforç també donar de menjar la teva mare a la residència d'avis cada dia de la setmana. És esforç ajudar el teu company de classe a fer els exercicis de fraccions. I és un esforç escoltar un amic, que necessita precisament avui ésser escoltat. Però cap d'aquests esforços computa a la Borsa Nacional de la cultura de l'esforç, perquè en aquest cas esforç només vol dir treball.

"Treballem, treballem, que la cibada guanyarem". L'ethos weberià situa en el centre de la nostra aspiració, com a persones i com a societat, el treball. Som el que treballem. I, per això, l'eficient home de negocis, sempre tan enfeinat amb la seva blackberry i el seu twitter anunciant les quinze hores que treballa a diari, és el prohom esforçat que valora el país. Però ningú no ha preguntat el seu fill què opina dels petons manllevats. Ni a la seva dona, si li agrada cobrir tots els forats que deixa la seva absència.

És cert que una de les conquestes socials més rellevants dels darrers quaranta anys ha estat la incorporació de les dones al treball. Però hi ha una altra conquesta igualment rellevant, que és la descoberta de la paternitat, els pares gaudint del seu paper de pares. Què els hi he de dir?. Que no hi ha res comparat a les tardes compartides amb en David.

Esforços individuals

L'esforç sempre és personal, perquè el verb esforçar només es conjuga en singular: Jo m'hi esforço, tu t'hi esforces, ell s'hi esforça. Hi ha un pòsit competitiu, de la llei de la selva, amb la cançó de l'esforç. Ajudar el que es queda enrera és perdre el temps; cedir el pas és de covards; compartir és cedir... Per això, l'analogia esportiva funciona tan bé. Guanya qui s'hi esforça més i per tant, perd qui no s'ha deixat la pell. Sempre hi ha pots entrenar una mica més, córrer uns kilòmetres més, aixecar una mica més de peses.

Fracassats i esforçats

Mirat amb perspectiva, vivim en una societat absurda on molts no poden treballar i uns altres han de treballar molt més, s'hi han d'esforçar més. La cultura de l'esforç exigeix que els qui tenen la sort de treballar es quedin fins a les onze de la nit quadrant balanços i els qui no tenen la sort de treballar, que són cada vegada més, passegin els seus dilluns al sol. En certa manera, l'antònim de l'esforçat és el fracassat.

O t'esforces o fracasses, diu el pensament calvinista de la Catalunya que ve. I, en fi, jo coneixo molta gent que té el que té perquè li ha plogut del cel i a més, ni tan sols han hagut de pagar l'impost de sucessions. I conec moltes persones que han treballat molt, però molt i molt oi Mercedes?, i ja no saben com arribar a final de mes. La meritocràcia no és real, o almenys no és tan real com ens volen fer veure.

Un dels efectes més absurds d'aquesta crisi és el sentiment de culpa col·lectiu. Per això, un aturat és un senyor que es passa tot el dia al bar (sobretot si és andalús), algú que no s'hi ha esforçat prou. Si no tens, no t'ho has guanyat i si tens, t'ho mereixes. A les discoteques ja no preguntaran "Estudies o treballes?", sinó "T'hi esforces o fracasses?".

Amanece, que no es poco

La millor contribució de la cultura mediterrània a la humanitat és la joie de vivre. El plaer de passejar entre les fulles mortes de la tardor, el ball en una festa de barri improvisada, els somriures compartits en un bar de matinada, l'emoció de caçar bolets, el treball en equip d'un castell que s'enlaira, les aventures dels nens a la vora del llac, la intensa sensació de trepitjar l'escenari d'un teatre... Aquests són els fragments amb els que, realment, construïm la nostra efímera existència.

Però ara ser feliç és, ens diuen, una mica immoral, una mica frívol. Pujar muntanyes amb la que està caient?. Recollir els teus fills a la sortida de l'escola quan l'empresa fa aigües?. Obrir les esglésies de la Vall de Boí només per a què connectem amb l'essència del passat i del transcendent?. La crisi sembla una coartada per deixar de somriure.

Esforç sí, però...

La cultura de l'esforç em sona a treball, a individualisme, a èxits (i per tant, fracassos), a falsa meritocràcia, al mite del self made man (mai woman), a calvinisme, a estigma social, a construir un país pensant en la cartera, a corbatas i sabates italianes. Treballar, sí i esforçar-se, també. Però si no hi afegim també cooperació, barreja, oci, redistribució, igualtat d'oportunitats, treball en equip, joie de vivre i grans dosis de postes de sol, potser sí serem un país imparable, però trist i una mica buit. De tan ràpid que hi anirem ens perdrem les darreres gotes de pluja.

#Aigüestorm

2011-12-01T16:42:00.001+01:00

Creat el 1955, el Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici té arguments per a lluir la seva gestió. És una Zona Natura, RAMSAR, certificada amb un EMAS i amb la Q de Qualitat. Ha creat alguns productes turístics innovadors com els carros de foc, els pedals de foc, els camins vius, el geocaching o el parc per a discapacitats.

Però el portafoli de productes turístics del Parc és limitat. No hi ha molt a fer i les propostes són massa previsibles, molt convencionals. Al turisme natural és on més clarament es manifesta la crisi de la creativitat turística: els mateixos itineraris, les mateixes visites guiades, les mateixes exposicions... El turisme reclama innovació, audàcia, emocions, R+D i només s'ofereix deja vu.

#Aigüestorm és el brainstorming d'Aigüestortes. Vint grups de treball idearan durant dues setmanes productes al Parc que intenten trencar les lleis del convencionalisme. En aquest mateix post, presentarem les 10 idees més innovadores. Espero que ens ajudeu a escollir els millors esforços de creativitat, que poden ser d'utilitat pel futur del Parc.

Però si la consulta ja l'hem feta

2011-11-29T09:08:00.001+01:00

Juny de 2006. El referèndum de l'Estatut obté prop d'un 74% dels vots favorables. No és estrany perquè la proposta d'Estatut té el recolzament dels dos principals partits del país, més ICV, amb l'oposició del PPC i d'ERC. Malgrat la duríssima ofensiva del PP i la crítica del cap de l'oposició en aquell moment, Mariano Rajoy, Catalunya digué sí a l'Estatut en una consulta democràtica.

L'Estatut diu moltes coses. Parla de drets, de deures, de competències, d'organització territorial, del poder local... i naturalment, també parla de finançament. En parla en diversos articles, però és el 206 el qui regula el compromís, l'acord, de Catalunya amb Espanya. I encara diria més, l'article 206.3 de l'Estatut defineix clarament la proposta catalana.

El 206.3 diu que el model de finançament, cito textual, "ha de garantir l'anivellament i la solidaritat a les altres comunitats autònomes, a fi que els serveis d'educació, de sanitat, i altres serveis socials de l'estat del benestar prestats pels diferents governs autonòmics puguin assolir nivells similars al conjunt de l'Estat". O sigui, nosaltres mateixos hem decidit en un consulta democràtica que el principi "aportació per renda i ingressos per població" és un principi just.

El Govern actual proposa el model de concert per a Catalunya. Com he explicat, el model de concert es basa en el principi "aportació per renda i ingressos per renda"; pretén que Catalunya tingui uns recursos per càpita per educació, sanitat i altres serveis socials superiors als de la resta de l'Estat. I vol fer una consulta no vinculant per avalar una proposta que contradiu l'Estatut de Catalunya, la màxima regla del país. Hem perdut el nord?.

Jo sóc contrari al concert. N'hi ha qui és favorable, d'acord. Però el mecanisme per activar la proposta és només un: canviar l'Estatut. O bé la independència, és clar. La funció bàsic d'un govern, que vol ser seriós i responsable, és acatar les lleis o bé transformar-les, però no fer veure que no hi són. I l'Estatut no és una llei qualsevol. Si el Govern actual, que ara fa cinc anys defensava públicament el model de finançament de l'Estatut, ha canviat d'opinió, ara ha de canviar la llei.

I abans que ho esmentin, els recordo que la sentència del Tribunal Constitucional no toca ni una coma del model de finançament. El que vam aprovar és el que consta a l'Estatut. Paraula per paraula. President, la consulta ja l'hem feta.

Innovació semàntica

2011-11-23T09:51:00.001+01:00

La innovació no ha arribat a la política. Els mateixos cartells electorals amb les cares maltractades pel Photoshop, els mateixos petons a nens espantats enmig dels mercats, les mateixes promeses impossibles, els mateixos aplaudiments de la claca en el moment exacte en què el realitzador ensenya la pancarta "Aplausos", els mateixos rituals post-electorals amb polítics amb dues copetes de més saltant en els balcons... Deja vu.

Hi ha, però, un espai de la política que ha aconseguit incorporar grans dosis R+D+i: la semàntica política. Es fa exactament el mateix de sempre, però es busquen noves formes de nominar-les. I el Govern català ha demostrat la seva capacitat innovadora amb el neologisme tiquet moderador. Ni copagament, ni privatització, sinó tiquet moderador. Brillant.

Un tiquet moderador és una prosopoeia, perquè atorga a un element inanimat (un vulgar tiquet) trets propis dels éssers humans, en aquest cas, la capacitat de moderar. I tu t'imagines el tiquet amb el seus ulls i la seva boca, intervenint enmig d'una baralla de carrer: "Vinga, nois, aneu cap a casa, deixeu-ho estar". O un tiquet mediant en la separació violenta d'una parella: "Ara heu de pensar en els vostres fills i en el seu futur. Això és el més important". Fins i tot t'imagines aquest tiquet amb bigoti i corbata en el proper cara a cara electoral el 2016: "Abrimos este bloque con las preguntas sobre economía. ¿Por qué los precios de los párquings tienen ocho decimales y no nueve?". Tiquet moderador. Pixar i Disney tenen un nou camp sense explorar per a les properes animacions.

No deixem al Govern tot l'esforç de la innovació semàntica. Aportem entre tots el nostre granet de sorra i ideem neologismes polítics. No sortirem del forat, però com a mínim ens divertirem.

Llistes d'espera. Jornada de reflexió sanitària

Taxes universitàries. Incentiu psicopedagògic

Retallades. Reestructuracions funcionals

Cànon de l'aigua. Aportació al balanç hídric

Atur. Desacceleració laboral

Centres concertats. Pla de descongestió dels centres públics

Privatització. Responsabilitat compartida

Reducció de pensions. Canon de vellesa

Subvenció extraordinària a La Vanguardia. Pla de difusió mediàtica del BOGC
Bons del Govern. Bons abans dolents i ara bons

Cafè

2011-11-20T09:38:00.001+01:00

M'agrada molt aquesta imatge que avui he manllevat de El Periódico. A l'ombra de dos arbres que imaginem immensos i deslliurats ja dels gestos mecànics de la campanya, els candidats enraonen. Ja no monologuen. I se'ls veu amb el gest relaxat, gairebé aliviats, com l'artista que s'ha desmaquillat i comparteix sensacions al cafè del teatre.

Si per un moment oblidem qui és qui, la imatge podria estar presa d'un cafè qualsevol d'un dia qualsevol d'un poble qualsevol. A l'abric d'un cafè, uns coneguts parlen. A aquesta distància ja no sabem si parlen de futbol, del preu de la vida o de les notes del nen. Uns parlen i els altres escolten. I el bellísim cafè acull el ritual joc de les paraules.

Ni els temps són els millors, ni la política acaba de trobar el seu camí. Ho sé. I és fàcil pensar que no hi ha res a fer. Però si us deixeu emportar per la plàcida bellesa del cafè, i recordeu que allà hi són antagònics polítics, tots els extrems de l'espectre polític del país, potser trobareu un punt d'esperança. Malgrat tot, hem aconseguit que la paraula sigui el protagonista invisible de la fotografia i de la política. Hem aconseguit que les diferències es puguin enraonar.

Anagramas políticos

2011-11-17T01:23:00.001+01:00

Tal vez a estas alturas no sabe a quién votar o, incluso, a quién no votar. Como los partidos siempre esconden las verdades ocultas, les propongo que juguemos con las palabras de los políticos. Si reordenamos las letras de los partidos podemos descubrir anagramas insólitos. No les sacará de ninguna de duda, me temo, pero algunos de los resultados son sorprendentes, ¿no creen?. A veces, las palabras dicen verdades, solo hay que saber colocarlas en el orden exacto.

Partido Nacionalista Vasco

La contraposición avistada

Votar sonda psicoanalítica

Piso todavía transaccional

Convergència i Unió

Un veraniego cínico

Vi coerción genuina (o ingenua)

Novicio en urgencia

Partido popular

Píldora por puta (con perdón)

Pirado ultra pop

Parador Púlpito

Partido socialista

La dosis patriótica

Solsticio apátrida

Politicastra, adiós

Union Progreso y Democracia

Yo, supermercado inorgánico

Yermo guarro inspeccionado

Rosa, dominguera proyección

Izquierda Unida

Di reunida, quizá

Di "Riqueza Unida"

También los nombres de los políticos pueden formar curiosos anagramas.

Duran i Lleida

El adalid ruin

Druida lineal

Mariano Rajoy

Arrojo imán ¡ya!

Ama Rioja y ron

Pérez Rubalcaba

Rebalbucear paz

Barba peleacruz

Cayo Lara Moya

Lacayo a mayor

Loco, raya y ama

Maria Rosa Diez

Miseria rozada

Ir semi-azorada

Diezmar airosa

Guillerme Vázquez

Vez, qué gremial luz

No he encontrado ningún anagrama para Josú Erkoreka, pero vicboy me propone una combinación muy castiza: "Kreo ke su' rajo".

La culpa-habilidad política

2011-11-16T18:23:00.001+01:00

El argentino Fred Kofman propuso en su día un concepto magnífico: la culpa-habilidad, esto es, la habilidad de dar la culpa a los otros. Culpar a los demás de lo que nos pasa es una forma de exculparnos. Somos víctimas y no protagonistas de nuestras vidas, dice Kofman, porque hemos aprendido a aliviar nuestra tensión buscando culpables de lo que nos ocurre.

Revisando los mensajes de los partidos en estas elecciones, me temo que también la política se ha instalado en la culpa-habilidad. Los partidos no ofrecen soluciones sino culpables. No decidimos qué política es la que nos conviene, sino qué partido ha escogido el mejor culpable de nuestros males. La culpa-habilidad puede proponer la inmolación de ZP, de los mercados, de los bancos, de Madrid, de España o de todos a la vez.

La culpa está siempre fuera y por lo tanto no tenemos ni respuestas ni soluciones. Solo culpables. Y usted, ¿contra qué culpable votará?.

#debattv3 #latdp

2011-11-11T23:17:00.001+01:00

Terreny de joc en molt bones condicions. Mitja entrada, perquè la transmissió televisiva ha fet perdre espectadors en el camp.

Partit amb poca intensitat, com si el resultat ja es conegués abans de començar. Predomini de les defenses sobre els atacs; els jugadors estaven més preocupats de no equivocar-se que de forçar situacions de perill. Al final, un partit que no té cap repercussió en la classificació

Chacon. Veterana. Malgrat les dificultats del sistema defensiu, ha estat hàbil i ha demostrat la seva experiència. Ha mostrat ofici sense sortir-se'n del guió.

Duran. Hieràtic. Ha sortit massa confiat i no s'ha aplicat amb la intensitat que precisava el partit. Ha estat lent de reflexos i ha patit per les escomeses tant per la banda dreta com per la banda esquerra.

Fernández. Lesionat. Ha intentat jugar en unes condicions físiques molt minvades, de manera que ha patit molt durant tot el partit. En Vidal-Quadras s'ha fet un fart de fer estiraments a la banda, però finalment Fernández ha acabat el partit.

Bosch. Combatiu. Malgrat la seva inexperiència, ha demostrat caràcter i contundència. Ha buscat sempre el contacte en defensa i en atac ha pogut escapolir-se en diverses ocasions. En alguns moments, molt previsible, Bosch ha estat segurament un dels més destacats del match.

Coscubiela. Aïllat. Massa sol en una banda, ha intentat associar-se per progressar però ha pecat d'individualista. A penes ha creat ocasions de perill i s'ha limitat a complir l'expedient.

L'àrbitre, l'Ariadna Oltra, ha permès el joc. Potser hauria d'haver ensenyat alguna targeta, però ha resolt bé les situacions conflictives. Va allargar innecessàriament el partit, perquè a penes hi hagut interrupcions.

El post que ningú no llegirà

2011-11-11T18:01:00.001+01:00

Aquest és el post més invisible, el més inútil, dels posts que mai he escrit. Vivim en una societat on les batalles no són entre les idees, sinó entre les paraules. I el diccionari ha integrat sense discussió espoli i pacte. Res a fer. Però l'espoli no és espoli i el pacte no és pacte.

Espoli

Paguem impostos no per a rebre serveis. O no només. Paguem impostos, sobretot, perquè vivim en una societat que parteix del principi de la justícia social. I per això una part dels impostos dels qui més tenen es destinen a serveis per als qui en tenen menys. La sanitat universal, la justícia per a tots, l'educació obligatòria, la igualtat d'oportunitats... només són possibles si el sistema fiscal té un valor redistributiu; si jo (que em guanyo bé la vida) dono a l'administració més del que em dóna. La redistribució no és solidaritat ni tampoc espoli. És un element nuclear del nostre model social i del model social de tots els països que ens envolten.

Quan Catalunya reclama un sistema de concert trenca el principi redistribuitiu de la fiscalitat. És tan cert que Catalunya es mereix el concert com que qui paga més impostos ha de rebre millors serveis públics.

El principi "pagar per renda i rebre per població" em sembla un principi sensat. Just. Puc matisar-ho parcialment amb criteris tècnics, puc ampliar-ho, modificar-ho o discutir-ho. Però defensar el principi "pagar per renda i rebre per renda" em sembla una modificació estructural del nostre model social. Si els impostos que pago són meus, si la fiscalitat no és (també) redistributiva, hem de començar des de zero. I reescriure el pacte social iniciat el segle XIX i accelerat des dels anys 50 del segle passat.

Pacte

Un pacte és un acord entre dues o més parts. Pactem perquè acordem. Però un pacte no pot partir de l'acord unilateral d'un de les parts. On seria el pacte?. De què en diríem acord?.

El Govern creu que la millora manera de demostrar la legitimitat de la proposta és una convocatòria de referèndum. Demanar els catalans si podem tenir un model fiscal més favorable és la millor forma d'aconseguir un sí rotund. Però això no vol dir que tinguem raó.

Imaginem que l'Ajuntament de Sant Cugat, el qui té la renda més elevada del país, exigeix que la dotació de recursos als ajuntaments catalans no es faci d'acord amb la població (com es fa ara), sinó que es faci d'acord amb la renda. Imaginem que la Generalitat de Catalunya els diu que no, que el model no es toca. I imaginem que l'alcalde de Sant Cugat convoca un referèndum en el municipi per tal que els ersidents es pronunciïn sobre la seva proposta. I imaginem que el resultat és que sí. Què hauria de fer la Generalitat en aquesta situació?. Acceptar el veredicte democràtic de les urnes?.

Pactar vol dir trobar un model que sigui defensable per totes les parts. Vol dir acordar conjuntament un model comú. Pactar vol dir tot el contrari d'acordar unilateralment.

Ni espoli ni pacte

L'espoli no és espoli.

I el pacte no és pacte.

Ja ho dit a l'inici. No he convençut ningú i aquestes són les paraules més inútils que mai he escrit. Aquest és el post que mai ningú no llegirà.

Hi ha massa turistes a la Vall dels Reis?

2011-11-08T08:21:00.002+01:00

Continuem la travessia del #teet01 amb una anàlisi del turisme cultural. Podeu seguir les línies mestres del discurs en aquesta presentació pública sobre el turisme cultural, en la que parlarem de models, de criteris, de l'organització de la visita i de les eines de gestió. Complementem la nostra sessió amb aquestes lectures:

Capacidad de acogida de los visitantes de María García
Tesi Doctoral de Núria Galí
Portal de la Oficina del Historiador de La Habana
La protección, recuperación de los centros históricos de Troitiño
Entidades de planificación de ciudades monumentales de M. García
Carriyng capacity assessment del MAP Project
Carriyng capacity in European cities de la Universitat Egea

Divuit tombes. Un patrimoni mil·lenari. Dos milions de turistes. Llargues cues. Una calor asfixiant... I una tasca contrarrelotge: Millorar la gestió turística de la Vall dels Reis, a Tebas. Treballarem a partir de l'informe Theban Mapping Project (informe 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8 i 9). En aquesta presentació, podreu analitzar les dades principals de l'informe. Durant dues setmanes, proposarem mesures de gestió de la Vall dels Reis que podreu anar seguint amb el hashtag #vdr del #teet01.

Tenim poc temps i molta feina a fer. Vols ajudar-nos a millorar la Vall?. Tu, com ho faries?

Noeselmateix

2011-11-07T20:02:00.002+01:00

No és el mateix

Córrer en la cinta d'un gimnàs que córrer entre un bosc humit de tardor.
Escoltar Dulce Pontes eal teu ipod que sentir-la en un concert imprevist.
Menjar un plat de bolets al restaurant que menjar els que has collit a bosc.
Banyar-te en una piscina climatitzada que capbussar-te en un platja de juny.
Escoltar el tic tac de la solitud que escoltar el riure espontani del teu fill.
Oblidar el passat que recordar la infantesa en una fotografia de blanc i negre.
Veure la pel·lícula que llegir el llibre.
Fer el check-out a l'hotel que fer el check-in.
Seguir els dictats de la Lonely Planet que descobrir un paratge ocult.

No és el mateix

Demanar perdó que ser perdonat.
Viure que sentir-te viu.

Ho miris com ho miris,
#noeselmateix

Banda sonora

2011-11-05T16:32:00.003+01:00

El turismo ha inspirado novelas, películas, cómics, esculturas e, incluso, series de televisión. No hay mejor síntoma de la incorporación del turismo en la estructura social que la frecuencia con la que aparece en el arte cotidiano. También la música ha integrado lo turístico en sus letras, de manera que es posible reproducir la banda sonora del turismo contemporáneo. Éste es el top ten turístico contemporáneo, si seguimos el criterio de la audiencia en storify. Música, maestro.

1. Like a tourist

La banda indie norteamericana Of Montreal incluyó este Like a Tourist en el álbum Like a Priest. "Don't treat me like a tourist / Let's stay high / They break our hearts like it's our birthdays / Sok us in animal blood". Lo peor que te puede pasar en la vida es que te traten como a un turista...

2. The tourist

El grupo mítico inglés Radiohead incorporó en su álbum más conocido, Ok Computer, el tema The tourist. Podría ser la banda sonora del slow tourism o del turismo alternativo: "Hey man / slow down / slow dowm / idiot". Aunque a mi particularmente me gusta más la versión acústica de Sarah Jarosz.

3. Tourist

"Suitcases down our street / Are rolling once again / I roll away with them / Five days inside Zoo York". El grupo londinense Athlete bautizó Tourist su álbum más conocido. En la portada, un asiento de avión es un amasijo de gadgets casi como un potro de tortura. El tema Tourist, que da nombre al álbum, recoge la melancolía que inevitablemente sentimos en un momento fugaz del viaje. Magnífico videoclip, por cierto.

4. Me gusta hacer turismo

La banda sonora de la mítica película El turismo es un gran invento, de Pedro Lazaga, con una letra imposible: "Relájese en la arena / consígase un filtreo / y sienta el cosquilleo / del sol sobre su piel". No hay mejor resumen del turismo fordista, de las tres (o casi, las cuatro) eses.

5. Emotional tourism

El grupo belga Dead Man Ray presentó este Emotional tourism en su álbum Marginal EP. Un collage de escenas urbanas, un trasfondo triste casi melancólico y un estribillo que suena como el mantra del turismo contemporáneo: Turismo emocional, turismo emocional...

6. Turismo de interior

"Harta del calor que da / el turismo de interior". Las catalanas de Sibyl Vane editaron su segundo trabajo con el título Turismo de interior. El tema que da nombre a este álbum bien podría ser el himno de los turistas rurales decepcionados por las ofertas clónicas del interior.

7. Balkan Tourist

El turismo incorpora nuevos escenarios y también nuevos mercados. El grupo Ticon compuso este Balkan Tourists, que puede traducir bien el eclecticismo del turismo que viene.

8. Les touristes partis

La vieja canción de Jean Ferrat, como si fuese un imitador Georges Brassen, narra la ciudad que vuelve a la normalidad, ahora que los turistas se han ido: "Les touristes, touristes partis / Le village petit à petit / Retrouve face à lui-même / Sa vérité, ses problèmes".

9. Turistas

Turistas es la versión pop del indie Tuesday Afternoon, un poco Café Quijano, un poco Nacha Pop. Lo cierto es que el turismo impregna muchas de sus canciones, aunque en ninguna como Turistas, una especie de himno a la soledad del viajero perdido: "Es un decorado / un escaparate / lo que hace de paisaje / a cada paso que doy"

10. Holidays

Como los de Antonia Font son de Ses Illes, los turistas transitan por sus canciones como Pedro por su casa. Nos gustan los versos de Islas Baleares ("Crema es sol a Ciutadella per Sant Joan, / sona es jaleo, hi ha molts de cavalls, /Kas de llimona i Gin Xoriguer"), pero hemos optado finalmente por el himno turístico y políglota Holidays.

Pueden seguir la evolución de la banda sonora del turismo en esta cuenta spotify. No es apta para turismofóbicos, aunque si odian el turismo pueden escoger entre Expect the Worst because She is a tourist, London is for tourists, I hate tourists o por supuesto Shoot the tourists first.

Publicado en clan-destinos.

Storify

2011-10-31T02:09:00.000+01:00

Després d'un mes de piulades al #teet01 hem acumulat més de 5.000 piulades d'uns 200 piulaires. Aquesta és una dada molt rellevant: Hi ha més actors fora de l'aula que dins de l'aula, tot i que "els de dins" són (som) més actius.

Storify ens ha donat l'oportunitat d'aprofitar el capital intel·lectual d'aquesta conversa. I ha demostrat que és una eina molt útil en la gestió docent.

Storify permet construir un relat coherent, una narració que intenti donar resposta a l'interrogat inicial ("Té futur la Costa Brava?"). Com en un assaig convencional. En aquest cas, però, el relat està combinat amb les piulades dels estudiants i també les piulades dels participants externs. Per això, és una forma a mig camí entre l'assaig particular i el treball col·lectiu.

El segon avantatge de l'Storify és la capacitat d'incorporar informació des de fonts diverses, com el twitter, el facebook, el youtube o el flickr. Això permet millorar les habilitats de cerca, combinar registres diferents (no només textuals, sinó també audiovisuals) i aguditzar la capacitat de selecció i el criteri. Entre l'activitat del #teet01 i els registres de la xarxa és fàcil caure en els efectes de la infoxicació. L'eina obliga l'estudiant a escollir les peces que millor encaixin amb el seu discurs.

Aquests són alguns dels treballs més destacats, un bon registre del talent dels estudiants, els futurs professionals del turisme.

I per què no?. Per en Gonzalo Adell

Diversificar-se o morir. Per en Pol Bisbe

Té futur la Costa Brava. Per la Sílvia Castañer

Costa Brava s'adorm. Per en Ricard Doga

D'on venim, cap on anem?. Per la Núria Gallart

La Costa Brava, un futur turístic?. Per la Míriam Morató

La Costa Brava, on es mereix. Per la Carla Morcillo

popularescorts

2011-10-26T21:00:00.005+02:00

Tots els manuals de twitter adverteixen del valor del nickname. El teu nom a twitter forma part de la teva identitat digital i ha de ser coherent amb les altres xarxes socials. S'han d'evitar els noms molt llargs, els noms jeroglífics, els noms impronunciables o els noms desvinculats de la "identitat real". Però per sobre de tot s'han d'evitar els noms que portin a equívocs.

El Grup Parlamentari del PP del Parlament valencià ha caigut en el darrer dels errors, el més desaconsellable. D'acord, el Parlament Valencià es conegut com Es Corts. D'acord, els membres del PP s'anomenen populars. Però si ajuntes els tres termes, @popularescorts es converteix en una altra cosa. De fet, si busquem "popular escorts" a Google, obtindrem més de 100 milions d'entrades, que no s'expliquen perquè els parlamentaris del PP valencià tinguin una popularitat a l'alçada de Justin Bieber.

De manera que si jo fos el CM del Grup Parlamentari del PP valencià canviaria el nom (potser simplement afegint un guió baix entre Es i Corts). O potser tot plegat és una nova forma d'aconseguir notorietat a la xarxa. Si és això el que volen, però, haurien de substituir el logo del PP per alguna altra imatge una mica més pujadeta.

Els nous mediterranis

2011-10-25T01:43:00.002+02:00

Durant molts anys, el turisme litoral s'ha limitat a uns pocs espais propers als principals països emissors, com la Mediterrània septentrional, les platges de California o Florida. Són aquests espais els qui estan buscant la seva identitat en un debat interminable. Però a poc a poc, la geografia del turisme ha vist com el mapa del món es tacava de nous escenaris, de l'Índic, al Pacífic, del Carib a les llunyanes terres d'Oceania. Allà on es combina sol i mar, hi apareix tard o d'hora un complex turístic.

Com són aquests nous escenaris litorals?. Què els diferencia de les velles costes?. Seran l'alternativa a la crisi del fordisme o són els nous espais fordistes?. Les costes del futur seran resorts aïllats del seu entorn?. Han aconseguit els nous mediterranis incloure el paisatge i la cultura en la seva oferta?. Algunes d'aquestes respostes les plantegem al prezi sobre Els nous mediterranis.

I, naturalment, seguint el fil del #teet01 al twitter.

La falsa arquitectura auténtica

2011-10-23T16:24:00.001+02:00

Una tesis doctoral sobre el Barrio Gótico de Barcelona ha descubierto la impostura de este espacio, que nada tiene ni de barrio ni de gótico. El Puente de la Calle del Bisbe, uno de los iconos de la ciudad, no es ni centenario y la catedral gótica es en realidad una reproducción de una catedral gótica, realizada en el siglo XX. Nada que no supieran los archivos históricos de la ciudad e, incluso, la mayoría de las guías.

La impostura arquitectónica es mucho más frecuente de lo que sospechamos. Asunción Hernández ha recogido en muchos de sus trabajos la tendencia a la réplica de la arquitectura contemporánea, que clona estilos, edificios y arquitecturas de otras épocas. Podríamos, incluso, crear una guía turística de la arquitectura clonada, un catálogo de iconos turísticos que no son lo que aparentan.

El Campanile de Venecia

El Campanile es, seguramente, el nodo más relevante de la capital del Veneto. Hay más de 30.000 campaniles en flickr y la mayoría de los turistas suben hasta el privilegiado mirador. En realidad, el Campanile original se hundió en 1902, de manera que la torre actual es una réplica exacta levantada en 1912, aunque con una técnica arquitectónica mejorada que impida que también se replique su hundimiento. La perfecta reproducción del arquitecto Luca Beltrami creó una verdadera escuela de la clonación en Europa.

La ciudad medieval de Carcassone

La imponente ciudad medieval de Carcassone es una recreación arquitectónica realizada por uno de los arquitectos más influyentes de su época, Violet-le-Duc. Originario de la Francia septentrional, el arquitecto recreó el modelo de ciudad medieval de su tierra natal; por ello, por ejemplo, las torres están coronadas por tejados de pizarra, ajenos a la Francia mediterránea. Lo más curioso es que la Declaración de Patrimonio de la Humanidad por parte de la UNESCO en 1997 pone en valor la réplica, es decir, otorga la condición de patrimonio universal al remake realizado por Violet-le-Duc.

Taj Mahal

No se asusten. El majestuoso templo indio es, en buena medida "auténtico". Diríamos que su armazón mantiene el original edificio del siglo XVII. Sin embargo, la contaminación y la erosión han eliminado la epidermis del templo, los bellísimos relieves tallados en mármol. Un equipo de artesanos trabajan a pie de obra para reponer nuevas láminas que intentan mantener el esplendor del edificio original, aun a costa de una disimulada reposición contemporánea.

Pabellón Mies van de Rohe

Tampoco la arquitectura contemporánea está a salvo de los falsos históricos. El Pabellón alemán de la Exposición Universal de Barcelona de 1929 fue ideado por el arquitecto Mies van de Rohe. Concebido para ser destruido, como es frecuente en las exposiciones, el gobierno alemán lo desmontó en 1930. En los años 80, se inició una campaña para promover su recuperación, que se llevó a cabo en 1986 de la mano del arquitecto Solà-Morales. Hoy Barcelona dispone de un pabellón falso, que representa una pieza efímera, considerada una obra clave de la arquitectura contemporánea. Recientemente, se han recuperado también las cuatro columnas de la exposición, destruidas durante la dictadura de Primo de Rivera.

La plaza del mercado de Varsovia

La Segunda Guerra Mundial se llevó por delante varios siglos de patrimonio en diversas ciudades europeas, de Dresde a Berlín. Tal vez una de las ciudades más afectadas fue la capital polaca, situada en el tránsito bélico de Rusia a Alemania. Las imágenes de la plaza del mercado de Varsovia en 1945 muestran una inmensa Zona Cero, donde casi no había piedra sobre piedra. Hoy la plaza muestra una jovial apariencia medieval, que no es más que un inmenso decorado retratado por los visitantes.

El Palacio Real de Berlín

Si han visitado Berlín, no habrán visto ni rastro de este Palacio, o no ser que estuvieran en la ciudad alemana ante de 1950. Sin embargo, en pocos años, será un icono más de la ciudad. La historia del Palacio recoge muy bien las contradicciones de la autenticidad y el patrimonio. En 1950, el gobierno de la RDA voló el palacio real porque era un símbolo de la opresión monárquica; en su lugar, emplazó el Palacio de la República. La unificación de Alemania conllevó la destrucción de este nuevo Palacio (un buen representante de la arquitectura comunista) y el proyecto de recuperación del antiguo Palacio Real. Casi como en el juego de Monopoly, los palacios son creados, destruidos y replicados.

Globe Theatre

El famoso Globe, escenario de las obras de Shakespeare, se encuentra en Londres junto a otros equipamientos culturales como la Tate o el Museo de Diseño. El teatro reproduce fielmente el edificio destruido en un incendio en 1633 y reconstruido muy recientemente. De hecho, el Globe sigue la estela de otras reconstrucciones teatrales como la Fenice de Venecia (destruida en 1966 por un incendio) o el Liceu de Barcelona, que siguió idéntica suerte que su vecino veneciano.

El puente de Besalú

Hay muchos puentes históricos que son, en realidad, una adaptación contemporánea de un antiguo puente. Los puentes de Florencia, Bassano o Verona (tantas veces fotografiados) esconden bajo su apariencia medieval un origen muy reciente. También es el caso de la ciudad medieval catalana de Besalú. La imagen más característica de la ciudad es el imponente puente sobre el Fluvià. Aunque su origen se remonta al siglo XI o XII, fue reconstruido en el XIV, modificado en el XVII y parcialmente modificado en el XIX; durante la Guerra Civil, varios arcos fueron volados. Lo que hoy vemos es una reconstrucción del majestuoso original, sin ninguna de sus numerosas cicatrices.

Santuario de Ise

La mayor parte de los templos sintoistas repartidos por el Japón son también clones arquitectónicos. De todas fomas, el concepto de réplica tiene en este caso, un sentido muy diferente. El santuario de Ise es destruido cada 20 años y reproducido en un lugar adyacente, en un acto ritual conocido como Jingu Shikinen Sengu. La primera reconstrucción fue llevada a cabo en 692 y la próxima ceremonia tendrá lugar en 2013.

¿Cuántos barrios góticos están esparcidos por el paisaje turístico?. ¿Cuántos iconos históricos son en realidad clones de una arquitectura del pasado?. Pero casi mejor, ¿cuáles son las fronteras entre lo auténtico y lo falso?. ¿Qué es en realidad inauténtico?.

I ara què?. Estratègies de les destinacions madures

2011-10-12T21:25:00.000+02:00

El diagnòstic sembla parcialment consensuat: Les destinacions fordistes del litoral estan en crisi. Sabem molt poc més. Discrepem sobre l'abast de la crisi, la seva alternativa, les seves causes estructurals i, per tant, les possibles vies de sortida. Com és tan habitual en ciències socials, coneixem millor el problema que les solucions.

Al #teet01 intentarem inventariar les estratègies de les destinacions litorals que han arribat a la fase d'estancament del cicle de vida de Butler. "I ara què?" és un catàleg de respostes, que van de l'aposta per la qualitat a la sostenibilitat, el residencialisme, la hiperrealitat o el turisme efímer.

El material de suport amb el que treballarem és aquest:

La tesi doctoral de Lorena Beas sobre els plans d'excel·lència
El web del projecte del Consorci Platja de Palma
El web del Pla Turismo 2020 de Turespaña
La tesi doctoral d'en Salvador Calabuig sobre estratègies litorals
L'article de Foronda i García sobre qualitat a Cuadernos Turísticos
L'article de Donaire i Mundet a Papers de Turisme

La seqüència de les sessions es pot consultar a la presentació pública del Prezi. Us animem a què seguiu el debat i les aportacions al canal de twitter #teet01. I ara què?...

Els assessors del #teet01

2011-10-06T11:06:00.002+02:00

Primers passos de l'experiència #teet01, que s'obre camí a poc a poc. Podeu anar seguint el fil d'aquest projecte amb l'etiqueta del teet d'aquest blog. El primer interrogant que intentarem desvetllar és si la Costa Brava té futur, si hi ha una sortida d'emergència per al turisme fordista.

Avui us vull presentar els assessors del projecte, els experts que ens ajudaran en aquesta travessia incerta. Aquest és el nostre particular dream team.

Jaume Marín, una autoritat en màrqueting de destinacions
Observatori del Paisatge, centre de prestigi internacional (web)
Montse Peñarroya, un pou de ciència en mkt electrònic (blog)
Xavier Font, expert en gestió de destinacions
Oriol Miralbell, professor de la UOC especialista en xarxes
Toni Vallory, expert en restauració i gestió d'empreses (blog)
Jordi Casassayas, el referent català en innovació turística (blog)
Anna Tarragona, ambientòloga a la recerca d'un altre turisme
Eli Diez, l'experiència en el turisme interior i la sensibilitat
Tarragona Turisme, referent en innovació de destinacions (blog)
Lluís Mundet, geògraf especialista en turisme litoral
Joan Gou, "atípic agent de viatges receptiu"
Cristina Bubé, responsable del Girona Convention Bureau
Arkpadoc, els especialistes en la gestió del patrimoni (blog)
Creci Morales, professora de l'Escola d'Hostaleria de Girona
Xevi Montoya, director de Playbrand, comunicador (web)
Ramon Masip, responsable de l'equip de quadricula (web)
Mun Bau, exploradora dels mitjans socials i el turisme
Janquim, el Dr. Livingstone de la societat en xarxa (blog)
Iolanda Bustos, la innovació a la cuina catalana (blog)
David Ferrando, economista que treballa en la innovació
Anna Vendrell, tècnica del Patronat Costa Brava Girona
Damià Serrano, director del Laboratori de Turisme de la DIBA
Ivan Rodon, l'anàlisi del turisme amb la lògica dels castells (blog)

Com serà Lloret el 2040?

2011-10-05T22:45:00.000+02:00

Iniciem el recorregut del #teet01 amb el primer dels nostres escenaris, els espais litorals. I, com farem sempre, obrim el tema amb una pregunta: Té futur el turisme de Lloret de Mar?. Abans de formular una resposta solvent, haurem de fer un recorregut llarg, entendre com funciona el turisme litoral, analitzar el comportament dels nous mediterranis i avaluar les estratègies de les destacions turístiques madures.

El primer pas és entendre com funciona el turisme litoral, analitzar els mecanismes interns que expliquen la lògica d'aquesta maquinària d'oci. La síntesi del model tradicional la podeu seguir en aquesta presentació; només cal que seguiu la seqüència del prezi.

Complementarem les sessions amb aquestes lectures:

La tesi doctoral de Lluís Mundet sobre l'evolució dels models litorals
La tesi de Carolina Martí sobre el paisatge de la Costa Brava
L'excel·lent document sobre Turisme Líquid
El document sobre la "balearització" realitzat per Biel Horrach
L'escrit de Mercedes Tatjer sobre els orígens del turisme balneari

Esperem les vostres aportacions al twitter, amb el hashtag #teet01. Idees, crítiques, enllaços, preguntes, debats, reflexions, imatges... Té futur la Costa Brava?

teet01

2011-10-04T11:32:00.003+02:00

Hem iniciat el primer dia de l'assignatura Tipologies i estratègies dels espais turístics (teet01), un experiment d'assignatura 2.0 que intenta aplicar alguna de les idees de la web 2.0 a la docència universitària.

Una assignatura beta permanent
Una assignatura basada en la intel·ligència col·laborativa
Una assignatura que fomenta l'actitud activa dels estudiants
Una assignatura "oberta"

Hi vols participar?

Un dels objectius de teet01 és trencar la frontera artificial que separa la Universitat del "món real". Per això, intentarem que els qui estan "a fora" puguin interactuar amb els qui estem "dins". En certa manera, intentarem que els no estudiants entrin a les aules universitàries i intercanviïn informació, punts de vista, enllaços, dades, dubtes i algunes solucions.

Hi ha moltes formes de participar en teet01:

La conversa al twitter es farà amb el hasthtag #teet01. Es pot seguir el fil de la discussió, aportar idees, discrepar, incorporar noves mirades o simplement llegir les piulades amb actitud merament voyeur.
Les persones que ho desitgin poden entrar a formar part del grup d'assessors externs del teet01, un grup de twitter que reuneix tots els comptes de twitter que han manifestat el seu interès per seguir el fil de l'assignatura.
Podreu interactuar també amb els mateixos estudiants. Aquí teniu el grup dels estudiants de teet01, els professionals del turisme que ve, com La Masia del turisme de la propera dècada.
Es pot piular en qualsevol moment, però és probable que les majors puntes d'activitat es donin durant les classes. A la meva agenda pública, podeu consultar els horaris de teet01. Participar al #teet01 durant les sessions docents és una forma d'esdevenir estudiant (o professor) a distància.
Cada nou tema s'inicia amb un interrogant (com ara "és sostenible el turisme sostenible?"). Les respostes sempre són complexes, dinàmiques i controvertides. Incorporar les visions externes és una forma d'enriquir el procés de coneixement.
Tot el material docent és públic. Al compte de prezi que gestiono podreu consultar les sessions docents, que seran penjades sempre abans de la classe.
L'assignatura és beta permanent, és a dir, tant els estudiants com els observadors externs poden fer suggeriments sobre la pròpia organització de l'assignatura: temes que es poden tractar, organització de les sessions, innovació docent... Classes en streaming?. Geolocalització?. Delicious?. Formats audiovisuals?...
En aquest blog, aniré ampliant alguns temes amb nous continguts, debats o materials complementaris, que es poden seguir amb l'etiqueta teet. Hi incorporaré també aquelles referències que m'envieu i que poden ser útils per al desenvolupament de l'assignatura.
L'eina de síntesi de la informació serà l'storify. Podreu consultar els documents elaborats pels estudiants o bé, podreu crear els vostres propis documents.
Hem obert una pàgina de facebook, per a lliurar-nos de tant en tant de la tirania dels 140 caràcters. Allà podeu accedir a altres materials complementaris.

Estudiants de turisme, recercadors, turistòlegs, redactors de guies de viatges, caps de màrqueting, gestors d'oficines de turisme, planificadors turístics, curiosos, viatgers a temps parcial, somiatruites, tastaolletes 2.0, professionals dels Matins de TV3, aspirants a Dr. Livinsgtone, bloggers turístics... iniciem el trajecte. Ens acompanyes?.

Una assignatura 2.0

2011-09-28T19:34:00.000+02:00

Fa temps que li dono voltes. Sé que ja no puc fer una assignatura com l'he feta sempre, els power points, els pdf i una explicació detallada durant una hora i mitja. És el que sé fer millor, és l'hàbitat en el que trobo més còmode, però ja no pot ser la forma de transmissió de la informació a la universitat contemporània. Tampoc tinc massa clar quin és el Pla B. No sé si és la B de Bolonya, la B de Blackberry o la B de Búsqueda al Google.

Beta permanent

Aquest curs inicio l'assignatura Tipologies i estratègies dels espais turístics. És una assignatura de segon curs del Grau en Turisme de la Universitat de Girona. Tipus d'espais turístics, models d'organització de l'activitat turística i, sobretot, formes de gestió d'aquests espais.

Tinc una proposta d'organització de l'assignatura. Però no està basat en certeses, sinó en una equació d'intuïcions. Potser estic equivocat. Potser hi ha altres eines que ens ajudarien a millorar el procés. Per això, aquesta serà una assignatura beta permanent. I els estudiants (naturalment) o qualsevol altre participant extern d'aquesta iniciativa poden proposar millores d'un procés que neix amb la versió 1.0.

Twitter com a mètode de treball

Farem de twitter una eina central del procés. Cada estudiant disposarà d'un perfil a twitter, hi haurà un grup a twitter que agruparà tots els estudiants i, el més rellevant, totes les piulades relacionades amb l'assignatura estaran etiquetades amb el hashtag #teet01

El twitter permet en primer lloc situar en els estudiants una part del procés de creació de la informació. Cada tema generarà debats específics (cal una ecotaxa?, té futur la Costa Brava?, és sostenible el turisme sostenible?...) que tenen com a objectiu fomentar la recerca de la informacio i el contrast d'idees i perspectives. Però qualsevol punt de l'assignatura pot ser susceptible de ser ampliat, criticat o reforçat, amb un enllaç, amb una idea, amb un article o amb un nou concepte.

En segon lloc, twitter trenca les fronteres temporals de l'assignatura. L'ideal seria que tots els estudiants empresin el portàtil a l'aula (o en el seu defecte, l'smartphone). Piular durant la classe força els estudiants a tenir una actitud activa i ajuda a trencar el sistema de transmissió unidireccional. L'objectiu, però, és que l'assignatura continuï fora l'aula. Que una reflexió sentint la ràdio, una idea sobtada a la parada del bus o una troballa bibliogràfica sigui compartida amb la resta, malgrat que no hi hagi ningú a l'aula.

Una assignatura oberta

Twitter és un espai obert. Això vol dir que qualsevol espectador pot seguir l'evolució de l'assignatura "des de fora", tot seguint el rastre del hastag #teet01. Fins i tot, hi pot intervenir. Imaginem que parlem del turisme cultural i dels models de gestió de les ciutats monumentals. Potser el gestor de Besalú, de Girona, de Sitges o de Tarragona es pot interessar per les dades, els enllaços o els debats oberts. També aquests gestors poden intervenir directament i col·laborar amb una reflexió, amb un informe, amb una dada o simplement amb una crítica oberta.

Storify com a resum

Gràcies a la curiositat i la capacitat d'actualització de janquim he trobat una eina que pot ser excel·lent per a la gestió de la informació generada a les xarxes socials. Storify permet construir un relat a partir de la combinació de la narració de l'autor i les aportacions de diversos autors a les xarxes socials (en aquest cas, a twitter). Els estudiants hauran de treballar en la confecció d'una estructura basada en la intel·ligència col·laborativa organitzada entorn el #teet01.

No sé on anirem a parar. No tinc clar gairebé res. I acumulo més dubtes que certeses. Però feia temps que no tenia tantes ganes de fer classe com aquest any. Ens acompanyes?. Ens veiem al #teet01.

Gestión pública del turismo. Nuevos tiempos, nuevos modelos

2011-09-26T14:42:00.002+02:00

En los últimos años, la gestión pública del turismo está cambiando de forma muy acelerada. Y probablemente, los modelos de referencia que hasta hace muy poco eran considerados la pauta a seguir están evidenciando sus limitaciones. Aunque las nuevas formas también tienen algunos agujeros negros y plantean complejos debates de futuro. Hagamos un breve balance.

Los modelos clásicos

El modelo tradicional de gestión pública es una agencia o patronato, financiado en su totalidad con fondos públicos, en los que normalmente participa el sector privado. Como todos los recursos son aportados por la administración, de facto, la gestión de estas agencias es totalmente pública y se centra casi de forma exclusiva en la promoción turística. Los patronatos (la forma más usual en España) gestionan la asistencia a ferias, los viajes de familiarización, los press trip, los folletos y la gestión del portal turístico. Poco más.

Los modelos mixtos

Los modelos mixtos fueron gestados en los años 80 en los países anglosajones y fueron importados a España, sobre todo desde las administraciones locales. Abrió el fuego Turismo de Tenerife, quien en 1992 creó una Sociedad de Promoción Exterior de Tenerife, donde el capital público representaba el 60% y las instituciones privadas el 40%. Pero sin duda, la operación más relevante fue la de Turisme de Barcelona, creado en 1993, en la que el sector privado tenía la mayor parte del capital (y de la capacidad de decisión) de la nueva sociedad. Uno de los ejes del nuevo organismo fue la captación de recursos propios, a partir de la explotación de recursos, como el bus turístico. En 2008, el presupuesto era de 30,7 millones de euros, con un 92% de recursos propios.

Hubo diversas variantes del modelo, como Catatour, una iniciativa promovida por el Ayuntamiento de Reus, para la creación y comercialización de productos turísticos de la Tarragona interior. En este caso, el capital público solo representa el 30% de la operación. Al otro extremo, la ciudad de Santiago creó una sociedad anónima muy activa en la gestión de productos turísticos, INCOLSA, con un 100% de capital público.

Free rider

Muchos destinos han intentado seguir el modelo de Barcelona, desde Lloret de Mar a Valencia, Madrid o Cuenca. De hecho, la ley de la Agencia Catalunya Turisme es una adaptación del modelo de Barcelona. En la mayoría de casos, el ente de promoción turística ha asumido también las competencias en la gestión de congresos (con la participación en un Convention Bureau) y la gestión de películas (con una film commision).

Aunque las sociedades obtengan recursos extraordinarios por la gestión de determinados productos (merchandising, itinerarios, transporte, tarjetas, entradas a monumentos...) la promoción turística es una actividad deficitaria. Vender un destino en un país emergente, situar una marca a nivel internacional, crear material promocional o gestionar un portal turístico tiene beneficios para el conjunto de los agentes del destino, pero no para la sociedad o la empresa que los promueve. Y este el problema clásico de free rider. La situación de free rider se dan cuando un agente espera obtener los beneficios generales de una actividad, sin participar de sus gastos. Si la promoción turística se llevará a cabo tanto si participo de la agencia turística como si no, ¿qué incentivo tengo para formar parte?. Por eso, en la mayor parte de los casos, la participación de las empresas privadas se lleva a cabo por un ente que teóricamente las representa (como una Cámara de Comercio o una Federación de Hostelería).

Partner. ¿Hacia un nuevo modelo?

El modelo de partner se estaba llevando a cabo de forma no explícita en algunas acciones de promoción. Desde hace tiempo, las agencias públicas comparten los gastos de la asistencia a ferias permitiendo que las empresas privadas colaboradoras ocupen una parte del espacio ferial. También los clubs turísticos (como los que organizan desde Turisme de Catalunya) comparten la lógica del partner. Sin embargo, los casos de Francia y Londres han dado un paso más en este sistema de colaboración.

Seguramente Francia dispone del modelo de gestión pública más longevo del planeta. La Maison de la France fue creada en 1987, con un 40% de participación privada y un modelo de gestión muy funcional, ampliamente imitado. Tras la controvertida Ley de modernización turística, la Maison de la France pasó a ser A tout France, un nuevo modelo basado en el papel del partenariado. Una empresa puede adherirse a A tout France y obtiene no un bien general (como es la promoción turística de Francia), sino un beneficio particular. Los 1.500 adheridos pueden acceder a utensilios de gestión, formación personalizada, acceso a datos y estudios y la colaboración con una red de expertos situados por todo el país. Es interesante constatar que los principales beneficios están relacionados con el conocimiento: asesoramiento, bases de datos, estudios, formación...

Aún más evidente es la apuesta de la London & Partners, la apuesta de Visit London por la cooperación público - privada creada en abril de 2011. Nuevamente, el objetivo es la captación de colaboradores que obtienen una contraprestación a cambio de su participación en el proyecto de London & Partners (y cuando decimos participación queremos decir aportación económica). En este caso, el catálogo de servicios que obtiene una empresa por su colaboración tiene la extensión del catálogo de Ikea: descuentos en acciones promocionales, participación en fam trips (lo han leido bien, sí), reservas en línea, asesoramiento, acceso a datos y estudios turísticos... Nuevamente, el énfasis en el acceso al conocimiento es muy evidente.

Nos llama la atención que en el caso de Londres, la agencia no solo se preocupa por la captación de turistas. Lógicamente también se amplía a los congresos (London Convention Bureau), la atracción de eventos y la gestión de la ciudad como un plató (London Film Commision). Pero es solo el principio. London & Partners también se preocupa por la atracción de empresas, de organismos internacionales y de estudiantes universitarios. ¿Estamos a las puertas de una reorientación radical de las competencias públicas del turismo?.

Publicado en clan-destinos

Presoners del relat

2011-09-12T12:30:00.001+02:00

A l'era de l'storytelling, qui no té una bona història no recull vots. Per això, els arquitectes del relat polític tenen més feina que mai en aquesta mena de campanya non stop en què vivim. Ara, mentre esmorzem i mirem la premsa esportiva, o llustrem les sabates, o xafardegem entre les fotografies del facebook, o decidim si ens afegim a la moda del paper de paret, una persona -probablement amb ulleres blanques de disseny- està tancat en un despatx -també de disseny- escrivint en el seu MacBook el nou relat.

Jo només els voldria recordar que el bon relat no és aquell que permet guanyar unes eleccions, sinó el que encara és vigent un any després de guanyar les eleccions. Zapatero construí un relat basat en la negació de la crisi, poc prudent quan arriba una crisi de dimensions històriques. És com negar que t'has engreixat i insistir en vestir-te amb la camisa que portaves ara fa deu anys; uns minuts més tard els botonets sortiran disparats com armes de destrucció massiva. Obama proposà un relat que ens deia "Oblidem les dretes i les esquerres i treballem tots junts". El Yes, We Can és efectiu per a commoure, però el dia que portes una proposta socialdemòcrata a la Cambra, els liberals et recorden que la política és precisament admetre que hi ha formes diferents (i idees diferents) de gestionar un país.

El dilema del presoner

El mateix li passa al MHP Artur Mas i el govern dels millors. Mas fa una campanya amb un relat molt simple, però efectiu. Primer diu: "Estem en crisi per la incompetència de Govern tripartit". I després afegeix: "Jo tinc la solució per a sortir de la crisi". Per això, totes les cabines de telèfons s'ompliren de rialles i optimisme. Per això, dibuixaren la llum al final del túnel. Per això, prometeren fer més amb menys. I reduir l'atur a la meitat. Mas portava un timó que duia el país cap a la sortida de la crisi.

El problema dels relats és que acabes essent presoner de les teves paraules. Aquests dies hem descobert allò que ja sabíem. Som a les portes d'una segona crisi, segurament més violenta que la primera. I no hi ha ni rastre de recuperació econòmica en els propers, com a mínim, tres anys. És a dir, continuarem dins el túnel uns quants anys més, sense llum al final, i les rialles optimistes no es veuen enlloc, a no ser que sigui el rigor mortis. I els aturats?. Em temo que el millor que ens pot passar és que no creixin més. Virgencita, virgencita...

El President ha intentat introduir, molt subtilment, una variació en el relat. "Ens en sortirem,... si ens ho permet la crisi global". Fixem-nos que aquesta afirmació nega el principi general de la campanya. Ja no és clar que ens sortirem, sinó que potser sí o potser no. Que és el primer pas per a concloure que no. Però una hi ha una segona negació del relat electoral, molt més rellevant. Admetre que la sortida de la crisi està lligada a l'escenari internacional ("no és a les nostres mans") és admetre que l'entrada a la crisi també ho està. Que Catalunya hauria patit una crisi econòmica governés qui governés. Mas té un dilema: O renega del seu relat electoral i admet que no se'n sortirà de la crisi i que no hi som per culpa del tripartit o persisteix en aquesta narració a l'espera del miracle de la recuperació internacional.

Tres milions i mig de llocs de treball

Em pensava que el PP havia arribat a la conclusió que el millor era no tenir relat. Esperar pacientment les eleccions i iniciar després les retallades sense cap problema de consciència. En els darrers dies, però, els escriptors de relats han caigut novament en el parany i reiteren el discurs convergent. Totes les dècimes d'atur, totes les caigudes del PIB, tots els sotracs de l'IBEX i, fins i tot, la creixent alopècia de don Mariano són responsabilitat directa del govern socialista. I el PP és la solució màgica que aconseguirà tres milions i mig de llocs de treball, un apartament a Torrevieja i un altre a la Manga del Mar Menor. Ja hi haurà temps, després, per a reescriure el relat. El problema és que els lectors toleren molt malament l'excés de tipp-ex.

Zona cero

2011-09-09T13:50:00.001+02:00

A las puertas del decimo aniversario del 11S, rescato de la memoria este post escrito desde la Zona Cero.

Saludos desde la Costa Este de los Estados Unidos. Paso unos dias en Nueva York y Washington. Esa es la razon por la que este post no tiene acentos. Tampoco usare nuestra castiza letra. No se asusten. No les voy a explicar el viaje, porque hace tiempo que descubri que una de las tardes mas largas que existen es aquella en la que un conocido nos muestra sus estupendas fotografias, nos explica sus curiosas anecdotas y nos agrede con su simpatico video de dos horas y media.

Supongo que no es el mejor libro para viajar a los Estados Unidos. Durante el viaje, me he leido La Macdonalizacion de la sociedad, un ensayo de Ritzer sobre los efectos de la aplicacion de la logica de la organizacion de McDonald's al conjunto de la sociedad. Es como si hubiese leido una guia de viajes. Nueva York no es ya la Big Apple (Gran Manzana), sino la Big Mac. La aplicacion de los criterios de racionalidad, eficiencia, superficialidad y anticipacion hacen de la ciudad un gigantesco teatro de rutinas previsibles.

La quinta esencia de las contradicciones de este modelo se dan en la Zona Cero. Unas gruas inmensas, como en una pelicula de Fritz Lang, van restituyendo la enorme cicatriz. Es posible acceder a un mirador (previo pago), desde donde unos supervivientes con el rostro deformado por el fuego nos explican su experiencia. Es dificil explicar la atmosfera que se crea en este punto. El guia ha repetido miles de veces el mismo relato y sabe muy bien que resortes debe tocar para conseguir un efecto morboso. Cuando se desciende de nuevo, es posible ver una capilla siempre rodeada de velas y flores.

Pero mejor sera que me sigan al Memorial, un museo creado justo delante del gran socavon. Previo pago de diez dolares (casi una visita al MoMA o al Metropolitan), accedemos a una sala donde centenares de trabajadores explican que lo mejor que les ha pasado en la vida es trabajar en el World Trade Center. Mas que un lugar de trabajo parece una version moderna de Utopia. Son voces enlatadas, que nos explican el antes de, en una imagen que se refleja morbidamente sobre las dos Torres. Ahora nos paseamos por un estrecho pasillo, en los que se han colocado en vitrinas algunos restos del naufragio. Como los objetos sagrados de un museo, podemos contemplar un trozo de avion, zapatos, carnets o una ironica salida de emergencia. La gente empieza a llorar. Hemos entrado en la zona de despues de.

Detras de las columnas, el ejercicio de pornografia sentimental no duda en mostrar las reproducciones de las demandas de ayuda (una fotografia, una descripcion y un telefono) que repartieron los familiares de las victimas poco despues del suceso. Tambien han seleccionado aquellas narraciones que tienen mayor carga emotiva. Frank es un chico que miente a su madre para que no se preocupe, aunque sabe que esta a punto de morir. Me he dado cuenta ahora que durante toda la visita nos persigue una banda sonora triste. Me siento dentro de una pelicula de Mel Gibson. Al final, la ultima sala esta integrada por los retratos de las victimas y sus nombres. Los visitantes disponen de unos asientos para reseguir esas vidas perdidas. Por supuesto, la organizacion ha dejado unos cartones de Kleenex en cada asiento. No he visto a nadie que los use de momento, pero parecen casi vacios.

Antes de salir, la esperanza. Son las fotografias y los mensajes que llegan de todo el mundo y que muestran la solidaridad internacional. Puedes escribir un mensaje de duelo. Si es seleccionado, podra ser leido por los visitantes futuros. Casi todos dejan su nota. Salgo estupefacto. Mientras intento procesar la informacion, los turistas se fotografian junto a una reproduccion en cobre de las Torres presas de las llamas.

Nada resume mejor la MacDonalizacion de Nueva York que la Zona Cero. Por un lado, la catastrofe es hoy una mercancia. En una sociedad que lo mide todo por su valor en el mercado, hasta la desgracia tiene un precio. Diez dolares. Por otro lado, el Memorial no evita la tendencia al espectaculo de la interpretacion historica americana. The show must go. La narracion del Memorial es lineal. Tiene un solo objetivo, que es conmover. Y lo hace de forma casi infantil, como en una de esas peliculas que estudian las secuencias para crear un momento heroico. Eso reduce la capacidad de interpretacion. Todos deben sentir lo mismo. Y todos deben llorar al final de sala, donde se colocan estrategicamente los kleenex. No esperen encontrar el libro de Chomski en la tienda del Memorial. No hay ni preguntas ni respuestas. Nadie busca aqui algun indicio del porque.

Les dejo. Sinceramente, si este es el modelo liberal, si esta es la foto finish del proceso de transformacion social y economica que proponen los liberales, que paren el mundo que yo me apeo. Como dijo Marx, el Groucho.

¿Hay turistas que no orinen en las calles?

2011-09-04T19:29:00.000+02:00

Me pregunto si habrá algún rincón en España donde los turistas no salten por los balcones, no orinen en las calles o no beban doce litros de cerveza diarios. Siempre he pensado que hacer categoría de la anécdota no es propio de inteligentes. Pero como Pérez-Reverte es muy inteligente y escribe esto, pues a lo mejor sí que todos los turistas que llegan a las costas españolas orinan en las calles y quien no lo hace es expulsado por cívico y pulido.

Vivimos en un país turístico y turismofóbico, que es como regentar una carnicería para vegetarianos. La turismofobia cotiza al alza en la bolsa de la opinión del país, y por eso la encontramos en La Vanguardia o en congresos internacionales. Y por eso cuando Pérez-Reverte dice "turismo caca", Meneame lo sitúa en el top ten de los comentarios relevantes. Me van a permitir que discrepe un poco de Pérez-Reverte, valga la redundancia.

La anécdota es categoría

España es el tercer destino turístico del mundo. En su espacio conviven formas turísticas más que criticables con ejercicios de innovación de referencia mundial. Hace unos días, escribíamos en estas páginas sobre el fenómeno El Bulli y su repercusión en la gastronomía internacional. Tal vez algunos de ustedes crean que una persona que se desplaza a Girona con el único fin de degustar el menú del Celler de Can Roca no es un turista. Les saco de dudas: lo es.

El sector económico del turismo tiene la misma dignidad que la alta costura o la industria aeronáutica. Es cierto que hay chiringuitos infectos, pero España posee 20 cadenas hoteleras entre las 100 primeras del mundo y es líder en MICE, márqueting turístico, restauración o en gestión de megaeventos.En el Mediterráneo español es posible encontrar hoteles extraordinarios, agencias de viajes excepcionales, casas rurales de ensueño, uno de los mayores complejos museísticos del Mediterráneo, ruinas míticas, agencias virtuales, modelos de innovación en la gestión de la información, agencias de referencia, acciones de referencia en enoturismo, congresos mundiales de repercusión internacional... Pero ahora que lo pienso, estoy cayendo en el mismo error que Pérez - Reverte. Hago categoría de la anécdota. Veamos, casi mejor, algunos datos estadísticos.

En el año 2010, llegaron al Aeropuerto de Girona casi cinco millones de pasajeros, la mayoría operados por la compañía de bajo coste RyanAir. Tomemos los meses de verano, entre julio y septiembre. ¿Qué porcentaje de los turistas que llegan a Girona en el verano de 2010 lo hacen atraídos por el sol y la playa?. Un 22%. Y solo un 7% tienen como motivación principal el ocio nocturno. La inmensa mayoría de los turistas que llegan a la Costa Brava en verano se interesan por la oferta cultural, por la naturaleza, por la oferta comercial, por las actividades deportivas... Ahora ya puedo decirlo empíricamente. El turismo que llega a la Costa Brava, motivado por el ocio nocturno es una anécdota y no una categoría.

Bajos recursos solo quiere decir bajos recursos

Hay docenas de estudios que demuestran que en turismo el nivel económico no es sinónimo de nada más que poca capacidad de gasto. Los que tienen menos no visitan menos museos, ni beben más cerveza. Y a la inversa, quien más tiene no es necesariamente ni más educado, ni más interesado. Es perfectamente compatible gastarse 150 euros en una botella de Gaja (que es según Pérez-Reverte el no va más del turista exquisito) y ser un perfecto imbécil.

Abusar del alcohol y de las drogas o perder el control no es patrimonio de ningún estrato social. Y me voy a ahorrar los ejemplos. Y al contrario, la sensibilidad cultural o el interés natural son tan interclasistas como el fútbol o el cine. O los libros de Pérez-Reverte, iba a decir. Repasen las estadísticas de visitas a museos este verano y verán incrementos de entre el 60% y el 300%. Pero por alguna especie de residuo calvinista, en nuestra sociedad asociamos pocos recursos con vándalos orinacalles y engullecervezas.

I'm a tourist, you're a traveler

La mayoría de la gente detesta a los turistas, pero no renuncia a ser un turista. Cuando visita un parque natural y se encuentra con varias docenas de visitantes se pregunta "Y qué hacen éstos aquí?", pero no es capaz de responder: "Pues lo mismo que tú". Los ingleses, siempre muy puestos a poner nombre a todo, llaman a este síndrome I am a traveler, you are a tourist. Los turistas siempre son ellos.

Lamento contradecirles. Si una persona se desplaza fuera de su entorno habitual más de 24 horas y menos de un año por un motivo que no sea el de una actividad remunerada, es un turista. Asúmalo y sea feliz. Todas las personas que se desplazan por motivos de ocio son turistas. Los viajeros, los exploradores, los trotamundos o los alternativos son tan turistas como la familia Ulises en Benidorm.
Muchos intentan evitar los rituales turísticos, que ellos consideran borreguiles. Incluso existen páginas turísticas para no turistas, como el portal Not for tourists. En realidad, hay una forma ritual de ser un no turista. En otras palabras, los antituristas son borreguilmente antituristas.

La solución a los orinacalles es el turismo de calidad, nos dicen, que es tan inocuo que ni siquiera puede ser considerada turismo. En realidad, ninguna forma turística es a priori menos nociva que otra. Hay formas de turismo rural, urbano, natural o etnológico que hacen más estragos que el turismo litoral bien gestionado. Las laderas del Everest están saturadas de desechos y las playas de la Melanesia reciben los despojos de los yates de lujo.

Paranoicos versus utilitaristas

Como en el dilema que propone Eco para la cultura, hablando de turismo siempre se adopta uno de los dos extremos: O el turismo es el maná o el turismo es una catástrofe nuclear. La realidad, como casi siempre, es bastante más complicada.

Tal vez no sea necesario que una persona que escriba sobre turismo se documente antes y se lea los artículos de Annals of Tourism Research o Tourism Management dedicados al tema que trata. Pero si no se lee un poco más, se corre el riesgo de caer en el tópico e inundar un artículo de frases a 0,99.

Dèficits invisibles

2011-08-31T16:05:00.000+02:00

En Youssef toca el piano des dels set anys. Crec que ho fa bé. És, de llarg, el millor de la classe i un dia voldria tocar la dança hongaresa al Liceu. Però aquest curs en Youssef deixarà les classes de piano, perquè la subvenció de la Generalitat s'ha reduït tant que no pot pagar la matrícula. Aviat oblidarà el piano, aprendrà un ofici i encapçarà el seu somni. Per sempre més.

La mare d'en Carles ja no pot estar sola. Ahir va intentar fer el sopar i una mica més i crema la casa. La dona d'en Carles cuidarà d'ella i per les nits, quan arribi en Carles, netejarà oficines. Fa set mesos que han demanat un ajut, però s'han retallat les prestacions i van col·leccionant negatives. La residència és massa cara. Impossible. Per això, la dona d'en Carles neteja la mare d'en Carles en els llargs matins d'agost. Cada dia li costa més trobar un argument per llevar-se del llit.

L'Ajuntament ha estat contundent. No hi haurà cap espai lliure en el mercat durant tot l'any. Avui només ha venut uns pocs globus i en Juan només pot portar sis euros a casa. Fa dos mesos que espera el RMI, però en Manuel li ha explicat que s'ha acabat, que si fa quatre anys que el cobra li tallaran l'aixeta. Quan arriba a casa, veu una altra carta del banc i ja no sap com forçar un somriure per correspondre la benvinguda dels bessons.

Va acabar la carrera ara fa tres anys. En Josep Lluís voldria fer un màster, però la seva mare no li pot avançar ni un euro i els calers de l'estiu només serviran per arribar al Nadal. Ni beques, ni ajuts, ni programes. Cinc anys de geologia només l'han aportat un bonic títol que penja del despatx on abans treballava el pare. Demà la seva xicota el concencerà per a què treballi a la xurreria del pare. I un dia es casaran. I viuran amb la mare. I no tindran fills.

El locutori del carrer Mercader sempre s'omple per les tardes. La Lucía plora davant de la pantalla. A l'altre costat de l'skype els seus dos nens que gairebé no la recorden, la saluden amb una certa indiferència. La Lucía sap que en pocs mesos més esdevindrà una estranya a les seves vides, que els avis són els papes. I que no sap el nom dels seus mestres, ni dels amics, ni quin és el seu equip de futbol favorit. El programa de reagrupament familiar s'ha anul·lat i fa mesos que sap que res tornarà a ser com abans.

La Carme ha treballat des dels deu anys. No té estudis, però ha tallat més peix del que cabria en totes les llotges de país. El mal de maluc ja no li deixa caminar. Viu sola i ja no pot sortir al carrer, si no és absolutament imprescindible. Ni tan sols canvia la flors de la tomba de l'Antonio. Avui ha tornat a trucar. No podran operar-la fins el 2015, com a mínim.

El març de 2013 el dèficit de les administracions públiques s'haurà reduït tant que el Ministre d'Economia exhibirà les xifres amb el to triomfalista d'un plusmarquista olímpic. Hem fet els deures, afirmarà amb to contundent. Si pogués llegir la tinta invisible dels seus balanços, descobriria que la Carme, la Lucía, en Josep Lluís, en Juan, en Carles, en Youssef estan pagant el preu del superàvit. Però afortunadament els ministres d'economia només creuen allò que veuen.

10 lecciones de El Bulli

2011-08-29T18:48:00.005+02:00

Magnífico el trabajo de TVE en sus documentales sobre El Bulli, una producción televisiva del mismo nivel que el propio restaurante. En las escuelas de negocios y en los centros de formación turística debería ser obligado iniciar el curso con un estudio de los programas dedicados al genio de Ferran Adrià, fácilmente accesibles desde el portal A la carta. Es una aproximación al talento desmedido del cocinero vanguardista, pero también una pista sobre el futuro de la creatividad, el ingenio y el talento. Un manual de operaciones para los que apuesten por otro turismo.

1. Cuestionar lo establecido. El proyecto de El Bulli se inicia en el momento en que Adrià empieza a derribar los protocolos, cuando adquiere el "¿y por qué no?" como método de trabajo. A veces las revoluciones parecen muy poco revolucionarias. Ferran, explica, por ejemplo el gesto simbólico que supuso eliminar de la carta el consabido entrecotte. "Siempre se había dicho que en toda carta debía aparecer un entrecotte. Un día lo eliminamos. Y no pasó nada". Luego eliminó otros tótems, como el carro de postres, el pan o la carta. Y no paso nada.

2. La creatividad es contagiosa. Muy pronto, la creatividad se convierte no en proceso sino en una atmósfera. La cocina propicia una cultura de nuevas fronteras, que es adoptada por todos los sujetos de la cadena de producción. Hay un momento fascinante cuando descubrimos que el polvo helado de maíz nace del resultado de una máquina arrinconada (el pacojet) o cuando se calentó un sifón para crear la primera espuma, con el miedo a que explotase. Probar "qué pasa si" es un acto reflejo propio de la infancia, que solo recuperamos si lo que nos rodea nos incita a jugar de nuevo.

3. Pensar es un oficio. Inicialmente, el Bulli solo cerraba dos meses, pero había tan pocos clientes durante el invierno que ampliaron a cinco (y más tarde seis). Esta estrategia comercial liberó a los cocineros de la inmediatez de los fogones y abrió las puertas a la investigación. Más tarde, el Bulli abrió un taller dedicado exclusivamente a la experimentación. Si no hay ni tiempo ni espacio para la creatividad, entonces la innovación será una anécdota.

4. Conceptualizar . Hay un momento muy interesante en la historia de el Bulli, cuando en 1994 inician los talleres de cocina. Eso les obliga a verbalizar, a estructurar, unas ideas dispersas casi intituitivas. Además, les permitió por primera vez sentarse a la mesa como si fuera un comensal y ver todo el proceso desde el otro lado. No sé si primero hay que innovar y luego conceptualizar o a la inversa; pero intuyo que las ideas que no son procesadas y organizadas en un relato acaban diluyéndose en un laberinto. Por eso fue tan importante también la edición de El sabor del Mediterráneo, una especie de manifiesto por una cocina alternativa de repercusión mundial.

5. Marcarse retos imposibles. Un día Ferran propone una especie de reto de Fermat gastronómico: la gelatina caliente. Todo el mundo sabe que las gelatinas solo son posibles en entornos fríos, donde se dan las condiciones químicas para su creación. Adrià propone a su equipo la cuadratura del círculo: Hagamos una gelatina caliente. Luego vino el agar-agar y voilà, lo imposible en la mesa.

Me encantó el momento en que Ferran explica que un comensal, por primera vez en la historia de la humanidad, degustó una gelatina caliente. Puede que le gustase más o menos, nunca lo sabremos; pero seguro que no era consciente de la trascendencia de ese instante, como si Armstrong ignorase que nunca antes habíamos pisado la Luna. Es fascinante la tensión entre el valor objetivo de la innovación y la percepción subjetiva del acto de consumir innovación.

6. Compartir el conocimiento. En la cultura del creative commons, hoy es un principio mucho más extendido pero aún así las empresas esconden mucho más de lo que enseñan. El Bulli adoptó, casi inconscientemente, la estrategia inversa: Explicar los progresos. Cuando las recetas eran casi secreto de estado, un voluminoso libro las documentaba y razonaba. Compartir permitió, primero, contrastar ideas y mejorar con el intercambio; logró además crear una cohorte de embajadores.

7. Cambiarlo todo. La innovación no tiene fronteras. Por eso, hay un momento en que Adrià se atreve con la vajilla y revoluciona los soportes de los petits fours, con piezas inspiradas en la papiroflexia. Innovar en la cocina es también innovar en los platos físicos. ¿Cuántas veces la obsesión por la innovación en un producto nos ciega las posibilidades de innovar en todo lo que le rodea.

8. No tomártelo muy en serio. La escena es fantástica. Una familia muy seria, casi severa, engulle platos con una cierta indiferencia. Pero entonces entran las piruletas, se miran, y no pueden evitar reir. Tal vez la mayor creación de el Bulli (más incluso que las espumas, las esferificaciones, la deconstrucción) es que la risa, el humor, entra en la alta gastronomía. Y ese gesto simbólico del humor es una forma genial de admitir que, a pesar de todo, de los galardones, las estrellas y los honoris causa, todo es si quiere un poco hilarante.

9. Mantener la esencia. ¿Cuántas ofertas creen que ha tenido Adrià para replicar El Bulli?. Cuando tuve la oportunidad de comer con él, me explicó que había recibido una oferta millonaria de Qatar, pero finalmente decidió que no. Es difícil explicar porqué una celebridad mundial, un icono cultural, casi pierde dinero con su restaurante. Es cierto que se fue a la Hacienda Benazuza, que colabora con la industria (como los aceites Borges) o que el bullicarmen explota la marca Bulli, pero no lo es menos que una cadena internacional de bullis habría cosechado una fortuna. Probablemente a cambio de desvirtuar irreversiblemente el proyecto.

10. Reiventarse. ¿Qué hacer cuando uno ya ha sido el número uno varias veces?. Tal vez lo más sensato es cerrar y empezar de nuevo. Bulli Fundation es un proyecto experimental que aplica al propio negocio los principios revolucionarios de la cocina de Adrià, una especie de ejercicio metalingüístico. Si hemos cambiado los platos, ¿cómo no íbamos a cambiar el concepto de restaurante?.

Después de ver los documentales de El Bulli, pienso en todas las revoluciones pendientes. En los Ferran Adrià de los hoteles, de las agencias de viajes, de la información turística, del transporte, del ocio... En el valor esencial del turismo que viene: la capacidad de preguntarse "¿y por qué no?"

Publicado en clan-destinos

Yo he leído el artículo 135 y he sobrevivido

2011-08-29T11:50:00.004+02:00

Al nuevo artículo de la Constitución, el 135, le pasa lo mismo que a las instrucciones de un mueble de Ikea. Que nadie se lo ha leído y montamos la mesa por intuición. Es como el prospecto de una medicina vía rectal. Tampoco tiene uno ganas de entrar en detalles y se lo mete sin leérselo.

Yo sí que lo he leído, el 135 quiero decir. De momento no noto ningún efecto secundario, aunque los tobillos empiezan a hacer un crec - crec muy molesto. Les dejo con mis notas del mismo y así se ahorran una lectura tediosa y pueden apurar el verano con otros menesteres, como descongelar la nevera o aprenderse de memoria la alineación del Villarreal B.

1. Asusta pero no da miedo

El 135 parece que dice que las administraciones ya no podrán tener déficit. En realidad, dice bastante menos que eso.

En primer lugar, pospone hasta el 2020 la aplicación del artículo. Como todo el mundo sabe, mucho antes el Universo habrá sido destruido tal y como vaticina una visión maya. Y si se equivocan, en nueve años no quedará ni rastro del mundo económico y social que conocemos ahora.
En segundo lugar, y esto es mucho más importante, no dice hasta dónde te puedes endeudar, sino que delega la decisión a una ley orgánica que fije estos criterios. Ley que se puede ir cambiando periódicamente de acuerdo a la coyuntura del momento. Es la típica maniobra de la ley que se desplegará en el reglamento correspondiente, que traducido al idioma legislativo quiere decir "Haré lo que me salga por el arco del triunfo".
Finalmente, estos límites se podrán superar en casos de catástrofes naturales, situaciones de emergencia extraordinaria (como podrían ser una gira de José Luis Perales o la ampliación del fondo del armario de Falete) y recesión económica. Han leído bien. En caso de recesión económica, el Gobierno puede llevar a cabo medidas keynesianas, tal y como recomiendan los manuales de economía más elementales.

O sea que más o menos el artículo dice que a partir del 2020 intentaremos que no haya mucho déficit, siempre y cuando no estemos en crisis, lo que me parece bastante razonable.

2. De cara a la galería

El 135 es un artículo más sobreactuado que un ataque epiléptico de Jim Carrey. No dice casi nada, pero da la sensación que nos hemos puesto muy serios y nos hemos limitado para ganarnos la confianza de los mercados. Se parece un poco a las listas de deberes que cuelga la Supernanny en la nevera; no queda muy claro qué pasa si María no recoge su plato o no ordena sus juguetes, pero allí están las instrucciones sujetas con unos imanes de Disneyland París como si fueran el oráculo de Delfos.

Yo creo que por eso no ha habido consulta electoral. Llevar el 135 a las urnas conlleva abrir un debate en el que se evidenciaría el artificio. Además, las revueltas ciudadanas indignadas aportan un plus de credibilidad al 135. Aunque, seamos sinceros, una manifestación en agosto tiene las mismas probabilidades de éxito que una sesión de alcohólicos anónimos en una rave de Castellón.

3. Reformemos, pero en serio

Yo soy de los que cree que hay muy pocos referenda (que es el plural de referéndum, fíjese usted) en este país, lo que es un síntoma más de la debilidad del modelo democrático. También soy de los que cree que hay que cambiar la Constitución y resolver lo que dejamos pendiente porque el hedor a muerto de Franco entraba por los conductos de aire en la sala donde se reunían los padres de la Constitución. Por no haber no hubo madres de la Constitución, en una época en la que las AMPAs eran en realidad APAs.

En fin, les quería explicar que necesitamos una reforma real y no el patchwork del 135, pero eso lo explica mejor que yo Gutiérrez-Rubí, así que se leen esto y así puedo ir a descongelar la nevera.

¿Cómo sería un turismo sostenible?

2011-08-27T14:36:00.001+02:00

A la sostenibilidad en turismo le pasa lo mismo que a la calidad, la innovación, el postmodernismo o el 2.0. Todo es sostenible, de manera que nada lo es. La mayor parte de propuestas "sostenibles" confunden turismo sostenible con turismo en espacios naturales. En realidad, es fácil imaginar un turismo insostenible en un espacio natural (la mayor parte de ellos) y también un turismo sostenible en complejos de invierno, turismo litoral o ciudades monumentales. Natural y sostenible no son sinónimos.

Otro error muy frecuente es contraponer los muros de hormigón del Mediterráneo con las bajas densidades de lugares remotos. Benidorm sería, por tanto, totalmente insostenible mientras que los bungalows aislados de la playas del Índico serían la quinta esencia de la sostenibilidad. Sin embargo, las altas densidades tienen ventajas ambientales que no podemos eludir: consumen mucho menos territorio y facilitan la gestión de recursos, tanto las entradas (energía, alimentos, agua), como las salidas (residuos, excedentes). La densidad de Benidorm es tan insostenible como puede ser Barcelona, Londres o Nueva York. ¿Son más eficientes los "rascacielos horizontales" que consumen grandes cantidades de suelo, a menudo en espacios naturales privilegiados?.

Partamos de cero, casi como en una partida de SimCity. ¿Qué hace de un destino turístico un espacio menos sostenible que un espacio no turístico?. Y segunda pregunta, ¿cómo podríamos reducir esta distancia?.

Sobreconsumos turísticos

Primer problema. Un turista medio consume mucha más agua, mucha más energía y genera muchos más residuos que un no turista. Hay muchas explicaciones para este diferencial, pero nos centraremos en las dos más importantes.

1. Los turistas consumen más cuando son turistas. En casi todas las tipologías turísticas, un turista come más (y más veces), se asea más, se diverte más y usa más el espacio público que cuando no es turista. Todos estos actos tienen un efecto ambiental directo: más consumo de agua (directo e indirecto), más residuos (sólidos y líquidos), más consumo energético...

2. La oferta turística consume más. Mientras que las toallas de casa se lavan, digamos, cada semana (a veces más), muchos hoteles las lavan a diario, así como toda la ropa de cama. Nadie usa sobres de azúcar en sus casas y muy pocos restaurantes sirven el azúcar sin envoltorio. La iluminación de una calle turística es mucho mayor que una calle "convencional". Y así, un largo etcétera. Los lugares turísticos utilizan más agua, energía y generan más residuos por cápita que los lugares no turísticos, porque los estándares de confort crean un sobreconsumo.

Es casi imposible conseguir que el gasto ambiental de un turista se equipare con el de un no turista, de manera que el turismo siempre será más ineficiente ambientalmente que el no turismo. Pero es evidente que podemos reducir de forma muy notable esta diferencia. Estos son algunos ejemplos.

a. Edificios bioclimáticos. Los avances en la arquitectura bioclimática han permitido reducir sensiblemente los costes ambientales: circuitos frío - calor, orientación, energía solar, materiales...

b. Consumo responsable. Los clásicos carteles sobre las toallas en los hoteles son solo una muestra de las posibilidades de un consumo turístico mucho más responsable, que limite los sobrecostes ambientales de su presencia en el destino.

c. Gestión de residuos. El mayor diferencial entre turistas y no turistas tiene lugar en los residuos sólidos per cápita. Todo está empaquetado, plastificado, galvanizado o porexpanizado. Los destinos turísticos deberían investigar y aplicar nuevos criterios en gestión de residuos: reducir, reutilizar y reciclar.

d. Información ambiental. La mayor parte de los turistas contemporáneos son conscientes de que el turismo no es inocuo y que su presencia crea impactos. La información ambiental es en estos casos especialmente útil y eficaz.

e. Ecotasa. Destinar una parte de los ingresos de los turistas a paliar (aunque sea parcialmente) los costes ambientales que genera sería una forma de aplicar el principio "Quien contamina paga". A pesar del descrédito de esta fórmula tras la experiencia balear, es una medida de carácter casi universal.

Costes ambientales del transporte

Imaginemos que somos capaces de lograr que el impacto ambiental de un turista sea el equivalente al de un no turista. ¿Podríamos decir entonces que un destino turístico tiene una huella ecológica equivalente a una localidad no turística?. Comparemos la ciudad Urbania de 100.000 habitantes con la ciudad Ociópolis con 100.000 plazas turísticas. Aunque un habitante de Urbania tenga un comportamiento ambiental similar al de un turista en Ociópolis, en el segundo debemos computar además el coste ambiental de trasladar el turista hacia el destino y de devolverlo a su lugar de residencia.

Trasladar a las personas desde su residencia al lugar de vacaciones es muy costoso ambientalmente. Este costo se incrementa o decrece con la combinación de tres factores.

a. El medio de transporte. Con la hipótesis de una ocupación plena, los dos medios más eficientes son el denostado autobús y el tren. Por contra, el automóvil y el avión son los más ineficientes. Precisamente, más del 90% de los flujos turísticos se mueven por avión o por coche. En este sentido, el Camino de Santiago es un modelo de ahorro energético, ya que los peregrinos se desplazan a pie o en bicicleta.

b. La distancia entre origen y destino. Como es lógico, cuanto mayor es la distancia entre ambos mayor es el consumo energético que se precisa para salvarla. El turismo de larga distancia es mucho más costoso ambientalmente que el turismo de proximidad.

c. La estancia media. Cuanto más se reduce la estancia de los turistas, mayor es el coste de desplazamiento por unidad temporal. Como es lógico, una estancia media de 20 días tiene un coste ambiental diez veces inferior a una estancia de dos días.

Estos criterios nos dan pistas sobre cómo reducir el impacto ambiental del transporte: desplazamientos más cortos, estancias más largas y medios de transporte colectivos. Y todo ello a la espera de medios de transporte que permitan incorporar energías renovables.

Podríamos incorporar más complejidad al modelo si consideremos los llamados flujos de agitación, es decir, los flujos internos en el destino. Sabemos que los turistas se mueven mucho más que los no turistas, incluso en los modelos más sedentarios como el turismo litoral. Sin embargo, utilizan en mucha mayor proporción los medios de transporte públicos, lo que tal vez compense el primer factor.

Costes ambientales del suministro

Finalmente, deberíamos considerar los costes ambientales de la aportación de energía y recursos al destino. Cuanto más se aleje la fuente de suministro del destino, mayor será el coste ambiental del desplazamiento. Por ejemplo, si se alejamos la producción energética del destino, tendremos que incrementar la longitud del transporte eléctrico y sabemos que durante este trayecto se pierde un porcentaje muy significativo de la energía. Y no es lo mismo abastecer los restaurantes de los huertos o los campos cercanos que importar productos exóticos que llevan asociados costes de transporte muy elevados. La cocina de kilómetro cero es, además de una apuesta cultural, una propuesta ambiental.

Hay tres criterios que nos permiten mejorar este factor. En primer lugar, como es lógico, reducir la distancia de las aportaciones de suministro (materiales, agua, energía, alimentación...). En segundo lugar, aumentar las densidades ya que es una forma de optimizar los flujos origen - destino. Cuanto más disperso es un destino, mayor serán los costes de transporte de suministros. Finalmente, limitar el número de turistas a un número determinado que evite desplazar el origen del suministro.

¿Cómo sería un turismo sostenible?

El turismo sería sostenible si actuase de forma eficiente en los tres criterios que hemos planteado. Podríamos estimar un indicador global (TS), que sería el resultado de relacionar el índice de coste ambiental per cápita (ICApc) con el índice de coste ambiental del transporte (ICAT) y el índice de coste ambiental de suministro (ICAS), siendo 1 el valor medio de los lugares no turísticos para cada uno de los índices.

TS = ICApc . ICAT . ICAS

Publicado en clan-destinos

Units x canvi

2011-07-29T11:01:00.000+02:00

Davant la convocatòria del 12è Congrés del PSC, els signants d’aquest document ens adrecem a la ciutadania progressista i d’esquerres de Catalunya, als simpatitzants i a la militància del partit per tal de contribuir a un procés de debat que volem que sigui participatiu, obert i regenerador. En aquest sentit, celebrem les aportacions fetes fins ara per diferents col·lectius i persones que sens dubte estan enriquint el necessari debat socialista.

Reivindiquem els principis del socialisme democràtic i de les diferents tradicions que inspiren aquest moviment polític i social centenari. Reafirmem el nostre compromís amb l’esperit fundacional que va permetre que al 1978 és creés el Partit dels Socialistes de Catalunya. Ara i aleshores, allò que ens movia i ens mou, és la vocació sincera de servir els ideals de la llibertat, la igualtat, la solidaritat i la justícia social, i treballar pel progrés de les catalanes i els catalans dins l’ampli marc del catalanisme polític.

La majoria de nosaltres no va viure aquell procés d’unitat, però volem reivindicar amb orgull la validesa i la vigència del seu esperit, que ha fet possible afermar la cohesió social i la unitat civil del poble català.

Més de trenta anys després, però, veiem amb preocupació com la crisi econòmica, social i política i els seus efectes amenacen els fonaments d’aquesta cohesió, i que des del PSC no hem estat capaços d’oferir horitzons d’esperança. Per donar solucions que la ciutadania reconegui com a vàlides, és necessari definir un conjunt de propostes que garanteixin una economia més democràtica i al servei del progrés de les persones, en un món més obert i interdependent que mai, però que cal fer governable.

No ens resignem al discurs econòmic dominant que es presenta mancat d’alternativa: no totes les reformes són iguals i cal començar a diferenciar i a explicar les que defensem nosaltres d’aquelles que defensen les opcions conservadores i neoliberals. El reformisme d’esquerres és un valor que defensem i s’ha d’activar al servei de l’equitat, la competitivitat, el valor del treball, la igualtat d’oportunitats i l’interès general.

Volem contribuir a posar a disposició de la ciutadania de Catalunya un projecte de progrés, reformista, centrat en les persones, coherent amb els principis de l’esquerra i de la socialdemocràcia. Entre les principals prioritats, caldrà tenir present el combat contra les noves i velles desigualtats socials, i molt especialment les que es produeixen en els primers anys de vida i durant la vellesa; el govern de l’economia i del sistema financer per continuar desenvolupant les polítiques de benestar i de protecció social, fent realitat una fiscalitat més justa que permeti aconseguir els recursos necessaris per garantir la qualitat i equitat en l’accés als serveis públics; un creixement respectuós amb el medi ambient; construir una democràcia més participativa i de més qualitat; democratitzar l’accés a la cultura i la defensa dels valors com a eix de la convivència i el progrés i, finalment, un compromís ferm per assolir la igualtat real i efectiva entre les dones i els homes.

Volem construir una societat i un sistema econòmic que no condemnin a la precarietat laboral i social tota una generació. No ens podem ni volem permetre una generació perduda. Volem que els joves contribueixin en condicions d’igualtat al progrés econòmic i social de Catalunya, que siguin protagonistes del futur.

Volem construir un projecte al servei dels catalans i de les catalanes que miri cap a Espanya, cap a Europa i cap el món amb ambició i amb vocació d’estendre-hi noves fites d’equitat i justícia social.

Per tot això,

Treballarem per un nou PSC que doni la batalla de les idees, un partit que no hagi de negar l’adversari per afirmar-se, que no hagi de jugar amb les regles i les idees de l’adversari per construir el seu relat.

Treballarem per un nou PSC que actuï amb personalitat pròpia i amb coherència tant en la política catalana com en l’espanyola. Un PSC que lideri l’aposta federal en una Espanya que accepti sense reserves i sense complexos Catalunya com a nació. Volem fer efectius els nostres principis federals que creiem tan vigents com necessaris, fent compatibles tots els espais en els quals el PSC ha de tenir presència. Per això volem plantejar una agenda concreta de transformacions en els diferents sistemes parlamentaris i institucionals. Un PSC que sigui capaç de superar el marc de discussió política basat fonamentalment en l’apel·lació permanent al greuge en les relacions amb Espanya. Volem oferir als ciutadans un partit que actuï en clau federal, amb cultura federal. Volem exercir un federalisme real, exigent i compromès.

Treballarem per un nou PSC que reflecteixi allò que li transmeten els seus militants, els simpatitzants i tota la ciutadania que comparteix els nostres valors. Un partit on la crítica respectuosa sigui vista com un actiu. On les primàries obertes a la ciutadania siguin la norma habitual. On instaurem més mesures per al rendiment de comptes dels càrrecs orgànics i institucionals, i pel compliment dels nostres compromisos electorals. On continuem impulsant mesures per millorar la transparència del finançament dels partits com a prova d’integritat davant la ciutadania.

Treballarem per un nou PSC més obert, més transparent, més permeable, que torni a connectar amb la ciutadania des de la convicció que només ens mou allò que diem: volem recuperar l’autenticitat, volem representar la majoria de progrés, i que aquesta se senti de nou representada pel PSC.

Som molt conscients que ja fa temps que la ciutadania recela de la política i dels polítics i, lluny de veure els partits com a instruments per canalitzar els seus anhels i les seves propostes, se’ls veu com a responsables de bona part dels problemes.

Ens comprometem a fer del PSC un partit modèlic, que de nou se situï a l’avantguarda de la renovació de les maneres de fer política i de les formes d’expressar-la.

Ens comprometem a fer del PSC un partit més plural i integrador, que sigui capaç de gestionar la seva diversitat interna sense ruptures, capaç d’atreure i incorporar sectors diversos i plurals de la societat. Volem un partit unit, tant com un partit divers i plural. Un partit que escolti permanentment i que sigui capaç d’articular la complexitat d’una societat moderna com la catalana.

Ens comprometem a fer del PSC un partit més arrelat a tot el territori, sense excepció, que representi totes les sensibilitats i totes les visions territorials. Volem un projecte del PSC per a Catalunya, que garanteixi com a objectiu irrenunciable la cohesió territorial i la igualtat d’oportunitats.

Volem dir als ciutadans i ciutadanes de Catalunya que som molts els que creiem que, per assolir tots aquests objectius, és l’hora de passar pàgina en la història del PSC, l’hora de començar a escriure un nou capítol. Calen noves respostes per a nous temps. Després d’anys d’àmplia presència institucional en els diferents nivells de govern, la ciutadania i, en especial, els afiliats i afiliades, demanen canvis. El missatge ha estat molt clar i per això volem abordar aquests canvis amb determinació, sense maquillatge i amb profunditat: incorporant noves idees i nous lideratges, noves maneres de fer política i noves actituds.

El nostre objectiu és que el PSC iniciï un profund procés de canvi, i el volem portar a terme amb l’esperit d’integració propi del PSC: és l’hora de créixer, d’obrir-se a la societat, d’assolir nous suports. Tots hi som cridats. Cal superar dialèctiques i dinàmiques que no es corresponen amb allò que els nous temps i la ciutadania ens reclama. Per això, interpel·lem els protagonistes de les darreres dècades que han tingut responsabilitats al partit i als governs, des de la convicció que convé evitar debats i enfrontaments caducs que no són ni han estat mai els nostres ni es corresponen als nous reptes. Volem un nou PSC que iniciï un profund procés de renovació. Volem contribuir, conjuntament amb moltes altres persones animades pel mateix impuls, a dur a terme un canvi real, participat i generós, que en cap cas no pot ser un canvi per tal que res no es mogui. Perquè estem davant d’un congrés que no pot ser de resignació, sinó que ha de ser un congrés d’oportunitat.

Aquestes són les grans línies en les quals ens disposem a treballar: congrés d’oportunitat, economia al servei de les persones, federalisme efectiu i coherent, partit transparent i dinàmic, autenticitat i noves actituds, valors, idees i reptes de l’esquerra compartits amb la resta d’europeus. Un treball que ens permetrà assolir un futur que avui només una part de la societat veu amb optimisme. Unim la voluntat i el compromís d’encetar des d’ara, amb els ciutadans i ciutadanes progressistes i d’esquerres, simpatitzants i afiliats del PSC, aquest canvi que ens permetrà recuperar la il·lusió i rellançar units un projecte de progrés i d’oportunitats.

Catalunya, juliol de 2011

#unitsxcanviPSC

Bonos turísticos

2011-07-13T14:50:00.001+02:00

Bonos, descuentos, ofertas, chollos, liveshopping... La crisis económica ha abierto las puertas a un universo de páginas que ofrecen descuentos muy altos tanto a productos como a servicios en las compras por Internet. Una manicura francesa, un curso intensivo de inglés, un gps, una noche en un hotel temático, una cena en un restaurante hindú o una sesión de coaching... Casi todo puede ser comercializado y rebajado en los grandes portales de descuentos de la red.

Desde hace tiempo se han consolidado varios portales específicos que ofrecen descuentos en servicios turísticos, como Atrapalo, trivago, lastminute, booking, muchoviaje o rumbo. Los bonos tienen, sin embargo, dos elementos nuevos. En primer lugar, se trata de bonos generalistas que operan en un mercado mucho más amplio, que integra otros servicios y bienes. En segundo lugar, son ofertas muy limitadas tanto en el tiempo como en el número, a menudo con un amenzante contador que fija el tiempo de caducidad de la propuesta.

No ha espacio en este post para enumerar todos los portales de ofertas que intentar abrir un hueco en este mercado emergente. Os presentamos un recorrido por las principales páginas que hemos catalogado. Como siempre, seguro que no están todas las que son, aunque en este caso sí que son todas las que están. ¿Nos seguís?

Una de las pioneras fue Weekendesk, que tiene su origen en Bélgica y en recorrido de más de 10 años. A diferencia de la mayoría, está especializada en el sector del ocio. Forman parte de un grupo internacional, que también gestiona las famosas smartbox, las cajas de felicidad. El punto fuerte de Weekendesk es que la mayor parte de las propuestas son paquetes, que incluyen diversos servicios de forma simultánea. Las ofertas están organizadas en criterios que ayudan a seleccionar las propuestas: romántico, insólito, gourmet...

Con un naming desastroso, Groupon (la unión de group y cupon) es una firma que propone diariamente tres productos. El objetivo no es tanto conseguir un volumen de ventas, como el de ganar en notoriedad e, incluso, testar la viabilidad de nuevos productos. En 2010 Groupon (con acuerdo con Google) pasó de 2 a 50 millones de suscriptores, con más de 100.000 ofertas diarias y un crecimiento estimado del 50% mensual cada mes para 2011. Groupon destaca porque organiza la información a escala local. Incluso en las redes sociales, la identidad está adaptada al lugar (éste es el twitter de Groupon Cáceres, por ejemplo). Por lo demás, se centra en el ámbito del ocio, ofrece mucha información adicional y mantiene la estructura de tiempo y usuarios limitados.

Groupon ha llegado a un acuerdo con la pionera oooferton, una página creada por Luis Krug (responsable entre otras de Phonehouse). Aunque no se dedica al ámbito del ocio, nos llama la atención su modelo 2.0, seguramente el más abierto de todos los estudiados. No en vano, tiene más de 100.000 fans en su página facebook. Por lo demás, el modelo se repite: tres ofertas diarias, 24 horas y cupones limitados.

La competencia más directa de Groupon es el grupo LivingSocial, que pretende unirse a Amazon. Livingsocial es el responsable del portal LetsBonus. LetsBonus mantiene el modelo de descuentos muy rápidos y a un grupo reducido. Además de los "planes del día", que se centran sobre todo en hoteles, restaurantes y estética, se pueden acceder a los "planes de viaje", en los que actúa como una agencia on line más. Como en el resto de competidores, la red social es usada como una herramienta de spam (éste es el twitter).

Aunque es una lógica de negocio muy diferente, Bonumregalos también juega con el modelo de bonos o precios muy reducidos. En este caso, se trata de un portal pensado para obsequiar a alguien con un regalo. El usuario fija el precio, escoge el tema (saborear, romáticos, originales...) y opta a un número amplio de ofertas relacionadas con el ámbito del ocio: un fin de semana, un masaje, una excursión en segway... Aquí no hay cuenta atrás, ni límites temporales.

Hay muchos otros. Nos hemos dejado offerum, muy bueno en la ofertas de actividades de ocio. Nos gusta la estética y el proyecto de Planeo, que incluye artes escénicas. Empieza Amitad (ocio a mitad de precio). Hay que seguir la pista también de Groupalia. De hecho, hay tantas que han aparecido los primeros buscadores de ofertas, aunque todavía muy deficientes.

En clan-destinos también podemos ofrecer tres posts por el precio de uno. Solo hasta que se agoten las existencias. Y otro día, analizaremos los efectos de los bonos en la industria turística que viene. Y ustedes, ¿qué opinan?

Publicado en clan-destinos

El discurso

2011-07-12T11:37:00.000+02:00

A Max le molestan las corbatas. Siente que el nudo le ahoga lentamente y que la tela se retuerce entre su nuez como las culebras rodean a sus presas. Hace tanto calor que los adoquines se funden como la manteca en el fogón. El alcalde suda como si hubiesen abierto las esclusas del cielo justo sobre su cabeza. Los chicos del coro se han aburrido de esperar y corretean por la plaza en una nube de polvo. El ramo de flores languidece junto a la fuente. Ni las abejas parecen interesadas. Hace casi una hora que la ministra debía haber llegado.

Mientras las campanas de la iglesia tocan alocadamente, el alcalde se desploma como un árbol tronchado. Las mujeres que habían estado observando la escena desde el fondo de la plaza corren a socorrerlo. Unos le quitan los zapatos, otros lo trasiegan hasta la acera y los chicos del coro le mojan la cabeza con el agua de la fuente. Pero el alcalde no reacciona. El farmacéutico llega sin resuello y sin camisa, rescatado de una larga siesta. Decide llamar a los servicios de urgencia y no puede disimular un gesto contrariado, que Max anota en su registro de alarmas. Pocos minutos después una ambulancia se lleva de forma apresurada al desdichado alcalde, blanco como un lirio en primavera.

El sol ya ha dibujado la mitad de la elipse que traza en el cielo. Los chicos del coro han ido desertando poco a poco. Las mujeres situadas en el fondo de la plaza han desaparecido como las hormigas antes de una tormenta. El capellán juega al cinquillo en el bar. Cuando al final llegan dos audis con los cristales tintados, sólo Max espera en la plaza, recoge disimuladamente las flores mustias de la acera y las ofrece con una sonrisa forzada a la ministra. En unos minutos, la política, entallada en un vestido muy corto corto y unos zapatos muy altos, corta la cinta, descubre una placa conmemorativa a la entrada de la escuela, lee con desgana un discurso y entra apresuradamente en el audi que se aleja entre una gran nube de polvo.

Max se ha quedado solo frente a la placa. Afloja un poco el nudo de la corbata y sube a la tarima. Con gesto solemne se acerca al micro y arenga sobre la educación, sobre el conocimiento, sobre la verdad y la ignorancia, sobre la igualdad y, por fin, sobre la vida y la muerte. Es, seguramente, el mejor discurso que jamás haya sido pronunciado. Mientras Max desciende satisfecho de la tarima, el móvil le tranquiliza: el alcalde se recupera de la lipotimia. Empieza a llover y las palabras se mojan de silencio.

El maletín

2011-07-11T08:04:00.007+02:00

El agosto se filtra por las persianas del despacho. El ventilador va negando con la cabeza, a un ritmo lento, como un sabio japonés. Cuando encara la mesa, las hojas tiritan durante un instante, pero enseguida recuperan el reposo. La puerta está cerrada aunque se puede oir el sonido acompasado de las teclas de un ordenador. Como un concierto tosco. Como un réquiem.

- Nuestra empresa lleva más de diez años en el sector. Hemos trabajado en todas las capitales de provincia de la comunidad. Tenemos todas las normas de acreditación europeas y, además, hemos conseguido una mención extraordinaria en la Feria Sostenible de Milán. Está usted hablando con la mejor empresa española del sector de la limpieza. (Y siempre que dice sector convierte la ce en una sonora ge).

- Entonces estoy seguro que ustedes no tendrán ningún problema en el concurso.

- Pero usted sabe igual que yo que los concursos no son del todo fiables. Que a veces, hay una mano negra que sitúa una de las empresas por encima de las otras.

- Le garantizo personalmente que eso no ocurrirá. El concurso seguirá las normas que hemos definido. Le doy mi palabra.

- Palabras, palabras... Llevo mucho tiempo en este negocio y sé que las palabras son sólo eso, palabras. Y más entre los políticos. Mire. Me gusta hablar claro. Todas las empresas son más o menos iguales. ¿Sabe usted por qué nosotros gestionamos más ayuntamientos que ningún otro?.

A Max no le interesaba lo más mínimo.

- Porque tratamos bien a las personas que confían en nosotros. Al final, una empresa de servicios es eso: confianza y buen trato. Nosotros sabremos tratar bien a su ayuntamiento y, sobre todo, sabremos tratarle bien a usted. Denos su confianza y le aseguro que encontraremos la forma de agradecérselo.

Llega un momento en el que el humo del bar llena todo el espacio. A Max le encanta ese aroma de chorizo frito que parece colgado del techo como un nido de murciélagos en lo alto de la cueva. Ha bebido cuatro cervezas y se siente un poco mareado. Pide la cuenta alzando el dedo entre la nube de cabezas que le rodea.

- ¿Hoy no me invitas, Max?.

- Voy muy justo este mes, Andrés. La próxima.

La noche ha teñido de añil las callejuelas del centro y ha barnizado de frío las esquinas. Max se para frente a una lata que rueda por la acera, se agacha y la introduce con destreza en la papelera. Sonríe. Hay días por los que vale la pena ser concejal. Y su silueta se pierde entre la bruma.

La entrevista

2011-07-10T21:16:00.001+02:00

Los focos son como seis grandes soles que llenan el estudio de haces de blanco. Parecen espigas de luz. Max se siente abrumado mientras una estilista con un escote imposible le embadurna la cara con una capa de maquillaje. Prueba el micrófono y el regidor le suplica una vez más que no lo toque, que se limite a hablar de forma natural. "Ésta es su cámara", le comenta un zagal con los pantalones caídos, que muestra orgulloso la marca de su slip. ¿Mi cámara? piensa Max. ¿Y para qué quiero yo una cámara?.

La realizadora del programa tiene unos tacones tan altos que parece el elefante que Dalí escondió en Púbol. O mejor, aquellos equilibristas del Circo que se pasearon por el pueblo alzados en unos inmensos zancos. Habla tan deprisa que Max apenas entiende nada. "Cuandosenciendalocho, entrasted ysesientenelsofadeladerecha yespera quelesaludeMamen. Nohablestaquenoselodiga ynomirelacámara". Mamen es la presentadora. Parece que se ha escapado de un cuadro de Modigliani. Es tan esbelta que diría que está a punto de evaporarse. Los focos siguen calentado el plató, casi en ebullición.

Empieza el programa. Mamen sonríe. En el escenario, unos sofás con forma de labios se van ocupando por políticos sometidos al acoso impenitente de la presentadora. Critica los impuestos, las retribuciones, los maletines, las obras, los servicios. Y mientras se mofa de los incautos políticos locales, el público ríe al son de un realizador que mueve los gestos como un director de orquesta. Hundidos en los sofás los cinco alcaldes intentan mantener la dignidad mientras improvisan frases exculpatorias.

Finalmente, entra Max. Mamen le espera como un verdugo ante el cadalso, con su capucha negra y su enorme hacha afilada con restos de sangre. Incluso le parece ver el capellán balbuceando unas últimas oraciones. La corbata le aprieta tanto el gaznate que siente que el aire apenas fluye por un desfiladero angosto, demasiado estrecho. Los focos parecen fuera de control y ahora queman el aire como si se tratase de un globo aerostático. La boca está seca como la mojama, como los barrizales en verano.

Cuando es Fiesta Mayor, toda la comarca acude al reclamo de las atracciones, de los conciertos en la plaza y los animados correcalles. Apenas queda rastro de la Feria del ganado, que antaño reunía hasta 3.000 reses. Hoy es una modesta carpa donde se sitúan un concesionario de coches, varias carnicerías, la cooperativa o la Junta. Cuando entra Max, es recibido con todos los honores. Palmadas en la espalda, sonrisas de complicidad y parabienes que desbordan la timidez del concejal. Todos repiten una y otra vez la secuencia que ha hecho famoso, por un día, al modesto pueblo de la meseta. La feliz ocurrencia del concejal más célebre de la región.

- Es usted el representante de una mancomunidad de municipios que se han unido para promocionar turísticamente su región. Se han gastado (mira de reojo el telepronter) casi 100.000 euros en la atracción de visitantes. Señor... (vuelve a mirar el telepronter), señor Max ¿pero quién va a querer ir de vacaciones a una localidad como la suya?. ¿Qué atractivo puede tener su comarca?.

Max iba a hablar de campos, de iglesias, de la vida rural, de la gastronomía o de los canales. Pero no pudo reprimir su respuesta instintiva.

- Pues que es un lugar donde personas como usted nunca irán de vacaciones.

- Damos paso a unos minutos de publicidad.

El milagro

2011-07-08T17:14:00.001+02:00

Escondida entre las velas, Estrella ruega entre sollozos. Implora con ojos devotos a la figura hierática de María que mira al horizonte. Ha vuelto a beber, es cierto. Y ya no le regala aquellas caricias espontáneas. Pasa las tardes hundido en el sofá, atrapado entre imágenes vacías. Pero todo puede volver a ser como antes. Sólo hace falta un milagro. Un pequeño milagro.

El alcalde llega tarde. Se disculpa con una excusa ininteligible. Max ha llegado el primero. Luego, el secretario junto con el profesor de turismo, quien ha preparado la prueba. El alcalde preside el concurso. Abre con un gesto solemne los sobres con las pruebas y el secretario lee con parsimonia las normas del examen. Max constata la mirada de complicidad del alcalde con aquella joven de piernas inversamente proporcionales a la longitud de la falda.

El ventilador esparce las motas de polvo que el haz de sol ha convertido en gotas de oro. La joven morena se mira las uñas mientras repasa con desdén las preguntas. A su lado, un chico aún por hornear y lapidado por el acné no puede evitar deslizar su mirada hacia aquellas piernas infinitas. De hecho, doce de los trece aspirantes apenas pasan de los 20. Al fondo de la sala, Eduardo no ha levantado su mirada del papel desde que empezó la prueba. Hoy no ha bebido. Está cansado de ver los ojos tristes de Alba, su hija, cuando llega de madrugada con unas copas de más. Hace dos años que cerraron la empresa y hace casi un año que se cansó de vagar por las oficinas de empleo. Con cincuenta años y los pulmones anegados por el polvo, las puertas siempre están cerradas.

Eduardo conoce la región como la palma de su mano. Cada árbol. Cada hormiguero. Cuando era un niño, había convertido las rocas en un campamento. Desde el gran olmo había dado su primer beso. Entre esos campos de trigo descubrió los ojos de miel de Estrella y sus manos de harina. Y cuando Alba aún se dejaba abrazar, la acompañaba por el encinar hasta la poza. Por eso, cuando Estrella le comentó que el ayuntamiento convocaba una plaza de turismo pensó que podía ser su última oportunidad. ¿Quién conocerá mejor que él la comarca?. Pero las preguntas le hablan de yield management, de coopetencia, de sostenibilidad o de branding. Ni una sola referencia al Campanar del Carmelo, al Otero o al Olmo Viejo.

Por la noche, Max y el capellán juegan al cinquillo en el viejo casino, entre tragos de orujo y caladas de Ducados. La mayor parte de los campesinos han desertado y apenas restan algunos viejos frente a un vaso de vino.

- Mmmm. Murmuró el capellán. Proporcionar las respuestas de un examen en un concurso público. Sin duda es un delito grave.
- No se queje capellán. Usted ha roto el secreto de confesión. En todo caso, yo me las vería con la justicia terrenal. Pero usted debe rendir cuentas a la justicia celestial.
- Paso.
- ¿Cómo que pasa?. ¿No tiene usted el siete de espadas?. Ponga la carta y deje de hacer trampas.

La noche ha ido cerrando uno tras otro los restos de luz que aún tiritaban entre las rendijas de las ventanas. Es madrugada y Eduardo se levanta furtivamente mientras Estrella simula estar dormida. Arropada por el batín, mira sigilosamente cómo Eduardo estudia unos mapas de la comarca con la determinación de un mariscal de campo. Estrella vuelve a la cama y deja un reguero de lágrimas por el pasillo.

La boda

2011-07-07T15:49:00.003+02:00

En la sala de plenos una empleada barre los restos de las palabras de la sesión del jueves. El ujier ultima los preparativos, con la cara huraña y los ojos dormidos. Es sábado y se perderá su partida de petanca. Precisamente hoy quería demostrarle al bocazas de Emilio que lo de la semana pasada sólo fue un golpe de suerte.

Max tiene en la carpeta toda la documentación. Saluda al novio, sudado como si acabase de salir del océano. Está inflado como un dirigible a punto de surcar el cielo de Berlín. La novia no parece una novia. Lleva vaqueros y una camiseta de Marina d'Or, ciudad de vacaciones. Los zapatos rojos de tacón no disimulan las medias un poco roídas. A pesar de todo, Max se siente fascinado por sus inmensos ojos verdes y su piel de porcelana. Con un gesto firme, acomoda a la extraña pareja en las dos sillas dispuestas frente a él.

Nunca ha oficiado una boda. No está nervioso pero sí incómodo. Abre la carpeta con un gesto solemne y lee unas palabras que ha encontrado hace unas horas en el google. Luego intenta dar un aire digno a la lectura de los artículos 66, 67 y 68 del Código Civil. En la biblioteca, encontró unos versos sobre el amor, sobre la sinceridad, sobre la vida en común y sobre el cariño. "Déjame anotar en mi cartera, la gracia de mi rama verdecida, mi corazón espera, también hacia la luz y hacia la vida, otro milagro de la primavera", declama con el mejor de sus tonos. Los novios le observan con la mirada perdida.

Por fin, Max pregunta al novio si desea casarse con la novia. Aunque Max se da cuenta que apenas le ha entendido asiente con la cabeza. Luego éste le habla a la novia con un gesto cariñoso. Max reconoce el idioma: es checo. Lo sabe porque durante tres años trabajó con un encofrador de Praga que solía hablar con su compañero en esa incomprensible lengua. La novia asintió. Max sonrió complacido, abrazó a los novios y les invitó a que firmasen el registro.

Los lunes siempre se celebra la Comisión de Gobierno. El alcalde está explicando su propuesta para el Parque Central y Max se entretiene dibujando espirales en el orden del día. Una secretaria le rescata del aburrimiento y le pide que salga un instante.

- Ayer abrieron un locutorio en la calle del Castillo. No tienen licencia. El inspector se ha dado cuenta y les ha abierto un expediente. Al parecer, el dueño del locutorio estaba muy enfadado. No hablaban en castellano, pero hemos conseguido un intérprete. Este señor afirma que usted le concedió la licencia a él y a su hija, el sábado mismo.

La piscina

2011-07-06T15:32:00.004+02:00

Max llega puntual a su cita. La moqueta huele a espliego. Mientras espera, hojea las revistas que se amontonan en la mesita de cristal, hundido en un sillón. Entran y salen lívidas secretarias, tan esbeltas y hurañas como en un desfile de moda. Las puertas no paran de abrirse y cerrarse, cargadas de sonrisas y palmaditas en la espalda. Frente a él, un individuo inflado como un inmenso lechón sostiene grácilmente el móvil entre el hombro y su cabeza, mientras repasa un diario deportivo con manchas de café.

- El Consejero de deportes no puede recibirle. Quizás yo pueda ayudarle

El joven sonríe de forma desmedida y la hilera de dientes blanquísimos contrasta con una tez particularmente oscura. Sin renunciar a su inmensa sonrisa, le acompaña por el laberinto de despachos, y guiña un ojo a una secretaria que le responde con gesto frívolo. El despacho es tan pequeño como un confesionario. Sin dejar de sonreir, el joven anota con letra críptica las explicaciones de Max.

- La Consejería nos ha asignado una partida para una piscina. En realidad, nosotros no la necesitamos. ¿Ve? (Max enseña las fotografías que él mismo realizó pensando en la entrevista). Al lado de la ciudad, discurre un río que siempre tiene un caudal aceptable. Desde principios de abril, los fines de semana comemos en la riba, nos bañamos y bajamos río abajo donde el agua ha abierto una poza enorme. Nosotros la llamamos La bañera de la señora. Incluso en diciembre es costumbre empezar el año con un baño en las aguas del río, si no están heladas.

- ¿Entonces quiere renunciar a la subvención de la piscina?

- En realidad, lo que necesitamos es un nuevo silo. La Consejería de Cultura convirtió el viejo silo en un centro polivalente y ahora tenemos que almacenar el grano en la capital de la comarca, que está a más de media hora de los campos. Queremos un silo; no una piscina.

El joven sonríe mientras le explica que la Consejería de deportes no puede destinar sus recursos a obras que no sean deportivas. Le mostró después los estudios que habían realizado para asignar la dotación de subvenciones. No era sólo la piscina de su municipio, sino la piscina de una AHD (área homogénea de distribución) que estaba formada por seis núcleos de población. El joven le entregó una carpeta con las condiciones técnicas de la piscina, los formularios de la subvención y un catálogo a todo color de la empresa concesionaria.

En el taxi que le lleva a la estación, Max empieza a calcular las onzas de grano que cabrán en la piscina que construirán a partir de septiembre. Y sonríe. La ciudad ya tiene su nuevo silo.

Max concejal

2011-07-05T16:33:00.000+02:00

Hoy 17 de junio no ha llovido, y Julio no se ha atrevido tampoco a declarar su amor a Elena, y Enrique se duele de la sesión de quimio, y Maruja se ha quedado dormida en la butaca y ha soñado que él volvía, y Dani el herrero ha decidido cerrar la empresa, y Manuel se ha frotado el muñón, y Maria del Carmen ha resuelto otro sudoku sin demasiados problemas, y Lucía sospecha que su cabeza ya no es la de antes mientras vaga por la escalera sin acertar a encontrar su piso, y David no entiende nada de integrales, y Plinio hace planes para irse a Cuba y encontrar una novia con quien hablar en las tardes de invierno, y Ana se maquilla con desdén porque las arrugas hace tiempo que hablan por ella. Y Max ha sido escogido concejal.

22.000 milions de què?

2011-06-23T19:28:00.006+02:00

S'ha instal·lat com un mantra en la nostra societat: "Madrid ens deu 22.000 milions d'euros". "Si fóssim independents, tindríem 3.000 euros més per català i any". Fa uns pocs dies, llegia aquest argument en un article del professor Terricabras, però si busquen "22.000 milions d'euros" al Google trobaran prop de 80.000 resultats (presidits per un article de l'economista Sala i Martín). I gairebé de forma unànim, tots ells associen el dèficit fiscal als guanys de la Catalunya independent. És així?.

El parany del flux monetari

Simplificant, hi ha dos models de balances fiscals: el de càrrega - benefici i el de flux monetari. Els 22.000 milions estan calculats amb el segon criteri, el que aporta un dèficit més elevat. Aquest model considera que una instal·lació militar situada a Madrid suposa un benefici econòmic per Madrid i no per la resta, tot i que teòricament els efectes positius d'aquesta instal·lació repercuteixen en el conjunt de l'Estat. Per això, la Comunitat de Madrid és de llarg la que té un dèficit fiscal més elevat si emprem el criteri de càrrega - benefici, però es redueix molt si emprem el de flux monetari, perquè la capital s'endú una part important de les inversions "generals".

Si Catalunya fos independent, hauria de realitzar una sèrie d'inversions que ara realitza l'Estat i que no computen a Catalunya en el model de flux monetari. El nou estat català hauria de pagar totes aquestes despeses que ara cobreix l'Estat espanyol, i que s'haurien de descomptar dels 22.000 milions. De fet, aquesta és la raó per la qual el País Basc tot i tenir un sistema de concert econòmic, paga anualment una quantitat a l'Estat pels serveis estatals, uns 3.000 milions d'euros. Una bona forma de calcular seria tenir en compte el criteri de flux de benefici i no el flux monetari. Si el primer representa un 8,7% del PIB el segon seria un 6,4%, un 25% menys.

El que costa un Estat

En realitat, crear un Estat és més car que financiar la part proporcional de l'Estat. Imaginem, per exemple, el sistema d'ambaixades per tot el món. No és el mateix finançar una part de les amabaixades que haver de crear una a cada Estat. Tot i que les dimensions de les ambaixades serien menors i els costos també, és evident que això implicaria un sobreesforç per a les finances públiques catalanes. Imaginem, també, l'Exèrcit. No és el mateix participar en una part de la despesa militar que haver de crear un nou exèrcit, perquè els costos mínims del nou exèrcit serien molt elevats.

Solidaritat o aïllament

El concert basc no només aporta una quantitat a l'Estat pels serveis comuns, sinó que també participa en el Fons de Compensació Interterritorial (FCI). Si Catalunya aprovès el model de concert econòmic (i aquí he explicat perquè en sóc contrari), hauria de mantenir una quota de solidaritat... Però és que l'Estat català, també. Amb la seva entrada a la Unió Europea, Catalunya esdevindria el quart estat més ric dels 27. Automàticament, la Unió li aplicaria els cànons de sol·lidaritat que aplica als estats més rics.

Per què, per exemple, Alemanya contribueix de manera decidida en els fons estructurals europeus, dels que es beneficien, entre d'altres, l'Estat espanyol?. Perquè la sòlida economia alemanya s'aprofita d'un mercat únic en el que té preferència respecte economies molt menys solvents, com la grega. Els fons estructurals són el peatge que paguen els estats més rics per compensar la seva posició de preeminència en un mercat únic. I Catalunya, si fos independent, hauria de passar necessàriament per caixa.

Els efectes positius o negatius d'Espanya

Mentre que els tres criteris anteriors es poden quantificar amb un cert de marge d'error, resta un darrer factor que és excesivament obert: els beneficis / costos del divorci amb Espanya. Em crida l'atenció que els darrers llibres que han aparegut i que intenten calcular els beneficis d'una Catalunya lliure només fan esment a un més que improbable bloqueig. No crec que el principal problema de la independència sigui el boicot dels espanyols als productes catalans.

Afectaria al mercat editorial català, que lidera les publicacions en castellà, la independència?. No ho sé, però és probable que sí. Podria patir el Port de Barcelona el fet que València esdevingués la porta mediterrània d'Espanya?. Segurament. Perderíem els ponts amb l'Amèrica Llatina, tan importants en el model exportador català, o els mantindríem?. Potser en perdríem. La projecció internacional del turisme català es beneficiaria de desprendre's de la marca Espanya o li perjudicaria?. Em costa pronunciar-me. Seria la independència un fre o un factor de dinamització de l'Eix Mediterrani?. Ves a saber.

La conclusió és aquesta: D'entrada, la independència de Catalunya no ens faria guanyar 3.000 euros anuals als catalans, perquè hauríem de calcular el flux monetari de la balança fiscal, restar-hi a més el sobrecost de l'Estat nou i restar-hi finalment la quota de sol·lidaritat euroepa i internacional. Però és que fins i tot aquesta quantitat (que un dia em dedicaré a calcular) és només una projecció de la situació actual en l'escenari de la independència. Crear un estat nou pot tenir molts efectes, absolutament imprevisibibles i crec que és impossible ni tan sols estimar el resultat final.

No dic que sigui un bon negoci per a Catalunya. O que no ho sigui. Només faig una proposta: Deixem de repetir que Catalunya obtindrà 22.000 milions d'euros anuals amb la independència, perquè senzillament no és cert. I si volem ser lliures, hem de començar per ser rigorosos.

Toronto Trending

2011-06-14T17:05:00.000+02:00

A veces, un proyecto es la antesala de una iniciativa mucho mayor; quiero decir que sorprende más por lo que antecede que por lo que enseña realmente. Turismo de Toronto ha creado una aplicación muy estética, que permite seguir los tweets relacionados con la vida de Toronto, Toronto is Trending. Nos gusta la imagen de los bocadillos que vinculan un tweet con una persona que atraviesa una calle de la ciudad. Y nos gusta sobre todo la aplicación city view, que permite ubicar en un mapa la actividad recreativa de la ciudad...

Seguramente, las webs turísticas del futuro se van a parecer mucho a esta propuesta de Toronto.

La conversación entre turistas

Hasta hace muy poco, twitter era una herramienta de comunicación entre turistas y prescriptores. De hecho, la página twisitorcenter es un registro de la identidad digital de las oficinas de turismo de todo el mundo. El turista sigue a este perfil, le puede preguntar cuestiones sobre la ciudad, ampliar información, seguir la conversación...

Pero lo que vemos en Toronto es algo mucho más innovador. En este caso, seguimos la conversación entre "usuarios" de la ciudad. ¿Se imaginan un hashtag que vincule a los turistas que están visitando (o piensan visitar o han visitado) un destino?. Turistas que comparten just in time sus impresiones sobre un museo, un restaurante o el servicio de un hotel. La conversación entre turistas, pre-turistas y post-turistas será el ágora de la imagen turística de un destino.

Folksonomía turística

La relevancia en twitter es muy espontánea, de manera que los trending topics (TT), es decir las cuestiones de actualidad, oscilan de líderes internacionales, problemas geopolíticos o catástrofes naturales a grupos de música emergentes, personajes del día o programas de televisión. Desde hace tiempo, podemos seguir los TT "locales", es decir, los temas de actualidad en un determinado ámbito geográfico.

La idea de Toronto trending es que los usuarios construyen su propia nube de etiquetas, como una folksonomía. ¿Se imaginan la potencia de esta idea en un destino?. Piensen en que de forma constante los turistas aportan tags que crean las cuestiones relevantes a cada momento, un evento, un monumento, un artista callejero, el colorido de un mercado o la suciedad de las calles o la inseguridad de un barrio.

Geoinformación

La información asociada a un par de coordenadas está revolucionando la forma como estructuramos la información turística. Ahora, un criterio de organización de la información es dónde se encuentran los elementos y, por lo tanto, cuan cerca o lejos están de mi posición. Tengo hambre, son las 14 horas y me gustaría un italiano. Que el restaurante se halle a pocos minutos de mi posición es un factor de decisión más. Y una buena forma de presentar los resultados de la búsqueda (query).

Pero ahora imaginemos que podemos cartografiar la actividad de los turistas, tanto la efectiva (he comido aquí) como la potencial (he reservado en este restaurante). Si disponemos de esta información, la cartografía de las decisiones de los turistas on line puede ser un criterio de decisión esencial. Se trataría de la suma de un prescriptor social (como tripadvisor) y una base cartográfica (como google maps), que es lo que podemos ver en el CityView del TorontoTrending. ¿Se imaginan la potencia de una aplicación que permite ver en el mapa los nodos más visitados, mejor valorados, más fotografiados o recomendados de las últimas tres horas?.

No es la mejor página del mundo, pero es posible que el Toronto Trending sea el boceto de las páginas turísticas del futuro. Geoinformadas, sociales y basadas en la folksonomía de los turistas. Los cambios ya están aquí. Y nos gustan.

Publicado en clan-destinos

Un nuevo turismo

2011-06-08T16:12:00.001+02:00

Turismo postmoderno, turismo postfordista, turismo líquido, turismo 2.0... Hay muchas formas de denominar los cambios del turismo contemporáneo. Y no es fácil definir qué es nuevo en el nuevo turismo cuando estamos en medio del proceso de mutación. Les propongo que intentemos acotar la naturaleza del cambio. Pero antes, hagamos una pausa para la publicidad. Es más, ¿y si la publicidad nos ayudase a entender un poco mejor hacia dónde va el turismo?. Volvemos en unos minutos...

Aún hoy los destinos, los productos, los mensajes, las ofertas e incluso los logos turísticos son casi iguales. La oferta se esfuerza por ofrecer clones cuando en realidad los turistas desean "su" destino, "su empresa, "su" producto. Lo que manifiesta su indudable vocación de singularidad, lo que apuesta por la personalización, por la adaptación a cada tipo de turista, a cada necesidad concreta en intransferible tiene muchas más posibilidades de subsistencia que la repetición cansina de modelos. La creatividad es el átomo del turismo que viene.

Los turistas han aprendido que el turismo no es inocuo. Cuando viajamos consumimos más agua de la que precisamos, generamos más residuos, el transporte genera emisiones... Y es más, los grandes resorts pulverizan el paisaje, el turismo puede alterar las reglas sociales locales y tiene efectos secundarios terribles para las comunidades receptoras. La diferencia hoy es que el turista ha asumido su condición de turista. Y quiere, casi exige, modelos turísticos que minimicen el impacto. ¿Turismo responsable?, ¿sostenible?, ¿lento?... No es una cuestión de etiquetas, sino de compromisos.

Cuando un anuncio asegura que el detergente lava más blanco, o que el ambientador huele mejor que ningún otro o que no hay en el mundo destino como ese destino, el espectador sabe que quien lo dice es el propietario del detergente, del ambientador o del destino. ¿Qué vas a decir tú?, piensan. Promocionar un destino con la vieja lógica de la publicidad (y las ferias y los anuncios en la prensa) es casi inútil. La era de las redes sociales se basa en un principio mucho más simple: la conversación. Algo así como "te lo digo a ti y te lo digo de corazón". Lo de la red, twitter, o el turismo 2.0 viene después.

El turismo es la creación de fragmentos efímeros de felicidad. Instantes que valen la pena ser vividos. No hay mejor estrategia turística que marcar distancias respecto lo cotidiano. Dibujar nítidamente el valor del instante (que no del espacio), una emoción volátil, que dura un momento pero que merece perdurar en la memoria. El turismo es trascedente porque se dirige a los coleccionistas de momentos perdurables, aquellos que saben que la felicidad es discontinua y muy frágil. Si el turismo no es capaz de apelar a ese elemento esencial, que es el valor de un aquí y un ahora, entonces no tiene sentido.

Sin duda los espacios banales han perdido fuelle y las agencias apenas venden billetes a los "no lugares"; de hecho, las agencias apenas venden billetes. De todas formas, no es fácil saber cuál es la alternativa a los espacios y los productos artificiales del pasado. Es cierto que los turistas contemporáneos van a la caza de lo auténtico, pero el concepto de autenticidad ha entrado en crisis en la sociedad líquida. ¿Dónde están los límites entre la identidad y el pesebrismo, entre el simulacro y el artificio real?. Puede que los turistas huyan despavoridos de los no lugares, pero no está muy claro hacia dónde acuden. Debemos recomponer la idea de lo auténtico.

Publicado en clan-destinos

congresdesdebaix (III)

2011-06-06T10:34:00.001+02:00

Si hagués de condensar la proposta del congresdesdebaix en una paraula diria "federalisme". Si el debat es limita a decidir si el PSC ha de tenir un grup propi al Congrés o no l'ha de tenir, oblidarem el centre del debat polític contemporani, que és la distància entre decisions i societat. Un partit federal és un partit que equilibra les lògiques locals i les lògiques globals.

Congresdesdebaix vol dir en primer lloc, i sobretot, un procés bottom - up o millor, un procés bottom - bottom. Que el partit parteixi dels debats a escala local i que els àtoms de les decisions siguin les agrupacions. M'imagino agrupacions obertes, actives, participatives, amb veu pròpia, amb capacitat de discrepar i sensibles a la pluralitat de l'entorn on se situen.

Congresdesdebaix vol dir en segon lloc federacions autònomes, que donin resposta a les necessitats dels territoris, que modulin l'accent a les identitats locals, que siguin forts en la defensa dels interessos territorials, que siguin espais de debat obert, de preses de decisions, de coordinació de les veus locals, una peça central del disseny bottom - up.

Congresdesdebaix vol dir en tercer lloc un PSC amb identitat pròpia, que entengui la diversitat del país no com un problema o una dissonància sinó com una riquesa, un partit en què les agrupacions i federacions, però també els simpatitzants, els afins, els propers i els una mica llunyans, els indignats, els contraris puguin participar-hi en la construcció d'un relat col·lectiu de país.

Congresdesdebaix vol dir un partit que participa del projecte d'Espanya, que aporta una visió federal, que cerca complicitats, aliances, discursos compartits, que combat les agressions de forma activa, que proposa un nou model d'Estat i un canvi constitucional. I sí, això vol dir una veu pròpia a Madrid. Però pròpia no vol dir autista.

Congresdesdebaix vol dir un partit que sap que els problemes de Catalunya no es resolen només a Catalunya, perquè moltes solucions tenen com a centre de gravetat altres llocs del món. Un partit que vol apostar pel socialisme europeu com a quarta veu mundial (a més dels demòcrates, els republicans i el partit comunista xinès). Si més de la meitat del marc normatiu català són aplicacions de directives europees, no hem de participar del procés europeu de forma activa?.

Resumir les dimensions del canvi a un grup propi al Congrés és una ínfima part del debat. Que és sobretot un canvi de les estructures, dels models de decisió, de l'organització, de la integració de la creativitat, de la intel·ligència col·laborativa, del valor de la discrepància, de les respostes locals, dels compromissos globals.

Socialismo abierto

2011-06-04T15:19:00.003+02:00

Mezclar. Entrar. Salir. Circular. Intercambiar. Fluir.
Y sobre todo, abrir.

Abrir el socialismo a las personas. Sin exigir compromisos eternos. Recoger la voz crítica, como una oportunidad para mejorar. Gracias por discrepar. Abrirse a los grupos, a la calle, a las voces, a las ideas. Dejar entrar y sobre todo dejar salir. Visitar las ideas ajenas. Compartir.

Abrir el socialismo a las ideas. Admitir que ya nada es igual, y las viejas ideas sólo sirven para explicar el pasado y no para proyectar el futuro. Inventar nuevas palabras. Preservar lo que es nuclear. Desechar la retórica. Aprender. Escuchar. Y sobre todo, dudar.

Abrir el socialismo al mundo. Construir una izquierda europea, que tenga una voz en el mundo . Dar respuestas locales, pero también globales. Recuperar el valor de la utopía. Levantar puentes. Federar. Acercar las decisiones a los lugares. Cooperar.

Turismo creativo

2011-06-04T13:46:00.005+02:00

Que el turismo contemporáneo precisa de creatividad e innovación es casi una obviedad. Pero algunos destinos han ido un poco más allá y han hecho de la creatividad un factor de atracción turístico. El concepto de turismo creativo, como la mayor parte de los nuevos turismos, es ambiguo y recoge tendencias diversas. En síntesis, podemos hablar de turismo creativo cuando el destino se presenta como espacio de inspiración y de trabajo para la creatividad (la fotografía, la pintura, las artes escénicas, la composición musical...). Muchos proyectos están organizados a partir de una figura creativa, que articula el concepto de espacio de creatividad.

No se trata tan solo de proyectos turísticos, sino de iniciativas culturales que pretenden atraer talento, centros de formación, residentes y, naturalmente, turistas. La UNESCO ha creado una red de ciudades culturales, con el objetivo de potenciar la diversidad cultural en los centros urbanos. La ciudad australiana de Melbourne es la ciudad de la literatura, Bradford es la ciudad del cine, Buenos Aires es la ciudad del diseño y Chengdu es la ciudad de la gastronomía. La red está integrada por 28 ciudades de todo el mundo, que se organizan a partir de un concepto clave: la música, el cine, la artesanía, el diseño... Algunas ciudades han logrado construir un discurso turístico basado precisamente en su capacidad creativa, como la ciudad mexicana de Santa Fe. Canterbury ha logrado una marca turística basada en la creatividad musical, que se estructura a partir del festival.

Barcelona ha apostado desde años por la creatividad como argumento turístico, primero a partir de la figura Gaudí (y el Año Gaudí), después a partir del proyecto Barcelona Centro de Diseño. Incluso Turismo de Barcelona se planteó presentarse a sí misma como la ciudad de la creatividad, de igual forma que Milán es la ciudad del diseño y París la ciudad del amor. La apuesta ha cristalizado en una iniciativa muy difusa, Barcelona Turismo Creativo, una plataforma mixta en la que participa Turismo de Barcelona que tiene como objetivo posicionar a Barcelona en el mercado turístico de la creatividad.

En clan-destinos valoramos especialmente la apuesta de la ciudad de Sitges, espacio creativo del Mediterráneo. Qualia Sitges es una apuesta de ciudad por la economía de la creatividad. Sitges potencia el patrimonio histórico de la ciudad, como argumento para crear iniciativas creativas, en una atmósfera de innovación. Se sustenta en el principio de que todas las actividades sociales mejoran si se desarrollan en un escenario propicio y Sitges quiere ser un escenario de creatividad. Simplificando, Qualia quiere ser un 22@ de la creación, con un componente turístico muy relevante. En este vídeo sintetizan muy bien el concepto y los instrumentos de la apuesta de Sitges. Arriesgada, pero innovadora. ¿Quién dijo miedo?.

Publicado en clan-destinos

congresdesdebaix (II)

2011-06-02T12:20:00.001+02:00

Què és congresdesdebaix?. No els hi sabria dir ben bé. És un procés espontani, col·laboratiu i crític que uneix persones i sensibilitats diferents entorn una idea: La renovació del socialisme català. El debat es mou entre twitter, facebook i una wiki, sense un guió predeterminat ni un objectiu a priori. És més una tertúlia en obert, una nit d'estiu amb la remor del mar de fons, en la que una trobada casual ha acabat en una conversa apassionada. Com totes les converses, un moment la conversa cesarà i esdevindrà un endemà, i les idees hauran estat útils. O potser no. Debatre en obert, que no és poc.

Imaginem que podem re-construir el partit a partir d'aquesta lògica, és a dir que congresdesdebaix no és un només una proposta espontània a favor d'un partit diferent, sinó un model d'una forma diferent de gestionar el partit.

Imaginem un partit sense lideratges. Imaginem que Daniel Innerarity té raó i vivim en una societat post-heroica que no necessita un moisés que guiï cap a la Terra Promesa. Si és així, tant és qui se situa en el punt més alt de l'estructura perquè la qüestió no serà qui imposa les seves pròpies idees, sinó qui articula les idees col·lectives.

Imaginem un partit en xarxa sense centre, basada en el principi de la intel·ligència col·laborativa, que crea les condicions necessàries per a què el diagnòstic de la realitat i la construcció de les utopies, el difícil equilibri entre ara i demà, es construeixi a partir de les aportacions dels nodes que integren la xarxa. Ningú no sap més que tots plegats, i és el contrast permanent (no l'addició) de les idees dels uns i dels altres el que crea un relat compartit.

Imaginem un partit de fronteres difoses, que no demana adscripcions absolutes a la causa, sinó compromisos parcials. Imaginem que obrim les portes a les idees progressistes dels altres sense exigir una conversió absoluta al partit; una estructura amb les portes obertes, que permet les entrades i les sortides sense barreres ni controls. I que és compatible formar part del partit i discrepar d'algunes iniciatives.

Imaginem un partit que accepta les seves febleses, que admet que vivim en un món en canvi, que el pensament està en construcció, que optem més pels compromissos que pels contractes amb notari, que no volem ser els més savis sinó els qui aprenem més de pressa, que l'error forma part de la vida política però que els errors s'han de confessar i disculpar. Un partit beta permanent.

Un relat alternatiu

2011-06-01T19:56:00.000+02:00

El relat ja està construït. El Govern actual ha rebut una herència econòmica horrible, que ha obligat a prendre mesures improvisades. El Govern anterior ha estat com un mariner, que es gasta els sous en les tavernes abans d'arribar a port. Funciona perquè te dues virtuts: Permet oblidar els compromissos del programa i encapsar els somriures de campanya i permet atorgar tota la responsabilitat de la situació a uns altres. El cert és que el relat té molts forats, com el guió de Lost. No hi vull dedicar massa temps, perquè els hi volia parlar d'altres qüestions, però els hi proposo tres esmenes .

El primer problema és l'hemeroteca. Efectivament, el Govern actual ha de lluitar amb un dèficit molt elevat, però convé recordar que l'anterior Govern va recollir una herència d'un dèficit de 1.177 milions d'euros (quan els comptes públics parlaven d'un superàvit de 284 milions) i un deute de 17.000 milions d'euros. I tot això en el moment àlgid del creixement econòmic del país.

El segon problema és l'hemeroteca. El Pla de reducció del dèficit de les comunitats autònomes es va aprovar l'estiu de 2010 per totes les comunitats autònomes i amb el vist-i-plau de CiU en el Congrés. El juny de 2010 és anterior al novembre de 2010, quan se celebren les eleccions de les rialles convergents, de manera que CiU no pot al·legar sorpresa per un requeriment conegut amb llums i taquígrafs.

I el tercer problema és l'hemeroteca. El juny de 2010 el Parlament va aprovar un programa molt sever de reducció de la despesa pública, amb mesures com la reducció d'un 5% dels salaris públics. És divertit consultar el diari de sessions del juny. El portaveu convergent criticava el major atemptat de la història contra l'estat del benestar; CiU votà en contra, i uns mesos més tard apel·la a la responsabilitat per reclamar un vot favorable als seus comptes restrictius. Ai, l'amnèsia.

Un relat alternatiu

Els hi proposo un relat alternatiu, que està basat en dos punts que m'agradaria debatre amb tots vostès més enllà del run - run parlamentari. Perquè sospito que el relat del Govern distorsiona el veritable debat, que ens permet pensar no en el pressupost per aquest any, sinó en el model de país que volem.

Més despesa pública, i no pas menys

Curs i ras, el dèficit no està originat per una despesa despropocionada, sinó per una reducció dràstica dels ingressos. No és que el Govern gasti molt, sinó que ingressa molt poc. M'interessa molt destacar que el nivell de despesa pública de Catalunya és baix. Potser sí que en un període de crisi hem de reduir la despesa, però si ho fem, deixem escrit que és només un accident, una minva transitòria, i que després de la crisi recuperarem (i incrementarem) la despesa pública. Si comprem el relat d'un malbaratament dels recursos, acceptarem que en el futur es mantinguin les llistes d'espera o no s'incorporin els ordinadors a l'aula malgrat que les finances públiques s'hagin recuperat. El problema són els ingressos, no la despesa.

La despesa pública catalana és molt baixa perquè la pressió fiscal també és baixa. I si durant el període de creixement econòmic, justificàvem la bonança econòmica per a argumentar la reducció d'aquesta pressió fiscal, semblaria lògic que durant un període de crisi augmentéssim els impostos i no que els baixéssim. Té sentit eliminar l'impost de successions precisament ara?.

No sempre que hi hagut una reducció dels ingressos públics motivats per la crisi, la resposta ha estat una reducció de la despesa. El model keynesià (el que proposa el president Obama) es basa en una inversió pública, que estiri de l'economia i que mantingui els serveis socials. Aquest model genera un dèficit, que és compensat en el futur, amb la recuperació econòmica. El que han fet les economies europees és tot el contrari: Una reducció de la despesa pública, que ha incrementat l'efecte de la crisi i que explica, de retruc, la lentitud de recuperació (i la reducció dels ingressos públics). És cert que la pressió dels mercats obliga a prendre mesures anti-keynesianes, però afirmem tots plegats que això és un programa imposat i, en bona mesura, il·lògic.

Millor despesa pública

En algun moment, hem de dir que el cal no és invertir més o menys, sinó també invertir millor. No només més despesa pública, sinó també millor despesa pública. És incomprensible que en un període de reducció dràstica dels recursos no ens plantegem de forma valenta l'eficiència (i l'eficàcia) dels recursos públics. De fet, el programa convergent s'havia centrat en un concepte interessant ("Farem més amb menys"), que portava implícit l'optimització dels recursos. Els hi explico amb tres exemples.

Imaginem dos centres públics que presten el mateix servei, una biblioteca, un centre sanitari, una universitat o un llar d'infants. La dotació de recursos mai té en compte la productivitat d'aquests serveis. No és el maetix una biblioteca que genera activitats, que aconsegueix ràtios de lectura excepcionals i que té estàndards de qualitat de servei elevats que una biblioteca gris, anodina i amb personal maleducat. La reducció d'un 10% dels recursos a les dues biblioteques és una solució. Però potser la primera (simplifico) es podria mantenir i la segona podria reduir la seva dotació en un 25%.

Imaginem dos professors universitaris. El primer investiga, publica, fa transferència, fa una docència de qualitat, es dedica a tasques de gestió i contribueix de forma objectiva a la millora del servei públic. El segon no investiga, no gestiona i fa deu anys que explica les mateixes sessions, amb una evident manca d'il·lusió. Tots dos tenen la mateixa retribució. Reduir un 5% el salari als dos professors és molt més ineficient (i injust) que incrementar un 10% el salari al primer i reduir un 25% el salari al segon.

Imaginem que un servei públic ha de comprar un vehicle. Si adquireix un híbrid (o encara millor un elèctric) tindrà una despesa inicial molt més elevada, però amortizarà la inversió amb la reducció de la despesa en combustible i l'increment de l'esperança de vida del vehicle. O imaginem que hem de construir una nova Facultat. Incorporar criteris bioclimàtics o domòtica incrementarà el pressupost inicial, però reduirà els consums posteriors (llum, calefacció, refrigeració...), el que permet amortitzar la inversió.

El que ha fet el Govern és simplement aplicar una reducció sistemàtica dels recursos, sense incorporar criteris d'eficiència de la despesa, que és el que proposa l'encertada proposta Farem més amb menys.

En resum

Deixo de banda la batalla política de les responsabilitats, les culpabilitats i les autories. No m'interessen. Parlem del relat.

Vull més despesa pública, molta més. El meu model és l'europeu, una elevada prestació de serveis públics de qualitat, que són finançats amb un sistema fiscal elevat. I vull millor despesa pública. Incorporem criteris d'eficiència, de racionalitat, de rendibilitat social, de productivitat en la gestió dels diners de tots.

I tu, què faries?

2011-05-25T19:41:00.001+02:00

Les darreres eleccions a Sant Feliu de Guíxols han deixat un escenari molt complicat: CiU 7, TxSF 6, PSC 5, ERC 1, ICV 1 i PP 1. Es necessiten 11 regidors per assolir la majoria absoluta i hi ha 32 combinacions possibles que permeterien assolir aquesta majoria. Imagina't per un moment que ets un regidor socialista i que has de prendre una decisió... Quina seria i, sobretot, per què?.

Si bé és una pregunta oberta a tothom, és especialment pertinent per als guixolencs que coneixen millor els pros i contres locals. Tot i que sempre he respectat els comentaris anònims, en aquest cas us agrairia que fossin nominals.

Congresdesdebaix

2011-05-25T09:10:00.001+02:00

S'inicia el #congresdesdebaix, la llavor d'una refundació del PSC.

Cinc idees pel procés, en format twitter:

1. Un procés obert a militants, però també a simpatitzants i, fins i tot, a indiferents i contraris

2. Un debat social i econòmic que adapti els principis socialistes a la societat del segle XXI

3. Un debat federalista. No només Catalunya - Espanya, també municipis, vegueries i Europa

4. Una reflexió sobre el concepte de la identitat catalana, plural, complexa i dinàmica, però imprescindible

5. Escoltar el debat de les acampades: Una altra política, deliberativa, oberta, real i bottom - up

La utopia possible. Josep Vicente

2011-05-24T08:09:00.002+02:00

Abans que el far de Sant Feliu completés la primera giravolta d'aquesta matinada fosca, en Josep Vicente ens ha deixat. I com sempre esdevé amb els qui se'n van, la ciutat no s'acostuma a la seva absència i encara el reconec entre les cadires del Casino, amb el seu llapis afiladíssim i uns fragments de textos a la butxaca. I m'ha semblat que compartia la joia d'una descoberta literària amb un transeünt, a qui ha aturat en una cruïlla. Hi ha persones que formen part del paisatge de les ciutats, com una arruga més del temps. I jo no sé imaginar-me Sant Feliu sense ell.

Recordo la casa d'en Josep com un tetris infinit de llibres. I unes finestres immenses obertes de bat a bat a la ciutat. Allà se celebraren les primeres reunions clandestines de la ciutat, amb en Barneda i en Ribas. Allà es refugià en Rob Kitaj en el seu naufragi europeu, en John Palmer, en Josep Albertí, en Jaume Provensal o la Patrícia Langdon-Davis. En aquell cau de llibertat, de llum i d'esperança s'escriví un pedaç de la història de la ciutat. Encara em sembla sentir la remor dels càntics prohibits que dibuixà Kitaj a The singers i la tremolor adolescent de la utopia possible. "Hi va existir un instant" explicava fa unes setmanes en una entrevista "en el que podíem haver emergit cap a una cosa totalment diferent. Aquest moment va existir, va ser real". Aquell moment va ser capturat per sempre més pel seu amic Kitaj, una de les figures més representatives de la pintura anglesa contemporània.

En Josep Vicente fou l'alcalde de la ciutat entre 1980 i 1990 i s'esforçà per construir una ciutat més enllà de la urgència de la ciutat devastada pel franquisme, ésser l'arquitecte de la utopia possible. Recuperà el Monestir, oblidat en el temps. Reconvertí la vella estació abandonada en una escola. Restaurà el Salvament i aixecà el teatre. Si per un instant Sant Feliu fou una ciutat universitària és perquè molts anys abans, en Josep Vicente havia cercat la complicitat de la Universitat Autònoma de Barcelona. Durant deu anys, l'alcalde Vicente es preocupà molt més dels perquès que dels coms, dels significats més que no pas dels significants, del futur imperfecte i no del present continu.

Li agradava el verb enraonar, parlar amb voluntat de raó. I en Josep ha estat un gran enraonador, un cercador de sentits, un col·leccionista de fragments de veritat, un idealista obstinat i creatiu. El recordo així, enraonant de forma espontània, amb la generositat de qui comparteix la ideologia de boca a orella, com en una àgora discontínua. El recordo obstinat per mantenir el sentit de tot plegat, el valor primer de l'esquerra de les utopies, enmig d'un paisatge de cendres. Ha estat cronista del "no era això, companys", no amb la amarga malenconia del temps passat, sinó amb la força creativa del temps que venen. Ara que el far ha tancat una altra giravolta i que el temps sembla suspès per un instant a la recerca d'un sentit, haurem de rescatar el mosaic ètic i humanista que ens ha llegat

Publicat a Diari de Girona

La política feliç

2011-05-17T20:31:00.000+02:00

Facin un exercici. Agafin totes les fotografies dels candidats. Oblidin els somriures forçats. Mirin directament als ulls. Què veuen?. Si no detecten un pou d'il·lusió, descarti'l i busqui un altre.

Ho sé. La situació econòmica és dolenta, molt dolenta. I socialment, la cosa tampoc pinta massa bé. Però la política no pot ser la cronista de la misèria. Per això ja tenim les notícies de Telecinco i Supervivientes. Si un polític no transmet una profunda, absoluta, contundent il·lusió, llavors hauria de deixar la política i obrir una carnisseria o escapar-se amb un circ. La matèria primera de la política és la il·lusió, si volen, la il·lusió naïf i primària d'un nen que veu per primera vegada una grua. La fascinació d'un infant que passeja per un zoo. La il·lusió gairebé incontrolada del primer anniversari.

La felicitat és contagiosa. I el pessimisme, també. Els polítics han de ser feliços. han de saber riure's una mica de tot i sobretot d'ells mateixos. Han d'admetre que en el fons tot plegat té la solemnitat d'un segon a l'Univers. Han de creure que tot anirà molt millor. Han de construir ciutats felices. Han d'inocular a dosis massives fortalesa, creativitat i un punt d'inconsciència.

Tornin a agafar les imatges dels candidats. Triï el seu preferit. Se l'imagina compartint un viatge per la Toscana?. No?. El veu capaç de fer-li riure?. Tampoc?. Doncs triï un altre. O voti en blanc. Però, sobretot, voti. I quan ho faci, no deixi de somriure.

Autocrítica

2011-05-17T11:31:00.002+02:00

Llevaba semanas buscando trabajo. Tal vez por eso aceptó la oferta sin demasiadas preguntas. Tres días más tarde, encajado en un pulcro mono blanco, iniciaba su jornada guiado por un capataz tan risueño como distante. La planta del edificio se asemejaba a las espirales que diseño Gaudí. Era imposible seguir la pista de las decenas de pasillos que emergían de repente y se perdían más allá de la vista. Pronto sintió que se hundía en un laberinto de paredes curvas.

- En este complejo (recitó casi de memoria) almacenamos palabras. En estos momentos, debemos recoger casi el... 98% de todas las palabras que son pronunciadas cada día. Unos 10 billones de palabras más o menos. Las recogemos, las guardamos cuidadosamente en estas cajas y las almacenamos en estas galerías.

- En esta pequeña galería depositamos las conversaciones de ascensor. Y justo en la galería contigua, recogemos las primeras palabras, incluso los balbuceos. Aquí (dijo señalando un pasillo que se perdía en el horizonte) almacenamos todas las palabras de amor. Mientras el guía contestaba una llamada inoportuna, tuvo tiempo de curiosear entre las cajas y halló frases convencionales, torpes poemas adolescentes y monótonos yotambiéntequiero. Pero no pudo reprimir un gesto de admiración ante las palabras que encontró en una de las minúsculas cajas.

Siguieron su improvisada ruta por el eje central y el guía intentó mostrar las líneas básicas de las galerías. -Allí las discusiones acaloradas y los insultos. - En este espacio, guardamos las conversaciones intranscendentes y más allá (señaló hacia un punto impreciso del horizonte) las sentencias científicas.

- ¿Y esas cajas?. Unos operarios descargaban con extremado tino unos recipientes de madera, mucho más pesados que el resto de cajas que había visto. Un trabajador lustraba cuidadosamente cada palabra antes de depositarla en la estantería.
- Ah. Ésas son las bellas palabras, sonrió. Eufonías, juegos de palabras, versos perfectos como una fórmula matemática... Y algún oximorón, dijo mientras miraba de reojo la pericia del lustrador.

Por fin, el largo trayecto cesó. Estaban casi en el extremo opuesto del complejo. Unas máquinas mucho más toscas recogían las últimas cajas y las dejaba caer en un gran contenedor. La pila de cajas se levantaba en el centro de la gran bóveda como una gran pira.

- ¿Y esas palabras? se apresuró a preguntar. ¿Por qué no las almacenen?. ¿Por qué las tratan como si fueran desechos?.

- Sonrió levemente. Ésta es la galería de los discursos políticos. Antes guardábamos las frases, pero finalmente decidimos deshacernos de ellos. El trabajo se nos ha multiplicado estos días por culpa de las últimas elecciones. Necesitaremos varios días para limpiarlo todo.

[Recuperado de un viejo post]

Híbrid

2011-05-16T09:29:00.001+02:00

No m'agraden els cotxes. Quan la veu en off de l'anunci mític ens preguntava ¿Te gusta conducir? jo sempre responia que no. Si em volen trobar en una fira de Barcelona, és més fàcil que ho facin al Mobile World Congress que al Saló de l'Automòbil. Per això, ara que estreno cotxe no sóc més feliç ni ballo per un peu. Ni me'l miro per la finestra cada cinc minuts.

Tanmateix no puc amagar la satisfacció pel meu nou cotxe, un Toyota Auris Híbrid. Com saben, els sistemes híbrids combinen els motors tèrmics tradicionals amb dos motors elèctrics. El principi és molt simple: Els motors elèctrics aprofiten l'energia cinètica del vehicle quan es frena o simplement no s'acciona l'accelerador. Aquesta energia es perd en els cotxes convencionals en forma de calor (i d'emissions). La combinació dels dos sistemes permet un consum de 3,8 litres cada 100 kilòmetres. I permet també circular per trams urbans amb zero emissions i zero consum, sempre que no superi els 50 Km/h. Reduir de forma significativa els consums és una forma modesta de contribuir a la transició cap a models de consum energètic més sostenibles.

El segon efecte positiu de l'Auris és que el seu nivell d'emissions és molt més reduït: 89 grams de CO2 per kilòmetre. L'activació del sistema elèctric en els espais urbans permet arribar a situacions de zero emissions, tant de diòxid de carboni com de les nocives partícules (diòxid de nitrògen, PM10...) que enverina l'aire de les grans ciutats.

Deixo pel final el silenci, un silenci gairebé monacal. Quan engegues el cotxe, res no fa pensar que estigui engegat perquè la diferència acústica entre on i off és simplement nul·la. Amb l'Auris redueixo la meva aportació a la contaminació acústica de les ciutats per on transito.

Menys consum, menys emissions i menys contaminació acústica. El Govern català ajuda amb zero euros als qui fan el sobreesforç econòmic de comprar-se un híbrid. Per desgràcia, el nostre sistema encara repercuteix les externalitats negatives sobre el conjunt de la societat. El "Qui contamina paga" és només això, un bonic eslogan. En tot cas, un híbrid és només una solució parcial. El transport públic, desplaçar-se a peu o en bici per la ciutat i la investigació en els sistemes elèctrics són la llum al final del túnel. Una llum que es generarà amb energia eòlica.

I Love Campanyes electorals

2011-05-14T08:53:00.000+02:00

A la política li passa una mica com al turisme. Els turistes contemporanis tenen una crisi d'identitat tan elevada que volen fer turisme sense ser considerats turistes i per això han nascut espais com Not for tourists. Actuen com turistes, pensen com turistes, són registrats a les estadístiques com turistes, de fet -vaja- són turistes, però s'estimen més que no els hi diguin. Algunes agències de viatges ho tenen tan complicat com una carnisseria per a vegetarians: "Vagi on no van els turistes", senyor turista.

Durant la campanya electoral, són habituals les crítiques als actes "per motius polítics". I portat al seu extrem, aquesta alèrgia als actes polítics acabaria amb l'absurd de la política sense política, com els viatges turístics per a no turistes. Una veïna em sorprenia amb la següent afirmació: "Els polítics busquen els vots", que seria com criticar al Barça per guanyar la Lliga. I potser la crítica més unànime, la més freqüent, és la crítica al soroll de les campanyes electorals. Deixeu-me que no només les defensi, sinó que les alabi. M'agraden les campanyes.

Deliberin deliberadament

Les urnes són una condició necessària, però no suficient per a que es completi el mecanisme democràtic. És necessari, a més, que hi hagi una relació directa entre vots i decisions, entre allò que es decideix i allò que esdevé, perquè sinó no es tracta d'una votació, sinó d'una enquesta. I, finalment, és necessari que el vot tingui lloc en un clima de deliberació. Deliberar vol dir contrastar les idees, posar en una balança les diverses opcions i decidir quina fa més el pes, contrastar la informació, enraonar... Un vot sense deliberació és un vot destenyit.

Em diran, amb raó, que les campanyes defugen sovint de la dialèctica i s'instal·len en l'espectacle. Però més enllà dels globus, els somriures forçats, els petons innecessaris a nens porucs, les roses i els bolígrafs, les campanyes generen idees. Un votant conscient pot consultar fàcilment els programes, pot accedir a la informació els partits, pot assistir als actes, pot contrastar els models en els debats que neixen com roselles a l'abril i, en definitiva, pot acumular tones d'arguments per exercir el seu vot d'una forma més raonable i raonada. Gràcies a la xarxa, mai ha estat tan fàcil saber què proposen i què no proposen els candidats i els seu equips.

Think tanks col·lectius

Durant els tres mesos llargs de pre-campanya i campanya, les ciutats inicien un procés de reflexió col·lectiva molt fèrtil. A les agrupacions dels partits, es reuneixen acòlits, experts i ciutadans que intenten imaginar el destí de la ciutat. Durant setmanes, la ciutat genera un immens think tank de projectes, idees, mecanismes, missatges i utopies. Malgrat la desconfiança col·lectiva en els polítics, es parla de política en les places, els casinos, els mercats i en les cases particulars. I el sumatori dels milions i milions de sinopsis entre neurones dedicades a repensar la ciutat crea un immens contenidor de pensaments per una ciutat millor.

Uns pocs assisteixen encara als actes, tan buits com les esglèsies, els altres aprofiten la xarxa per proposar una idea ingènua, o aturen els candidats per traslladar el seu neguit, o debaten en el bar perquè en Pere ha de ser alcalde i no en Carles. Si poguessin recollir tots aquests fragments de micropolítica i els uníssim, tindríem el making off de la ciutat que ve.

Atmosferes electorals

Admeto que a mi tampoc no m'agraden els cartells, ni les mirades còmplices dels candidats, ni els eslògans asèptics, ni les pancartes competint pel darrer pi verge del Passeig. Però amb el pas del temps he descobert un efecte secundari que no es pot menystenir. Quan una ciutat organitza un festival de música, o un esdeveniment teatral, o un gran torneig esportiu o, simplement, organitza el Carnaval, omple la ciutat de cartells, d'eslògans, de pancartes i d'anuncis a la premsa. Saben que si l'espectacle és infame, el cartell no convencerà els espectadors potencials per a què assisteixen a la versió alternativa del Llac dels Cignes. El que pretenen és, simplement, crear una atmosfera, un "ambient" que faciliti la lectura dels programes, l'interès per les dates, els horaris i els preus. La decisió només dependrà de la qualitat de l'esdeveniment.

La contundència simbòlica dels cartells i l'estètica electoral crea una atmosfera. Contribueix a generar durant uns dies la necessitat de crear-se una opinió, de decidir alguna cosa. Potser que la decisió ja estigui presa (que és el més habitual) o potser que la decisió sigui simplement que no s'ha arribat a cap conclusió. Tant és. Però sense campanyes, sense aquest excès cromàtic, em temo que la societat del zàpping en què ens hem instal·lat, deixaria les eleccions com un mer accident entre un partit de futbol i una guerra en un país de nom impronunciable.

En resum

Malgrat la sensació de vergonya que m'envaeix cada vegada que em veig immers en una d'aquestes campanyes, amb el run-run de la consciència interior criticant l'empastifada de cares i somriures per tota la ciutat, amb l'alèrgia contra la simplicitat ridícula dels eslògans (intercanviables), reconec que la política seria molt pitjor (encara) sense campanyes. Ah. I ja que estem en campanya, votin pels socialistes guixolencs, carai.

In Costa Brava

2011-05-08T08:17:00.002+02:00

Pongan en una coctelera el espíritu libre de A salto de mata, la inteligencia emocional de Marylin Terrell, la pasión por las islas desiertas de Velvet escape, la experiencia viajera de Nellie Huang, el olfato gastronómico de Erika Silva, la capacidad de capturar instantes únicos de Abi King, la mirada de niño de BrilliantTrips, y así hasta 16 bloggers; agiten bien fuerte y sirvan la mezcla en un itinerario mágico por la Costa Brava. Eso es In Costa Brava, la road movie que ha ideado Jaume Marín y el Patronat Costa Brava Girona, que amenaza con cambiar la lógica de la promoción de los destinos.

Relatos creibles

Cuando un destino se ofrece como el mejor destino del mundo suena igual que el detergente que afirma lavar más blanco. La promoción turística tiene el mismo problema que toda la publicidad contemporánea: la credibilidad. Pero imaginemos por un momento que quien habla del detergente no es la marca, sino el vecino del cuarto, ése que siempre lleva unas camisas que tienes que mirar con gafas de sol. Los destinos (y por extensión, todas las marcas) deben intentar que sean otros quienes hablen de ellos, y si es posible que hablen bien. Eso es In Costa Brava: Ofrecer a escritores una trama y un escenario.

Puede que el blogger no encuentre suficiente inspiración y el zápping de sensaciones no dé para un buen post. Puede ser también que el escenario no inspire un musical, sino un mustio y triste Chejov. Un blog reputado lo es porque siempre escribe lo que piensa, de manera que podría ser que el In Costa Brava acabase en una lista de quejas a la altura del servicio de atención al cliente de, digamos, Vodafone. Ésa es la clave del experimento: Un cásting turístico, con 16 jurados (setze jutges d'un jutjat) que sólo escribirán sobre el destino si vale la pena escribir sobre él.

Dummy test

Uno puede seguir la road movie de In Costa Brava gracias a los tweets de los protagonistas, que describen el placer de degustar un suquet de pescador en Roses, las sensaciones de rodar en bicicleta por el camino del antiguo tren, el miedo escénico de saltar en paracaídas, la belleza oculta de unas casitas de pescadores o el taller de ideas de la cocina de El Celler. Es el primer experimento de promoción narrado just in time, y por eso guardo los tweets #InCostaBrava como el making off de una buena idea.

Leyendo los comentarios uno se da en cuenta de un curioso efecto secundario. Imaginen que tienen un prototipo de vehículo y que durante una semana Vettel, Alonso, Hamilton, Button y unos cuantos más se reúnen en un circuito, lo prueban y hacen públicas sus sensaciones inmediatas. O que escriben una novela y reúnen en una mansión del XIX a Vargas Llosa, García Márquez, Marsé, Murakami y Coetze para que anoten en post-its los comentarios sobre la obra. Que 16 bloggers expertos en turismo, con la mirada acostumbrada a la contundencia de lo extraordinario, resigan tu destino es un test impagable. Permite saber qué es realmente extraordinario y qué tan sólo destacable o, incluso, prescindible. Ayuda a mirar tu destino con los ojos de un experto.

Tengo la sensación que en los manuales de márketing turístico el experimento del Patronat Costa Brava Girona tendrá un capítulo destacado. Porque la innovación tiene que llegar también a la promoción.

Novel·la negra

2011-05-03T12:16:00.002+02:00

Rebo una trucada. L'esperava des de feia dies. Encenc una cigarreta. Em mira amb un gest de reprobació, però després abaixa els ulls amb un posat resignat. Dono l'ordre amb veu greu. "Mateu-lo". La sala és plena d'orelles àvides de notícies. L'estança és presidida per un silenci cerimoniós que només trenquen els ecos de la respiració forta dels sicaris. Veig en el gest d'ell un rictus de passió, gairebé sàdica, un voltor que ja olora el ferum dels cadàvers. Un soroll sec i, després, els primers crits. El fum ja impregna tot l'espai i ens acostem institivament a l'auricular, com si volguéssim reduir la distància entre allà i aquí. El primer tret sona amb la freda pulsió mecànica, com si una màquina embogida perdés el control. Noto el cos que cau i m'imagino per un instant la fi de la vida que es trenca, com un fil que finalment cedeix pel pes del destí. Els passos s'acceleren i noto que hi són a prop. Cau la porta. "Disparo, senyor?". "Mateu-lo", responc aparentant indiferència. Sona un tret sec. "L'hem abatut, senyor". La sala s'omple de crits de joia i copets a l'esquena. "És ell, em confirmen".

M'apropo a la finestra amb el malta que ens ha servit ella. El jardí s'entreveu entre la foscor de la nit. Només tinc son. Només vull dormir, penso.

"Què fem al cos, senyor?". "Al mar. Que no deixi cap rastre".

Somriu. M'omple de nou el got. "Sense ell, controlaràs tot Manhattan i fins i tot Queen's. La ciutat és teva, Don. La ciutat és teva".

Dumping fiscal

2011-04-18T12:48:00.003+02:00

El Govern de Catalunya ja ha començat a ensenyar les seves cartes en política econòmica. Ja sabem la traducció de business friendly : menys impostos per als qui més tenen. El més sorprenent és la justificació: Si tenim un IRPF més elevat que Madrid, els directius catalans s'instal·laran a la ciutat del chotis. És, per cert, el mateix argument que s'ha emprat per tal de justificar l'eliminació de l'impost de successions: Els molt rics es moren a altres comunitats per tal de no tributar a Catalunya. Una llegenda urbana amb més adeptes que els tíquets de supermercat per a immigrants i l'autoestopista de la carretera.

Intentar combatre el dumping fiscal amb la reducció dels impostos és com competir amb en Rafa Nadal amb l'ajut d'una Power Balance

L'autonomia (fiscal) que ens cal és la de Portugal

Un dels avantatges del nou Estatut (article 206.3) és que dota a Catalunya de capacitat normativa, és a dir, que li permet decidir la seva pressió fiscal. Si una regió de l'Estat realitza més pressió fiscal, recapta més i pot donar millor serveis; i si té menys pressió fiscal, recapta menys i haurà de baixar el nivell dels serveis públics. D'aquesta manera, les comunitats esdevenen (almenys parcialment) gestores de l'equilibri impostos - serveis.

Afirmar que no podem tenir uns impostos més elevats que els de les altres comunitats implica, de facto, negar l'autonomia fiscal catalana. Ja podem esborrar el paràgraf que ens dota de capacitat normativa perquè el Govern considera que la nostra pressió fiscal l'han de decidir Camps, Aguirre i Patxi López.

Decisions complexes

Com es decideix on viure-hi?. Segurament és la suma de molts factors com la qualitat de vida, el paisatge, el preu de l'habitatge, l'accessibilitat, els records de la infantesa, la proximitat d'un familiar... Diu en Mas-Colell que els executius catalans s'establiran a Madrid perquè allà la pressió fiscal és més baixa. Però és una evidència que els serveis públics catalans (començant per la salut i l'educació) són sensiblement superiors als madrilenys. Per això, quan al Rei li surten malament les anàlisis agafa el pont aeri (en sentit metafòric, és clar) i demana ajut als sanitaris catalans.

Pensar-se que una persona establirà la seva residència guiat només pel criteri de la pressió fiscal és com imaginar-se que l'únic factor que determina l'elecció d'un bé o un servei és el preu. Si això fos cert, algú m'hauria d'explicar perquè costa tant trobar una taula al Bulli. Un executiu decicirà on viure a partir de la suma de molts factors i la pressió fiscal és només un d'ells. Conec una persona que s'instal·larà a Singapur atret per la qualitat de l'educació i la seva atmosfera intercultural.

Empresaris catalans

Mas-Colell és un gran economista, representant il·lustre de l'escola neo-walrasiana, una versió contemporània de la NEC (la nova economia clàssica). L'escola té molts adeptes i ha estat una veritable aportació al coneixement econòmic, però tampoc ha estat exempta de crítiques, com per exemple la incapacitat dels nous models clàssics per incorporar les externalitats negatives.

Tot i que he seguit amb molta admiració l'obra de Mas-Colell, sempre he pensat que la recerca dels equilibris deixava de banda les decisions no racionals, estrictament emocionals. Molta gent s'instal·la en un lloc perquè se l'estima, de la mateixa manera que s'estima a la seva parella perquè la considera la millor parella del món, la companya perfecta, la persona ideal amb la qui compartir un diumenge a la tarda. Tant és que el càlcul diferencial demostri que la millor opció ecomòmica és Navarra. La major part d'empresaris catalans volen viure a Catalunya i tributar a Catalunya. Per què?. Perquè sí.

IKEA a Lleida

L'argument del dumping fiscal té una escletxa important quan saltem els Pirineus. Catalunya (i Espanya) és un dels països europeus amb menos pressió fiscal. La pressió fiscal a Catalunya és d'un terç del PIB i a Dinamarca o Suècia és de la meitat del PIB. Per què no s'instal·len massivament els empresaris danesos a Cadaqués o Sitges?. Per què IKEA no situa la seva seu fiscal a Lleida?. El tram més alt de l'IRPF a Catalunya és del 43% i a Bèlgica és del 54% i als Països Baixos del 52%. Per què els executius de Philips no s'instal·len a La Seu d'Urgell?.

El món és un mosaic gairebé infinit de models fiscals. Si la hipòtesi de Mas Colell fos certa, hi hauria una forta correlació entre pressió fiscal i atracció d'empreses i empresaris. En canvi, si mirem la salut econòmica dels països amb menor pressió fiscal (Portugal, Xipre, Grècia, Irlanda...) és fàcil acceptar que la política fiscal només és una peça de la complexa maquinària de les decisions econòmiques.

El model irlandès

L'evidència empírica hi juga en contra. Durant més d'una dècada, el model de referència era l'irlandès. Irlanda ha apostat la major part de les seves espectatives de creixement a una agressiva política fiscal, que li ha permès atreure algunes empreses i millorar el PIB durant els feliços 90 i l'entrada del segle XXI. Ja hem vist els resultats. Irlanda es troba immersa en una crisi econòmica sense sortida, amb les finances públiques intervingudes per la Unió Europea i la seva credibilitat internacional a l'alçada d'una emissió pública de Ruiz - Mateos.

La Unió Europa ha exigit que Irlanda apugi els seus impostos. I no sembla massa prudent que els catalans ens presentem a la comunitat internacional com els successors dels irlandesos. Curiosament, tot i que CiU copia el model irlandès, els seus líders ja no el posen com a exemple a diferència del que havien fet repetidament durant la dècada precedent

Paradissos fiscals

No és possible competir amb els paradissos fiscals. Si un empresari vol instal·lar-se a Panamà per beneficiar-se de la seva agressiva política fiscal, ho farà. I és impensable que la pressió fiscal catalana arribi als nivells de Filipines, Mònaco Malaisia. És com si Catalunya intentés competir en costos laborals amb l'Índia o el Marroc.

Si Luis Enrique, Montserrat Caballé, Judith Mascó, Arantxa Sánchez - Vicario o Martínez de la Rosa decideixen escapolir-se de la hisenda catalana, poc més podem fer a banda d'anotar-ho en un post-it a la nevera. Ens toca decidir si el nostre model és Dinamarca o les Illes Caiman.

Un estiu excepcional

2011-04-11T21:03:00.000+02:00

Aquest any les expectatives del turisme mediterrani són excepcionals. Una combinació de factors s'han sumat fins a crear una alineació perfecta dels astres, que beneficia les possibilitats del turisme a casa nostra.

La "crisi" nord-africana és la xocolata del lloro

Contràriament al que es comenta en tots els mitjans, la situació política del nord d'Àfrica no és un factor clau pel futur del turisme a casa nostra. Veiem-ho amb un exemple. Tunísia rep 7 milions de turistes internacionals, dels quals la meitat venen d'Europa; la resta són fluxos de proximitat que no es veuran alterats per la crisi o, en tot cas, que no optaran per destinacions europees. Amb una hipòtesi d'una caiguda de la meitat de les entrades (que és una hipòtesi pessimista), implica una caiguda d'un milió i mig de visitants. Si Catalunya fos capaç de mantenir la seva quota d'un 8% del mercat mediterrani europeu (que és una hipòtesi molt optimista), implicaria uns 120.000 visitants. Que és menys de l'1% dels 14 milions de turistes internacionals de Catalunya.

El turisme català és prou sòlid, prou fort, com per no dependre dels efectes negatius de les destinacions competidores. Les seves expectatives depenen molt més de les seves pròpies fortaleses.

Els mercats de proximitat, preparats per la invasió

L'economia europea sembla reactivar-se, especialment en el gegant alemany i, en menor mesura, els Països Baixos i el mercat anglès. En aquest cas, s'han unit dues forces motrius molt importants en el turisme. Primer, la contenció de l'activitat turística durant un llarg període de crisi, el que ha acumulat la "necessitat turística". I, en segon lloc, un elevat estalvi domèstic alimentat per les expectatives en temps de crisi. La suma de "varis anys sense poder fer turisme o fent un turisme molt contingut" i "varis anys estalviant diners" proporciona un resultat esperat d'un fort increment de les arribades, però també de les pernoctacions i sobretot de la despesa mitjana.

Els mercats llunyans entren en joc

Segurament ja saben que la segona destinació de Catalunya, després del mercat veí de França és "altres", un epígraf que inclou els mercats no tradicionals. Tots els indicadors apunten a una veritable eclosió del mercat rus, amb una classe mitjana i mitjana - alta consolidada i molt interessada per l'oferta mediterrània. Però les notícies que arriben d'altres llocs d'origen com Israel, Polònia i Sudamèrica (especialment Brasil) són igualment molt positives. Per contra, el codiciat mercat asiàtic només tindrà una incidència puntual a la ciutat de Barcelona; hem de treballar més en la diversificació de les estades dels asiàtics i els increments de les estades mitjanes. Una previsió: El 2011 l'epígraf "Altres" pot esdevenir el principal mercat de Catalunya superant les estades dels francesos, tot i que és més difícil que arribi també a liderar el conjunt de les pernoctacions.

La crisi espanyola beneficia els fluxos de proximitat

Mentrestant l'economia espanyola (i catalana) no acaben de veure la llum al final del túnel i això es tradueix automàticament en una reducció de la distància dels fluxos i en un fort increment dels fluxos de proximitat. Els mercats català i espanyol creixeran també durant el 2011; el primer cap de setmana assolejat ja ha col·lapsat totes les carreteres d'accés, i només som a principis d'abril. És una molt bona oportunitat per intentar consolidar el bon mercat espanyol, que té una capacitat de creixement potencial a casa nostra extraordinària. Una destinació com la Costa Brava no pot tenir només 700.000 turistes espanyols.

Un bon any, un any de millores

La capacitat d'atracció del turisme català no només depèn de les condicions de la demanda, sinó també de la innovació de l'oferta. Destinacions com la Costa Brava, Barcelona, la Catalunya Central o els Pirineus (per citar-ne unes poques) han fet un esforç de renovació molt notable en els darrers anys. Aquest estiu aprendrem, de nou, que l'economia catalana necessita del turisme més que mai. Intentem aprofitar els vents positius per a millorar el sector, corregir els errors i apostar decididament per l'excel·lència i la innovació

Turisme de borratxera

2011-04-11T11:01:00.005+02:00

- Parlem ara de turisme. Un grup de turistes alemanys ha visitat la ciutat de Girona aquest cap de setmana i han admirat els diversos monuments de la ciutat. A Girona tenim la nostra corresponsal, Marta. Quina impressió s'han endut aquests turistes?.

- Bona nit, Ramon. Efectivament, uns 200 turistes alemanys han visitat aquest cap de setmana la ciutat de Girona. Acompanyats per una guia del Punt de Benvinguda, s'han endinsat pels secrets del Call Jueu, han admirat el Museu del Cinema i han pogut contemplar el perfil de la ciutat des del Passeig de la Muralla. Hem pogut parlar amb alguns d'ells i hem copçat la seva opinió.

- [traduït de l'alemany] Ha estat una experiència fantàstica. La ciutat és extraordinària, però el que més ens ha agradat ha estat la cuina. Ens han agradat molt els preparats de peix blau i els xuixos.

- [traduït de l'alemany] Tenim pensat visitar demà Besalú i els volcans de la Garrotxa. Uns amics nostres ens han parlat molt bé d'aquests dos indrets.

- [traduït de l'alemany] Entrar en el museu dels jueus de Girona és com fer un salt en la història.

- Com veus, Ramon, el balanç dels turistes a la ciutat és molt positiu. Es calcula que aquests turistes, que han arribat a la ciutat amb avió, realitzaran una despesa global de 100.000 euros. Tots ells tenen previst repetir l'experiència i descobrir altres racons amagats del país. Marta Capvespre, TV3, Girona.

Una twitter proposta

2011-04-01T21:23:00.004+02:00

Neixen de forma improvisada, com una d'aquelles idees que es proposen en un sopar, en una nit d'insomni o en una conversa en la que arregles el món. Després uns pocs, que no saben bé de què es coneixen, es reuneixen, es reparteixen la feina i uns mesos més tard, esdevé. Un amic d'un amic ha fet el logo. El local és del cunyat d'un de la colla. I algú organitza la trobada, porta l'equip de so i endolla l'streaming.

Si anem reseguint la petita biografia de les twitt trobades, arribarem tard o d'hora als cava'n'twitts, la plataforma de referència del twitter català. Ara els C'n'T han fet un breu repòs i estan definint el seu futur que serà de ben segur un nou èxit. Amb l'epicentre a Barcelona, l'esquitx de les trobades de twitts ha estat com una mena de big bang.

A Tarragona iniciaren els twitt'n'beers que han anat viatjant per Reus, Vila-seca, El Vendrell... El relleu l'han pres el col·lectiu del trinxat, una iniciativa del node reusenc. A l'altra banda del país, a Girona, s'han consolidat les NITS (Negocis, Innovació, Tecnologia, Societat), impulsades per Playbrand. Al Vallès competeixen els Terrassa'n'twitts de Terrassa i el TwittParty de Sabadell. A Vila-seca organitzen els esmorzars'n'twitts i per Barcelona són mítiques les twitt'n'braves. Els de somdelstwitts es gestionen a cop de doodle. I STIC ha creat un univers de noves propostes com el twitteatre, la twittervista o el imprescindible llegimipiulem. N'hi ha trobades pendents com el cargol'n'tweet de Lleida, com el calçot'n'twitt de Valls, la segona edició de La Garriga i a Vacarisses ja estan organitzant la #vacaquepiula, una versió catalana i 2.0 de la vache qui rit.

Les twitt trobades són espontànies, auto-organitzades, improvisades, altruistes i enormement fèrtils. Són la versió contemporània de les tertúlies dels casinos republicans, un bull de propostes, d'idees, d'intercanvis i de nous escenaris. Twitter dóna un nou sentit a la conversa clàssica. D'acord, hi ha convidats i aquests hi parlen. Però la conversa "real" té lloc al TL de twitter, amb un hashtag que treu fum. Això trenca les fronteres entre ponents i espectadors, perquè al twitter hi xerren tots; trenca també els límits entre dins i fora perquè l'streaming i el TL dissolen els murs del local on té lloc l'acte. En aquestes trobades s'està coent una part del canvi social que ve.

Proposta

Imaginem un dia qualsevol, com ara l'11 de setembre (tw11s). Imaginem que tots els nodes locals decideixen connectar-se un dia i fer un twitt de twitts. Obre el foc, m'ho invento, un ponent de Lleida que és seguit a les pantalles de totes les seus del tw11S; després intervenen des de Girona, Barcelona, Vacarisses o Reus. Mentrestant, el TL segueix les aportacions de tots els assistents a totes les seus, més tots els seguidors "estàtics" que segueixen un streaming frenètic.

El tema, potser, és el menys important. Però podríem començar preguntant-nos si és possible una ciutadania 2.0 i com ho podríem portar a la pràctica. Quins són els riscos i els avantatges. Quines pràctiques hauríem de premiar i quines, excloure. Seria un experiment de federalisme digital, de discurs bottom - up, una nova forma de construir el relat del país.

[Basat en una idea compartida en un sopar del terrassa'n'twitts]

Turismo y compra

2011-03-27T18:36:00.005+02:00

Estos días ha sido noticia el flamante edificio de las Arenas de Barcelona, la vieja plaza de toros reconvertida en un complejo comercial. La apuesta arquitectónica de Barcelona ha permitido incorporar nuevos iconos urbanos en el paisaje turístico (como ya comentamos en clan-destinos) y ha merecido la atención del Financial Times. La oferta comercial de Barcelona juega entre los ejes urbanos (organizados en el Shopping Line) y los nodos comerciales, como La Maquinista, Glòries, El Triangle, Illa Diagonal o las Arenas.

Turismo y compra

La actividad comercial es un componente muy relevante en el comportamiento de los visitantes, especialmente en el turismo urbano y metropolitano. Las compras son una de las motivaciones esenciales entre los turistas de Hong Kong, Dubai o Londres. En Singapur, una de las cinco ciudades más visitadas del mundo, se extiende una de las mayores concentraciones comerciales del mundo en el Orchad Road. Y éste es uno de los principales argumentos turísticos de la ciudad asiática. Los establecimientos comerciales urbanos conviven con la oferta gastronómica y de ocio para crear corredores turísticos, esenciales en la vitalidad turística de un destino.

Shopping malls

Los centros comerciales (shopping malls) son espacios cerrados, organizados de forma centralizada, compuestos por grandes almacenes, que actúan como anclas del complejo, y pequeñas tiendas frecuentemente franquiciadas. El primer shopping mall, Southdale Center, fue creado en 1956 por el arquitecto austriaco Víctor Gruen en un suburbio de Edina. El primer centro recogió no sólo los principios formales de estas nuevas estructuras, sino también los principios sociales y geográficos: Los shopping mall se sitúan en las áreas perirubanas, donde crean un espacio de relación social, al margen del espacio en el que se sitúan. Por eso, la importación de los centros comerciales americanos puso en peligro la viabilidad del comercio urbano tradicional. Y en las ciudades turísticas alteró los corredores comerciales clásicos.

Los nuevos shopping malls

A partir de los años 90, los centros comerciales diseminados por los inmensos suburbios norteamericanos parecen entrar en una crisis del modelo. Y ello motivó una profunda mutación de los centros comerciales, que tendrá un efecto directo sobre el turismo urbano. La primera respuesta fue la introducción de ofertas de ocio en el catálogo de servicios de los centros: cines, restaurantes, salas de ocio, parques de atracciones, espacios deportivos... El Dubai Mall es el mayor complejo mundial y acoge un acuario, un pista de hielo, un gigante de los juegos electrónicos o un parque temático en su interior. Mentrocentre, en el corazón de Inglaterra, tiene una superficie de ocio superior a la comercial. Y el West Edmonton Mall dispone de un parque temático, un parque de atracciones, un parque acuático y diversas atracciones vinculadas con el agua.

La segunda estrategia fue la irrupción de los shopping malls en el centro de las ciudades, alterando el principio suburbano de los centros originales. La cadena canadiense Eaton fue una de las primeras en adoptar la localización central, de manera que los complejos actuasen como dinamizadores urbanos. La estructura urbana de Montreal pivota sobre los centros urbanos, como Eaton, Desjardins, Cours Mont-Royal o el imponente Les Promenades de la Cathedrale. En España, El Corte Inglés ha actuado como un ancla de los distritos comerciales, a pesar de la competencia con el comercio urbano.

Turismo y centros comerciales

Los centros comerciales se han integrado como nodos turísticos a veces con la capacidad de atracción de una catedral o un gran museo. En algunos casos, estos centros comerciales tienen una localización periférica y arrastran una parte del consumo comercial que tenía lugar en los centros urbanos. Éste es el caso de La Roca Village, un potente imán turístico que actúa en detrimento de la oferta comercial urbana de Barcelona o las estrategias comerciales del Sur de Madrid. En otros casos, los nuevos centros se sitúan en espacios centrales o refuerzan la estrategia de nuevas centralidades urbanas. Arenas Barcelona puede jugar un papel muy eficiente como rótula entre el eje de ocio del Paralelo de Barcelona, la Feria de Barcelona y el potente eje comercial de la Calle de Sants.

Publicado en clan-destinos

Escoles que funcionen

2011-03-25T18:38:00.001+01:00

Crec que hi ha una cosa pitjor que no canviar allò que funciona malament: Canviar el que funciona bé. I de vegades en temps convulsos, de diagnòstics ràpids i receptes miraculoses, correm el risc de voler canviar-ho tot, fins i tot el que no hauríem de canviar. És com aquelles operacions estètiques en què el resultat és l'eliminació de qualsevol indici d'estètica, ja m'entenen vostès.

L'escola d'en David

Jo no sé si l'educació a Catalunya funciona o no. Sembla ser que no. Això diuen els qui hi entenen, o com a mínim els qui més parlen d'entre els qui hi entenen. I, per tant, no opino sobre l'Educació, així en majúscules i amb veu greu, gairebé acabada amb do sostingut. Els hi parlaré del que sí conec: l'escola d'en David.

En David té nou anys. De vegades em parla de les rieres de la comarca i dels cims que veu a l'horitzó. O distingeix els núvols que tallen la línia del mar: això és cúmul, això és cirrus; o encerta quin és el vent que bufa. Sap escriure sense faltes El xicot eixerit ha fet desaparèixer els xiclets. I em discuteix que Plutó en realitat no és un Planeta. Sap que si un bistec costa 5,32 i pagues 10 euros et tornaran 4 euros i 68 cèntims. No cal que els expliqui que domina la informàtica com si fos un parent llunyà d'en Bill Gates.

En David va content a l'escola. Gaudeix de les estones de pati. Fa mecanografia i trucs de màgia i ara han començat a fer teatre. Crec que no exagero si els hi dic que la meitat dels seus companys són estrangers. I no hi ha ni el més lleu indici de problema. Tot plegat funciona amb una disciplina ordenada, que no s'imposa a crits, però que es fa respectar. Les hores passen dins els passadissos de la vella estació de tren, amb la serenitat del conte Teo va a l'escola.

No hi entenc d'educació infantil, però crec que l'escola d'en David ensenya bé, educa, entreté, socialitza, prepara, integra i quants verbs transitius més. Deu tenir molt a veure el seu mestre, que coneix el seu ofici com els orfebres venecians fan bufar el vidre. I que ha fet de la seva professió una vocació. O la direcció. O l'AMPA. O l'edifici. No els hi sabria explicar amb detall.

Només en permeto dir, sense voler fer de l'anècdota categoria, que m'agrada l'escola d'en David. Que es canviï tot allò que es consideri que s'ha de canviar. Però que no llencem el nen amb l'aigua del bany. Jo ja signaria que l'escola d'en David funcionés en el futur com funciona ara.

Chernóbil turístico

2011-03-20T19:37:00.001+01:00

Con el telón de fondo de la crisis nuclear de Japón, el gobierno de Ucrania ha manifestado su interés de abrir las puertas de la central nuclear de Chernóbil a los turistas. El reactor que sufrió la mayor catástrofe nuclear de la historia, tras el accidente del 26 de abril de 1986, ha permanecido casi desértico desde que se decretase la zona de exclusión de 30 kilómetros por motivos de seguridad. Aunque los niveles de radiación continúan siendo muy elevados, el Gobierno de Ucrania se plantea finalmente abrir la central a la mirada curiosa de los turistas internacionales.

El proyecto pretende explorar las posibilidades turísticas de la central con la vista puesta en los Europeos de fútbol que coordinan Ucrania y Polonia en 2012. Chernóbil está a un día de camino de la ciudad turística de Kiev. De hecho, el país europeo se ha situado ya entre los 10 destinos turísticos internacionales más visitados, de acuerdo con la Organización Mundial del Turismo.

En otras ocasiones nos hemos referido aquí a la emergencia del dark tourism, la seducción de los turistas por los espacios prohibidos, peligrosos o vinculados con el horror. Campos de concentración, prisiones abandonadas, escenarios bélicos, cementerios, lugares asociados con un crimen (como el Dilley Plaza de Dallas) se han sumado a la nómina de lugares turísticos, en este fenónemo reciente bautizado como turismo negro. Pero la propuesta de un Chernóbil turístico es tal vez una vuelta de tuerca excesiva en este proceso. ¿Cuáles son los límites (éticos y también médicos) del turismo negro?.

Publicado en clan-destinos

Tipografías turísticas

2011-03-18T12:32:00.001+01:00

La competición entre las marcas turísticas ha adquirido ya la forma de un combate de sumo. Y, como es lógico, la forma gráfica de las marcas ha tomado una importancia inusitada. Los destinos buscan imágenes memorables, que puedan perdurar en la memoria, ya que el alud de estímulos turísticos es tan fuerte que sólo unas pocas marcas logran captar la atención.

Como saben, uno de los elementos gráficos más importantes de una marca es el logotipo, que con frecuencia se confunde con el isotipo. El logotipo es la representación tipográfica del nombre de la marca, mientras que el isotipo es el signo gráfico que representa la marca. Tal vez, el logotipo turístico más universal sea el de Nueva York, el mítico I Love NY, creado en 1977. Además de la capacidad de síntesis, la propuesta destaca por ese impactante corazón rojo tantas veces imitado. Sin embargo, la tipografía del logotipo es estándard, la American TypeWriter.

En la historia de las tipografías turísticas, tiene un papel muy destacado el diseño Miró de España, creado en 1983. Las letras capitales, escritas a mano, casi temblorosas y coloreadas de forma infantil lograron crear una referencia tipográfica única, que se integraba perfectamente con el sol también mironiano. Creo que la última campaña de la marca España (I need Spain) distorsiona la línea tipográfica original y crea dos modelos en conflicto.

En los últimos años, la batalla de las formas gráficas ha sido constante. Tal vez una de las apuestas más originales sea la gallega, que acompaña a la campaña "Guárdame el secreto". El trazado sinuoso de las letras de Galicia está inspirado en las Cántigas de Alfonso X y mantiene un equilibrio estable entre tradición y modernidad.

En los últimos días, ha aparecido una propuesta muy contudente de Perú, una verdadera obra maestra tipográfica. La propuesta ha sido diseñada por el equipo de futurebrand, los responsables del fantástico logotipo de Australia, y ha sido presentado en sociedad esta semana. El elemento más representativo es la rotunda P en espiral, aunque las letras casi manuales también le otorgan mucha personalidad. El logotipo no sólo será la puerta de la promoción turística, sino que ha sido concebido como una marca global: productos agrícolas, atracción de inversiones, manufacturas ("Hecho en Perú)...

El turismo que viene es turismo cooperativo y también en competencia. Competencia de mercados, de productos, de precios, de segmentos o de marcas. Y, en cierta manera también, competencia de logotipos y de tipografías.

Publicado en clan-destinos

Ésser bo és dolent

2011-03-15T23:10:00.001+01:00

M'he llegit amb una pinsa al nas les declaracions del Conseller Homs sobre la immigració a Catalunya. I no, no estic indignat. Estic trist.

Exàmens de catalanitat

La primera proposta del Conseller Homs és un "certificat d'esforç d'integració". I quan m'imaginava una avaluació de l'elaboració de xató, un test de sardanes o un examen de les lletres de les cançons de Manel, m'aclareix que el certificat s'obtindrà amb el nivell de català. I penso que el Barça haurà de buscar un reforç per en Messi, en Keita o l'Adriano. I que els russos o nord-americans instal·lats a Barcelona treballant en multinacionals de telecomunicacions hauran de fer les maletes.

Reagrupaments

Homs diu també que limitarà els reagrupaments familiars. Seccionar les famílies és certament un bon negoci per a les comunitats receptores. Els països d'origen es queden amb les "càrregues" familiars i nosaltres recollim la força de treball. En tot cas, em sobta que un partit que apel·la al valor de la família, accepti que uns nens creixin sense el seu pare, o que un home passi anys sense veure la seva parella. Quantes nits solitàries accepta la nostra consciència?. Quants nadals sense nens?.

Impedir que un treballador es reuneixi amb la seva família és la mesura més eficient per evitar el seu arrelament. Els immigrants als qui neguem el dret de viure amb els seus són ciutadans a temps parcial, que viuen aquí però pensen allà. És la forma més directa per evitar que creixi la immigració. I també la més cruel.

Bonisme

Diu el Conseller que s'han acabat les mesures bonistes. Sembla ser que ésser bo és dolent. I m'entristeix profundament que el Govern alimenti un criteri anti-bonisme. El bonisme és el que impulsà la declaració universal dels drets humans, el que justifica els drets dels infants, la intolerància davant la injustícia, l'empatia davant la desgràcia, el principi de la solidaritat, el valor modern de la fraternitat. Una societat no funciona perquè els individus calculen -com el dilema del presoner- que la convivència és més eficient que l'egoisme. Funciona perquè hi ha un principi ètic que és inherent a la condició humana: el mal dels altres no ens és aliè. Quan un Govern empra l'adjectiu bo en sentit despectiu accepta que ésser bo és dolent. I que ésser dolent és bo.

He tingut la sort de conèixer bons homes (i bones dones) al llarg de la meva vida. Jo tenia poc més de 20 anys i em trobava a Londres en una situació molt complicada. I una bona dona se n'adonà i m'ajudà. No em coneixia i no ens veuríem mai més. Però m'ajudà perquè sí, perquè el meu problema no li era aliè. I és la suma de tots aquests gestos espontanis el que teixés una societat, que és molt més que l'equilibri dels interessos personals.

Jo no vull el govern dels millors. En faig prou amb un bon govern. Un govern de bons homes i bones dones.

Consultori sobre concert econòmic (II)

2011-03-14T21:16:00.004+01:00

Ens estem perdent en el laberint de les paraules. Agafi dos d'aquestes paraules: espoli, pacte, solidaritat, balança fiscal, dèficit, concert, afegeixi de forma aleatòria dos verbs i un parell de conjuncions i voilà, ja tenen la seva frase fiscal a punt. Potser ens convé podar el camp semàntic, evitar la retòrica, i quedar-nos amb els elements essencials del debat, l'ADN de la fiscalitat. Què és això del concert?

Pagament pels serveis

En un sistema de concert econòmic, la regió recapta tots els impostos i els ingressa en un compte propi. Un dia es reuneixen els representants del Govern central i els representants de la regió i quantifiquen els serveis que fa l'Estat i que s'estalvia la regió. Alguns d'aquests serveis són prestats per l'Estat a la mateixa regió, però molts altres són serveis "generals" que beneficien a tots els territoris.

L'Estat té ambaixades distribuïdes per tot el món, que en principi beneficien a la regió, de manera que ha de pagar una part proporcional d'aquestes ambaixades. La regió també hauria de pagar una part de la factura de l'exèrcit, de la policia antiterrorista, de la cooperació internacional, de l'INE o del Pla Avanza, entre altres. Diríem que el "pagament per serveis" seria la despesa que igualment hauria de pagar Catalunya si fos un estat independent, però que s'estalvia per la presència d'un estat "superior".

Solidaritat

Una altra part dels diners que ha recaptat la regió directament els donaria a l'Estat en concepte de solidaritat territorial. Tant el País Basc com Navarra tributen en el Fons de Compensació Interterritorial (FCI), que atorga recursos a les regions menys afavorides. El principi que inspira la compensació territorial és doble. D'una banda, respon al principi de justícia territorial i d'altra banda és un mecanisme de compensació en un sistema de mercat obert.

Convé insistir-hi: El sistema de concert econòmic no nega la compensació interterritorial. I, de fet, pot existir un concert menys favorable que el sistema actual, simplement incrementant el FCI. Novament, si Catalunya fos un estat independent també hauria de destinar una part dels seus recursos propis a la solidaritat interterritorial. Un estat català a la UE tindria un PIB per càpita molt alt i hauria de contribuir (com Alemanya) a la solidaritat amb les regions amb menys recursos, entre elles Extremadura o Andalusia.

Recursos públics per càpita

En resum, un sistema de concert no vol dir que Catalunya ingresaria tot el que recapta, sinó tot allò que recapta excepte el pagament per serveis estatals i la compensació interterritorial. Quina és la principal diferència respecte del model actual?.

El principi rector d'un model de finançament públic que no està basat en el concert és el següent: Cada regió hauria de disposar dels mateixos recursos públics per càpita. O, expressat en termes maragallians, "tributar per renda, rebre per població". Podem, com fa el model de finançament vigent, incorporar factors de correcció: Població envellida, població jove, superfície... Podem també arribar a la conclusió que les inversions en infrastructures no s'han de repartir a partir de la població, sinó a partir de la renda. Que no és poca cosa. Podem també reclamar que el principi d'igualtat només s'apliqui amb la mateixa pressió fiscal (no és el mateix mantenir l'impost de successions que eliminar-lo). Podem, en definitiva, incorporar els matissos que convingui.

Però hi ha un principi rector que no em sembla negociable. Si formem part d'un projecte comú que anomenem estat, hem d'assumir que els recursos públics per càpita han de ser els mateixos per a totes les regions. El concert defensa que la sanitat pública d'una regió més rica ha de tenir més recursos que la sanitat pública d'una regió més pobre. Que l'educació pública d'una regió rica ha de disposar de més recursos que una regió desafavorida. O que els ajuts a la dependència de les regions riques han de superiors als de les regions pobres.

Això vol dir estat

El concert no atempta contra el principi de solidaritat, perquè ja he comentat que la solidaritat és una altra cosa. El que fa el concert és reclamar que els serveis públics dels rics han de ser millors (com a mínim, han de tenir més recursos) que els serveis públics dels pobres. I això és un atemptat contra la mateixa concepció de l'estat. Voler ser estat vol dir, per sobre de qualsevol altra consideració, assumir que les persones que hi formen part tenen les mateixes oportunitats d'aspirar a uns serveis públics de qualitat.

Per això jo crec que un estat amb concert econòmic és un oximoron. O Catalunya és un estat independent. O Catalunya forma part d'un estat i assumeix que els recursos públics per càpita són, amb els matissos que vulguem, similars entre les regions que el formen.